Telèfon

Et mirava. Mirava com et desvesties a través del reflexa de la teva imatge en el vidre de la vitrina del menjador. N'estava absort. No podia deixar de mirar. I no és que no hagués vist mai el teu cos nu, però així, d'aquesta manera era encisador. La bombeta encesa damunt la tauleta de nit donava la llum necessària, encara que potenciant les ombres, per a no perdrem cap detall. Tenia por que te n'adonessis que t'estava mirant fixament però, a la vegada, no podia deixar de fer-ho. Mantenia els cablejat del telèfon que t'havia vingut a arreglar i les tisores a la ma, però no feia res. Només mirava. El moment anava passant molt lentament. Com si tinguessis en la consciència l'ordre de que tot ho havies de fer lentament, molt poc a poc. Amb cada peça de roba que et llevaves et donaves la volta i la deixaves ben plegada a sobre la butaca que tens devora el llit. Jo anava fotografiant mentalment tots i cadascun dels teus moviments. Ningú no podria evitar poder reconstruir, fotograma a fotograma, tot el que anava succeint. Ho deixaria ben gravat per a poder-ho reproduir tantes vegades com en tingues desigs.

Quan de sobte em digueres cosa no vaig poder més que balbucejar en sentir-me sorprès, descobert. Ni tan siquiera vaig entendre el que em deies. -Humm... Què...- I tu ho repetires. -Vine-. Estava esglaiat. Sabia que estaves completament nua i em cridaves. Que pretenies? De veritat també volies el que jo tan desitjava? La ment intentava donar respostes urgents a totes les preguntes que me venien al cap. No sabia on deixar el que duia a les mans. No podia deixar de mirar pel vidre el que feies. No podia deixar de pensar... No entenia... Et volia contestar, ja venc, però les paraules eren mudes. No volia donar l'oportunitat a que et penedissis del que estaves fent però el cos no em responia, estava engarrotat. Ara sé, que era el que tu volies. Que ho havies preparat tot. L'averia del telèfon, el llum de la tauleta de nit encesa, el canvi de roba. Tot. Ho tenies ben pensat i, a més, n'estaves decidida. Va ser màgic.

Quan en arribar a la porta amb el tremoló a les cames em vas tornar dir vine ho vaig comprendre. Ja no hi havia res a dissimular. Ja me podia atracar a tu i mirar-te. N'érem còmplices. Tu reies amb un somriure un tan picaresc mentre jo admirava el teu cos atracant-me a poc a poc, molt a poc a poc, per assaborir el moment.

El primer contacte amb el teu cos van ser les mans a la cara. Et vaig mirar als ulls i atracant els llavis ens vam besar. No podria descriure ni com, ni quan, em vaig o em vas llevar la roba. Tot era com a molt natural. Sí sé que quan els cossos nus es van trobar alguna mena d'energia va fer que tots els pels moixins quedassin electrificats. Drets. Rígids.

No vam fer res diferent al que s'ha fet milions de vegades. No vam fer res contra natura. No vam fer res que no s'hagi descrit infinit de vegades... Però, a la vegada, vam fer alguna cosa única. Indescriptible

Com sempre, el temps s'acabà. Ens acomiadarem d'un somni real sense saber com. S'havia fet tard i no varem parlar. Ara, jo sé el que vull, però, i tu? Ara, només esper la teva cridada per dir-me que te s'ha espanyat el telèfon demanant-me si et puc ajudar.

Haikus

No tenen treball.
Els sentiments no dormen
plàcidament. No.


Atur obligat.
Ningú és a la porta
esperant entrar.


Vells records tornen.
Han desbaratat aquest
somni inquiet.


On ets estimada?
El meu destí és amb tu.
On ets llum meva?


Dorm plàcidament.
Sí, he despert l'ànima.
Torn a estimar.

Aposta

Ella estava molt contenta. No s'ho creia però sí, havia passat. 


