un cafè?

Un cafè?

Un cafè?
Sí, sols un cafè.
Amb un cafè
em don per satisfet.

Sí, un cafè a l'any.
Pareix poca cosa però,
és un cafè.

És un cafè amb companyia.
És un cafè amb la teva 
companyia.
Ai,
la teva companyia!

Però, el cafè...
la seva aroma...
Sentir aquella escalfor a les mans...
Sentir el gust
quan el poses a la boca...
La sensació quan s'endinsa al cos...

Sí, un cafè,
Sí, la teva companyia!

Pot ser, un dia també,
el compartirem, el cafè,
sí, el primer del matí.
Sí, sense aixecar-nos del llit.

Tot per unes tombes

M'agrada replegar paper, de fet m'agrada replegar de tot però, tenc debilitat pel que està imprès. Ho guard quasi tot. Una notícia sobre la descoberta d'un jaciment arqueològic, una nota de premsa d'un llibre, un programa de festes, un article sobre algun aspecte de la nostra història... Tot. Ho amunton fins que el munt ja no aguanta. Normalment quan passa açò el que faig és agafar el munt i, valgui la redundància, ho pos a un armari damunt d'algun altre munt més antic fins que, aquest, també cau de l'armari o ja no ni queb més. Llavors ve el moment de netejar. De repassar el que he anat guardant durant aquest temps i revisar el que de veritat em pot servir. Llegir o rellegir escrits de fa dos, cinc, deu o més anys té el seu interès i, a més, més d'una vegada em trob amb sorpreses.


Va ser així que em vaig trobar amb un article del diari Menorca de l'any 2012 de la col·lecció “Entre els plecs de la memòria” de n'Adolf Sintes que parlava de Sargossam Nou o, també, Santa Caterina de Binidalí.
En llegir-lo em vaig trobar amb un paràgraf que citat textualment diu així: La Tanca des Nínxol o de sa Roca Plana té quatre o cinc tombes petites excavades a les roques planeres, grans i llises, llevat d'una de més alta i arrodonida que sembla la inquietant petjada d'un genoll “de gegant”.

Les paraules “quatre o cinc tombes” em van ressonar dins el cervell. No recordava que hi hagués res a la bibliografia arqueològica citat en aquell lloc però si pels voltants. No recordar no vol dir però, que no hi hagi res. Res, no vaig trobar, res. Vaig demanar informació a l'autor per a saber si em podia indicar com localitzar-les però no ho havia documentat ni tampoc ho recordava. M'indicà que a l'excursió hi havia participat amb l'autor de “cada tanca un nom” i que em podria indicar on era la tanca indicada. Així ho vaig fer i, sense deixar passar molt de temps, vaig anar a cercar les dites tombes.

Localitzar la tanca va ser fàcil. Amb les indicacions donades i la tecnologia actual no hi ha pèrdua. Havia de ser senzill però, no. Vaig rodar i rodar i tornar a rodar però, de les tombes, ni senyals de vida. El sol queia a plom i, decidí deixar-ho per un altre dia. Hauria de trobar més informació i la demanà.

Vam quedar per avui matí, a les deu, a les barreres del lloc. N'Adolf havia contactat amb en Toni, un vell resident al lloc en la seva joventut que sí que recordava on són les tombes i que, molt amablement, s'havia ofert a acompanyar-mos. 

Les tombes eren a la tanca on jo havia estat, completament tapades de vegetació, invisibles, però, en Toni, no ha dubtat gens on havíem de mirar. He hagut de tallar quatre branques per a poder treure una foto però, ara ja sé on són. Aquestes no es perdran. Menorca comptarà amb un nou jaciment arqueològic.

Bon dia

Bon dia...

Bon dia. Sí, amb un simple bon dia. Cada dia enviï aquest desig, una simple salutació acompanyada amb una fotografia del moment i, normalment, un comentari, un molt petit comentari de la foto, del que pens, del que sent, del que podria ser... No és res original, més bé una còpia del que durant un temps vaig rebre i que em va engrescar. Així va començar i, mesos després, encara dura.  

No hi ha hora. No hi ha res predeterminat. Sols la intenció de saludar a un ranxet de persones molt diverses que per alguna circumstància han passat, o encara hi són, en la trajectòria de la meva vida. Família, amics, companys de feina... No, no hi són tots, la llista seria interminable. Tampoc hi hauria cap problema en ampliar-la si fos el cas.

No sé si pels que ho reben n'és un engrony o per contra, ho esperen. Pot ser hi hagi de tot. Aquest és un dels motius  per que no faig la llista més gran, encara que dels que hi ha tots saben que en voler poden sortir-ne.

