Més pràctiques

Crònica d'una mort anunciada.

Érem al camí de Cotaina, a la Casa Meca, na Júlia ens havia convidat a sopar. Era un tant estrany aquesta convidada. També hi havia na Berta i en Jordi. Quatre personatges amb una història comú un tant rocambolesca. De fet, na Júlia, o na Mercadala, tal i com nosaltres l'havíem conegut, havia estat prop de legalitzar la seva situació com a parella de fet amb cadascú de nosaltres tres. Ara ens havia convocat a un sopar tots junts. Ens volia comunicar una cosa i preferia fer-ho alhora.

Els tres convidats no havíem parlat entre nosaltres des de feia molt de temps però ens coneixíem prou bé per a saber que tots duríem alguna cosa per menjar, per fer una picada diríem. De fet sabíem que el menú seria un plat de piranyes a la brasa en salsa d'espàrrecs, ja que n'era un plat que a ella li agradava menjar.

No recordava molt bé on era la casa on havia d'anar però no vaig tenir cap dubte de que ja hi era quan vaig sentir aquella música que ressonava amb força. Elvis Presley, com no! Na Mercadala n'era una fan empedreïda. Jo havia duit Lluís Llach, però no m'atreví  a dir-ho. Era el primer que arribava. Quan em va obrir la porta, quin cop.  Veure na Júlia amb el seu somrís a la boca i sense cabells al cap em va deixar mut. Ens vam abraçar, ens vam besar i ens vam començar a comentar coses. Feia vuit anys que no en sabíem res un de l'altre fins rebre aquell correu convocant el sopar.

No podia estar de mirar la seva cara, ara molt arrodonida sense aquella mata de pel revull amb que l'havia coneguda. Ara no podia deixar de fixar-me amb la seva pell de color xocolata on abans hi havia aquell pel negre tan atapeït. 

En uns breus moments vaig recordar quan l'havia coneguda. Sempre duia ulleres de sol. Era una persona molt oberta. Una dona molt humana. Plena de contradiccions. Innocent. Creativa. Era capaç d'inventar-se qualsevol cosa que després se la creia. Podia discutir hores i hores defensant allò que ella mateix havia inventat.  A la vegada, quan anava per feina, no era una persona per a bromes. Res li feia tremolar el pols. Jo havia comprovat la molta força que tenia a les seves mans. De fet, escoltar la seva història no era gaire encisador. La seva mare va ser violada per un soldat de la ONU de qui va quedar embarassada, d'aquí el color de la pell. Del part n'havien sortit bessones però van ser separades molt prest. Ni de la mare ni de la germana en va saber res mai més. Per subsistir en aquell país africà va tenir que fer de tot, fins i tot matar. De fet, quan van contactar amb ella des de la ONG que, amb el temps van aconseguir donar-li una altra possibilitat de vida, tenia fama d'assassina. Al seu entorn era una persona respectada, temuda. Però tot açò havia quedat enrere. Aquí era una persona combativa, ecologista. Vam coincidir i molt. No sé perquè no vam acabar casats. Pot ser em vaig equivocar. Poc temps després va desaparèixer de l'illa i ara...

Na Berta i en Jordi van arribar just al darrere de jo. Tots dos també van quedar parats. Tampoc no en sabien res. De fet, havíem conegut la noticia que més tard ens donaria, pel que veiem.

El sopar fantàstic. Els calamars a la menorquina, els esclata-sangs,  les albergínies farcides... tot va ser deliciós. Les piranyes, ni les vam tocar.

Na Mercadala volia participar de la nostra realitat. Volia saber més coses de cadascú de nosaltres. Que havíem fet, que fèiem, que volíem fer. De fet, quan es dirigia a mi em deia que volia que li escrivís una història, la seva història. -Vull que creis la meva història perquè així, per una vegada, podré ser com t'hagués agradat que fos. Així, en ser el creador meu, serè com tu vulguis que sigui, però no et passis perquè també sé que vosaltres,  els escriptors, esteis ben sonats. A, si m'agrada la historia l'any que ve també m'apuntaré al taller de creació literària-. I així va anar transcorrent el vespre. La lluna ja era molt amunt quan ens va confessar el que li passava. Li quedava poc temps de vida i es volia acomiadar dels que havien participat d'una o altra manera de la seva història i, ara, ens havia tocat a nosaltres. Érem els darrers. Sabia que amb nosaltres es trobaria a gust i volia que aquesta fos la seva darrera imatge. 

Quan ens vam acomiadar tots teníem llàgrimes als ulls però na Mercadala també tenia un somriure a la boca. Tot i el moment, tot i les circumstàncies, era feliç. Va morir fa dos dies. Un més després del sopar. Només tenia 35 anys. Ara per ara, però, no tenc intenció d'escriure la seva història.