Encontre amb jo mateix

Et mirava com t'atracaves. Tenia curiositat i interès en veure la cara de sorpresa. Per a tu havia de ser una casualitat trobar a algú assegut al teu lloc de sempre de contemplació de la mar, amb la càmera fotogràfica posada a un trípode en el mateix punt exacta en que ho hagueres fet i fent les mateixes fotos  que faries. Una sortida de sol, esperant també, el moment en que les dues gavines de sempre es posessin al davant de l'objectiu per a disparar. Veia que no sabies que fer; t'havies quedat parat. Per açò et vaig fer senyes de que t'atracares.
Les meves primeres paraules també et varen sorprendre.
-Bon dia. T'estava esperant.
-??...
-Sí, sí. Sabia que vindries. Sabia que volies refer les fotos que la setmana passada no t'havien quedat com volies i, què, avui, tornaries.
-Però, com? Jo no ho he dit a ningú. Ningú més que jo sap que he vingut i a més ha estat una decisió de darrere hora.
-Sí, ja ho sé. La companya no t'ha contestat la cridada però, igualment has partit. Per cert, em diuen Lluís.
No podia ser tanta casualitat. El lloc tan específic, el que sabia, el nom. Tenia els cabells i la barba més blanca i... no! Els ulls de color verd! Em començava a agafar un tremoló. Que estava passant?
-Tranquil Lluís, o millor Josep i així no tindrem confusions, d'acord? Deixem el Lluís per a jo ja que per açò tenc més edat que tu. Per ser més específics exactament 20 anys. Ni un segon de més ni un segon de manco.
En Josep encara no tenia clar el que estava passant. S'havia trobat amb un personatge que coneixia coses que ningú més que ell mateix podia saber. Tenia una semblança física i deia dir-se ben igual. No s'ho creia.
-Mira Josep, et donaré una darrera prova. Avui vas un poc coix i no és perquè si. Tu ho saps. En saps el motiu ja que n'ets el culpable. Caminaves amb la bota amb el cordó descordat. No et volies acotar per fermar-lo de nou i, el peu, balder, no feia la força com l'havia de fer. Quan trobares aquella pedra còmoda per a posar el peu i poder fer el nus sense tenir que acotar-te ja era tard. El mal ja estava fet i ara, avui, en tens les conseqüències. 
En Josep seguia escoltant incrèdul el que en Lluís li anava dient. No podia ser. Algú li estava jugant una mala passada.
-Mira -va dir en Lluís- No em demanis el per què, perquè no sé. Només sé que he tingut la possibilitat per una única vegada d'obrir una porta al meu temps i he volgut aprofitar-la. Jo i tu som la mateixa persona. Per açò et conec tan bé. Tu no tens secrets per a jo, en canvi jo sé el que faràs tu.
En Josep balbucejava. Intentava esbrinar el significat d'aquestes paraules, intentava esbrinar el significat del que sentia. Que volia dir que tots dos eren la mateixa persona? Intentava xerrar i no podia. En Lluís, per calmar-lo, va xerrar-li del que havia anat a fer. Avui és un bon dia per a fer fotos. El far, ara apagat, tornara a brillar quan el sol el remunti pel darrere com si estès encès. Serà una foto única.
Així, mentre s'anava tranquil·litzant, comença a fer preguntes i, a la vegada afirmacions. O sigui, que si tu ets jo, vol dir que viure fins els cinquanta anys, com a mínim, no? -Bé, no viuràs, has viscut, ja que jo ja som aquí-.
-I, com m'anirà la vida? Val la pena? Sortiré d'aquesta foscor que m'envolta? Sabrà algú que he passat per aquest mon?...
-Anem per parts. La vida t'anirà com és per si mateixa. Amb estones bones i estones dolentes. Amb moments en que et demanaràs per a què som aquí i amb estones en que tu mateix et respondràs a aquesta pregunta i, a la vegada, els donaràs la resposta a altres persones que també cercaran el mateix que tu. Sortiràs de les penombres i tornaràs a elles i, al manco tu, sabràs que has existit, el que has fet, a on no has arribat, el perquè. I ha cada cosa que et contestis noves preguntes et sorgiran. Però aixó  és llei de vida. Te'n sortiràs.
En Josep no estava molt convençut del que sentia. Volia saber més, volia...
-Mira Josep. Jo ara mateix em deman que de bé m'aniria saber coses del futur. De que serà d'aquí a vint anys, o de deu, o de un, o de només cinc minuts. Poden passar tantes coses en cinc minuts. De fet no els fa i mira quantes coses en has passat. Per a tu, possiblement, haurà estat un somni. Per a jo, un record-.
-Només em queda temps per dir-te que no et preocupis per la vida. Segueix el que el teu cor i consciència el dicti a cada moment. Que res que no l'hagi de destorbar, el destorbarà el camí elegit.
El temps d'encontre s'acaba. Ha estat un plaer compartir aquesta vivència.
En Josep va seguir fent fotos. Va voler captar l'ombra del seu cos sobra la tiranya del sol a l'aigua. Més tard, a casa, no entenia per què hi havia dues ombres si ell estava sol.