Ell no donava crèdit al fet de la situació. No es feia a la idea del que podia significar. Tot havia semblat un joc d'al·lots però ara se n'adonava de que no era així. Però com  havia succeït? 
-Podríem fer una aposta- havia dit ella. -Idò, val. A que vols que fem l'aposta i que et vols apostar? És igual. Mira, podríem apostar per qui dels dos il·luminarà més un punt en concret en un moment determinat-. Però això no te color, no trobes? -Quan hi ha una premonició hi és i ja està. Si vols fer l'aposta la feim i si no, ho deixam.- D'acord, d'acord, no et posis així.  Ja diràs com ho hem de fer? -Bé, en el proper ple de lluna jo triaré un punt a les dotze hores del vespre i, tu, hauràs de fer el mateix al migdia del dia següent. D'acord? -Sí, sí, d'acord. Però em pens que me dones molt d'avantatge però, si ho vols així... Ens hi jugarem el que vulguis.

Qui havia de dir que aquest dia s'aixecaria una tempesta i els núvols no me deixarien donar llum al lloc indicat. Ella havia guanyat la partida! Ara no sé quina cosa se li passarà pel cap. És capaç de demanar qualsevol cosa. Aquesta no és gens de fiar. A més, ha guanyat amb les meves armes! Mira que guanyar-me amb les armes que jo mateix li don, ja és massa. Ara però, no em puc queixar. Només em queda esperar per a saber per a on em surt. Avui fosquet, quan ens trobem en sortirè de dubtes i que sigui el que Deu vulgui.


-Ja et vaig dir que tenia una premonició jo. I ara, t'agradi o no, hauràs de donar-me el que et demani! 
-Sí, ja ho sé. Estic impacient per a saber quina te l'has imaginada!
-Bé, es fàcil d'explicar. He de dir que estic un poc cansada d'estar menyspreada. Sí que es ver que rep moltes lloances, que s'ha escrit molt sobre jo i tot el que tu vulguis afegir, però estic mol sola. Vull veure com creix tot baix el meu domini. I, com que crec que tu n'ets el culpable d'aquesta situació, al manco en una part important, hem de baratar. Vull que els éssers vius  en general puguin viure amb jo però, no de manera residual, sinó amb tota la força de la vida que ho fan ara amb tu. 


-A la propera lluna nova farem un canvi. Tu ja no sortiràs el mati, ho faràs el vespre i jo et substituirè. A partir d'aquest nou moment totes les ànimes vivents hauran de baratar els seus estils de vida. Ja ningú s'aixecarà de matinada, que és quan tenen més son.  A partir d'ara aquesta serà la seva hora d'anar a dormir! Prou matinades! A la vegada, quan arribi el vespre, tots s'aixecaran per anar a treballar. I jo ja no estaré tan sola. Podré veure com es mouen les persones per anar a la feina o a l'escola. Veure com obren les botigues. Hi ho podré veure durant totes les hores en que duri el dia. I tu t'hauràs de conformar amb el que jo tenc ara. Un parell d'hores de moviment i esperar a que arribi el moment en que tu apareixies, esperar un altre dia. Ja em diràs com et sents després d'un temps, perquè pot ser que en un primer moment n'estiguis content del descans però t'assegur que prest trobaràs a faltar moltes coses que ara per ara no els dones cap importància, no els dones la importància que li don jo-.


El sol escoltava incrèdul el que sentia. La lluna volia ser la reina del dia i a ell li tocaria el temps de relax, i no ho podía impedir! De veritat tot podia baratar tant? No s'imaginava a tothom dormint mentre ell, que n'era la font de la vida, passejant tot sol per l'horitzó!


Arribat el día assenyalat, a l'hora en que l'alba havia de rompre la foscor del vespre, no va passar res. Tot va seguir igual. Fosc. Els animalons tampoc no s'aixecaren. Algun mecanisme natural els havia fet seguir en repòs. Seguíren com si res hagués passat. Però els humans, ai els pobres humans. Aquests sí que no entenien res del que passava. En sonar el despertador tots s'aixecaren com cada dia però, no clarejava. A mesura que el temps passava i que el dia no creixia, no sabien que fer. No sabien que estava passant...
El missatge mirà el cel. Contempla els estels i pensatiu però amb veu alta digué: -No ho entenc, segons el rellotge he dormit el que tocava però mirant el cel és hora d'anar a dormir, Bé, a ningú li pot fer mal una becadeta un poc més llarga. Esperaré que el gall canti per aixecar-me-. I va tornar al catre.


