Et mirava. Mirava com et desvesties a través del reflexa de la teva imatge en el vidre de la vitrina del menjador. N'estava absort. No podia deixar de mirar. I no és que no hagués vist mai el teu cos nu, però així, d'aquesta manera era encisador. La bombeta encesa damunt la tauleta de nit donava la llum necessària, encara que potenciant les ombres, per a no perdrem cap detall. Tenia por que te n'adonessis que t'estava mirant fixament però, a la vegada, no podia deixar de fer-ho. Mantenia els cablejat del telèfon que t'havia vingut a arreglar i les tisores a la ma, però no feia res. Només mirava. El moment anava passant molt lentament. Com si tinguessis en la consciència l'ordre de que tot ho havies de fer lentament, molt poc a poc. Amb cada peça de roba que et llevaves et donaves la volta i la deixaves ben plegada a sobre la butaca que tens devora el llit. Jo anava fotografiant mentalment tots i cadascun dels teus moviments. Ningú no podria evitar poder reconstruir, fotograma a fotograma, tot el que anava succeint. Ho deixaria ben gravat per a poder-ho reproduir tantes vegades com en tingues desigs.
Quan de sobte em digueres cosa no vaig poder més que balbucejar en sentir-me sorprès, descobert. Ni tan siquiera vaig entendre el que em deies. -Humm... Què...- I tu ho repetires. -Vine-. Estava esglaiat. Sabia que estaves completament nua i em cridaves. Que pretenies? De veritat també volies el que jo tan desitjava? La ment intentava donar respostes urgents a totes les preguntes que me venien al cap. No sabia on deixar el que duia a les mans. No podia deixar de mirar pel vidre el que feies. No podia deixar de pensar... No entenia... Et volia contestar, ja venc, però les paraules eren mudes. No volia donar l'oportunitat a que et penedissis del que estaves fent però el cos no em responia, estava engarrotat. Ara sé, que era el que tu volies. Que ho havies preparat tot. L'averia del telèfon, el llum de la tauleta de nit encesa, el canvi de roba. Tot. Ho tenies ben pensat i, a més, n'estaves decidida. Va ser màgic.
Quan en arribar a la porta amb el tremoló a les cames em vas tornar dir vine ho vaig comprendre. Ja no hi havia res a dissimular. Ja me podia atracar a tu i mirar-te. N'érem còmplices. Tu reies amb un somriure un tan picaresc mentre jo admirava el teu cos atracant-me a poc a poc, molt a poc a poc, per assaborir el moment.
El primer contacte amb el teu cos van ser les mans a la cara. Et vaig mirar als ulls i atracant els llavis ens vam besar. No podria descriure ni com, ni quan, em vaig o em vas llevar la roba. Tot era com a molt natural. Sí sé que quan els cossos nus es van trobar alguna mena d'energia va fer que tots els pels moixins quedassin electrificats. Drets. Rígids.
No vam fer res diferent al que s'ha fet milions de vegades. No vam fer res contra natura. No vam fer res que no s'hagi descrit infinit de vegades... Però, a la vegada, vam fer alguna cosa única. Indescriptible
Com sempre, el temps s'acabà. Ens acomiadarem d'un somni real sense saber com. S'havia fet tard i no varem parlar. Ara, jo sé el que vull, però, i tu? Ara, només esper la teva cridada per dir-me que te s'ha espanyat el telèfon demanant-me si et puc ajudar.
1 comentari:
Veig que vas fent els deures que et van donar, i ara li ha tocat al conte eròtic, encara que més que erotic jo en diria sensual,fet finament i amb bon gust, per tant et puc donar una nota que fa un temps, quan vas dir que tenies quatre contes i un era eròtic, esteia encuriosida en veure com te'n sorties, ja que el tema no es facil de descriure. Bé idò, diguem que surts aprovat amb un notable alt, tot es pot millorar, ja saps, de moment és es primer, però qui sap!! a lo millor t'acabes presentant a alguna edició de la SONRISA VERTICAL, sent un "Luis Garcia Berlanga" ( president de sa colecció),o una Almudena Grandes,( ella va començar aixi). Tot es posar-s'hi.
Sol
Publica un comentari a l'entrada