Ara la lluna te tot el dia per ella. Incomprensiblement, els humans fan feina tota la nit.

Arma homicida

Esgarrifós. Amb aquesta paraula es podia definir el moment. Ningú podia donar crèdit al fet. El cos pertanyia a un nin de no més de vuit anys. No molt lluny també hi havia els cossos de qui podrien ser els pares. Trist desenllaç. Però encara hi mancava alguna cosa per tenir la foto dels fets al complert.


L'expectació començava a ser gran. Els conductors minoraven la velocitat del vehicle per a mirar el que passava. Que fa aquesta gernació de gent aquí enmig, es demanaven. Els que no en volien saber res també es returaven per mor de no envestir el vehicle que el precedia. Tot era una cadena on cada element de l'engranatge condicionava tots els demés. La Guàrdia Civil no donava abast per fer què la circulació fos fluida. El nombrós grup de gent que analitzava el cas, tampoc no ajudava gaire. Era tan gran que, per si mateix, ja creava expectació.


Es va prendre la decisió de tallar al transit i acordonar la zona, no fos que, en tost de tres cadàvers, s'ha n'hagués d'afegir algun altre per algun accident.
A dalt, a la població, la noticia s'havia escampat més apresa que la pols en una tramuntanada.


Tothom en xerrava. Tothom ho explicava. Tothom demanava. Tothom deia la seva. -Que saps que ha passat? No, que ha passat? Que sí? I com ha estat? Idò mira, es veu que han trobat tres membres de la mateixa família morts tirats al penyal de dalt la costa de Ronda. Un d'ells era el fill de déu anys. Ara hi ha la policia científica per determinar el que ha passat. Sembla ser que hi ha molta sang. -I que sabem qui eren?- De moment ningú no ha dit res. No deuen ser d'aquí ja que ningú ha denunciat que hi hagi cap persona desapareguda i, a més, son tres. Algú en sabria alguna cosa.
I com han mort? S'ha trobat l'arma homicida?...


A cada botiga, a cada cap de cantó de tots els carrers, sempre en que es creuaven dues persones conegudes, el mateix tema, les mateixes preguntes. L'únic que anava baratant eren les respostes. I de cada vegada se n'hi afegia un trocet.


El nin tenia els cabells rossos. Era per algun motiu de drogues; és que amb aquests immigrants hi ha que anar molt alerta... Ha estat un problema de faldes però ni la dona ni l'infant en tenien cap culpa...


Quan es trobaven dues persones que no tenien la mateixa informació els bastava poc temps per posar-se d'acord i unificar el que havia passat de veritat.


No havia passat molt de temps quan la informació arribava als medis d'informació. Premsa escrita, ràdio i televisió, tots a l'hora intentaven donar la primícia d'una noticia que hores d'ara ja havia traspassat les fronteres de l'illa. Internet n'havia tret ja un fòrum a traves d'una de les seves xarxes socials. De fet n'hi havia més d'un de fòrum.


Tots els medis s'havien apropat pel captar en directe qualsevol cosa que després poguessin vendre al seu public, ja fos una imatge inèdita, ja fos unes declaracions de qualsevol que estès disposat a dir la seva.

La policia científica no volia donar una resposta amb preses. Van prendre totes les mesures que calia. Varen fer totes les fotografies pertinents. Van mesurar tot el que s'havia de mesurar. Van demanar l'opinió a tots els llicenciats que, segons el seu parer, podien donar llum. Quan ho varen tenir tot a punt, no ho dubtaren. Per la conservació dels ossos. Pel volum de sediment que tenien al damunt. Per la situació dels esquelets prop d'una necròpolis talaiòtica, ells no hi tenien cap feina allà. Varen recollir tot el seu material i varen donar pas a les autoritats en matèria de patrimoni arqueològic.


La població, en assabentar-se, va perdre tot l'interès. Ja no hi havia cap morbositat. Ara podien tornar a la rutina de sempre, xerrar de l'atur i de la corrupció. Només algun que altre despistat seguia demanant...


-Que ja s'ha trobat l'arma homicida?

Simplement cinquanta...

A tu...

Cercador incansable

d’altres horitzons,

mogut per la il·lusió

de trobar noves mirades

on reflectir-te

Somrís còmplice

de moments viscuts

i de somnis cercats

Batecs de cor

que estima, sent i viu

moments senzills, intensos...

Persona propera,

quasi imprescindible,

que amb el teu dubte constant

omples de seny i sentit tants dubtes aliens

A tu ...

per qui sent devoció mal encoberta,

de professió l’amic incansable,

et desig, a l’auba de propers lustres,

llarga vida per a fruir encara més

de la teva companyia

Feliços 50!!

7 d'abril de 2010

7 d'abril

El 7 d'abril de 1960 va ser un dia molt especial. Per causes, en aquell moment inexplicables i degut a un efecte òptic, es va produir una estranya alineació planetària acompanyada d'una pluja d'estels inusual en aquella data.

Hi va haver tot tipus de consideracions del perquè. Es van plantejar tot tipus de conjectures. Es van elaborar més de mil i una hipòtesi. Totes les universitats a més de i cadascuna de les organitzacions científiques mundials van programar tot tipus d'anàlisis i lectures del fenomen.  Sobre la radiació còsmica. Sobre l'efecte que aquesta alineació tindria sobre els éssers vius. Sobre si era la contaminació la que havia produït el fenomen...


Fins i tot, algun pseudocientífic, va augurar que el dia havia estat tan especial què qui l'hagués viscut tindria una energia positiva addicional durant la resta de la seva vida. Per descomptat, les persones nascudes aquest dia, tindrien avantatge sobre les altres al tenir un sobrant d'aquesta energia positiva que potenciaria les seves qualitats biològiques.


Durant tots aquests anys s'han seguit fent una avaluació periòdica del fenomen i de com va afectar a les persones nascudes en aquelles condicions. Durant tots aquests anys hi ha hagut un  seguit d'opinions a favor i en contra de qualsevol de les tesis presentades.


Avui, dia 7 d'abril, cinquanta anys després, s'ha arribat a una nova conclusió majoritàriament consensuada.


Com tot partia d'un efecte òptic, aquest fenomen no ha tingut cap significat especial en l'evolució humana. Totes les persones que van començar la seva vida aquell dia, com les que simplement ja hi eren, com les que han vingut després, no tenen res de diferent amb qualsevol mortal.


Totes les persones faran atxems i badalls. Totes les persones respiraran, tindran ganes de menjar, riuran i ploraran. Gaudiran d'alguns plaers de la vida i patiran algun vicissitud de la mateixa.


Tots els que van nàixer aquell dia, avui tindran cinquanta anys. Esper no en conegueu molts ja que son inaguantables. Ho dic per experiència.

Deures

Però, que es creu aquest professor! Que no ha acabat ja el curs? Idò, com s'atreveix a donar-nos deures? Qui es creu que és? Clar, com que ell s'atreveix a escriure de qualsevol cosa, vol que l'imitem. I a més no ha quedat curt no. Un conte de cada matèria per a practicar. Un conte policíac. Un conte de fantasia. Un conte eròtic. Un conte infantil. Un conte d'humor negre... No sé si està sonat o què? Però... si no els faix i pel proper curset torna, hauré begut oli. Sí, sí. Que davant ens fa bona cara però, de segur, que és dels que amaguen el cop.


I d'on trec el que he de posar. De novel·la policíaca en tenc un parell que no crec que ell les hagi llegit però, de novel·la eròtica no tenc d'on copiar el  que hauria d'escriure, no. No en tenc cap ni en pens demanar a ningú. Soc d'una casa seria jo. No n'he de menester de perversió d'aquesta. Però, clar, hauré d'escriure alguna cosa. 


Encara no sé ben bé perquè mi vaig apuntar a aquestes jornades literàries. Primer aquell rollo dels micro-contes. Bajanades. Record la parida aquella que van titular “Pujada en solitari a l'Everest” on només hi havia una paraula. Aaaaaaahhh. I ara aquest taller sobre contes. Crec que estic perdent el temps.

A jo no m'interessa açò de la narració curta. Jo el que vull és aprendre a escriure però, a escriure de debò. A la fi, el que a mi m'interessa de veritat, l'únic que m'interessa, és ser escriptor.