Així, en un moment determinat, enviï aquest bon dia. De vegades  ja és el capvespre o el vespre però per poc que en tengui ocasió és de bona hora perquè el desig  en tengui més durada.

Molts dies, després d'enviar la foto, em trob amb moltes més imatges que crec valdria la pena que tothom en pogués gaudir però, no, només una foto, sols un bon dia.

La sortida de sol, les pedres, les flors... en són els motius principals. Pot ser pareix un poc repetitiu però, pens que aconseguesc, uns dies millor que altres, frescor en el missatge.

Amb açò, he deixat un poc abandonat el blog però no en renunciï a ell. Pens que segueix essent una eina per expressar el que em passa pel cap, ja sigui realitat, fantasia o una mescla indestriable d'ambdues i per seguir mostrant fotografies, que de fet són les mateixes que podria posar al bon dia.

Bon dia.

Cigonyicida

A les històries el hi podem donar la llargària en el temps que ens interessa. Quan volem podem fer que tot sigui de ja o, si volem, ho podem allargar tan com vulguem. Aquest cas n'és un exemple...

Era un dia de desembre quan, anant a veure unes coves, vam trobar-nos amb un exemplar jove de cigonya. Estava sola passejant per una tanca conreada, suposadament a la recerca de menjar. Ens adonarem que estava anellada i intentarem fer alguna foto, tan de l'exemplar com de l'anella, voliem per una banda ampliar la col·lecció fotogràfica d'ocells i, per l'altre, passar-la als companys ornitòlegs ja que, de les dades de l'anella, en treuen valuosa informació del moviment migratori dels ocells. De les dades d'aquesta podem dir que va néixer a la localitat sueca de Kristianstad i que fou anellada al niu el 16 de juny de 2015. Només havia recorregut una distancia de quasi bé 2000 km!.

Dilluns, per raons laborals, vaig ser per la zona de Ciutadella. Una visita a una cova, una més, per a fer algunes comprovacions. La veritat és que ja hi havia anat el divendres però, en aquest cas, no sabia amb que em trobaria i, la veritat, en trobar-m'hi, vaig tenir clar que no era de fer-ho un de tot sol. Per açò hi tornà aquest dilluns.

Una cova amb un accés força estret obert fa relativament poc. Amb fang. Amb un caramull d'estalactites primes... 

Bé, al que anàvem. Se'ns feia tard. Havíem de tornar a Maó si volia acabar a hora. No és que frissés més però intentava no perdre el temps. Havíem baixat la Costa Nova i enfilàvem el Pla Verd quan de sobte, sense avisar, sense posar cap intermitent, sortida del no res, ens vam trobar amb un ocellot al davant i... no hi vaig ser a temps. El cop encara ressona a les meves orelles. Vam aturar el cotxe. Sabíem el que era, qui era. Mirarem la voravia i el costat per a intentar pal·liar el possible mal però no trobarem res. Al cap d'una estona vam veure la cigonya que pasturava dues tanques més avall. Pareixia sencera, que caminava amb normalitat i, a més, fins allà hi havia anat volant. Quin ensurt. M'hagués dolgut molt ser un cigonyicida.

(les fotos només són per deixar constància que, de vegades, en algun escrit, hi ha alguna cosa real)

Més fantasmades II

Més fantasmades II.

Aquestes van quedar perdudes dins un caixó de l'ordinador, no sé si ja volen dir el mateix però, segueixen sent fantasmades.

Resistència.

Fins quan podrà resistir l'ànima la teva absència? Morirà en l'intent de recuperar el que s'ha perdut?

Sal.

Com la del cocó, n'he recollit un sac de la dessecació de les llàgrimes.

Sèrum.

Molt n'he hagut de menester per alimentar els ulls i resistir el treball del llagrimer.

Recordar

Recordar


Avui m'he assegut davant l'ordinador per escriure't.
He pensant que sabries que és a tu que t'escric.
Sols he de citar algunes paraules nostres com lluna o sol
i ja podries saber-ho.
Perquè sé, saps, que cada vegada que  he mirat la lluna te vist a tu.
Perquè sé, saps, que cada vegada que he mirat el sol, he vist la teva mirada.
I és que ens hem mirat tantes vegades que no han calgut paraules.
Els ulls van establir les seves pròpies vies de comunicació.
Sense dir-nos res el somriure n'era present.
Sols el simple contacte de dits treien dels batecs energia de vida.
Amb vent, amb pluja, amb calma...
Sempre i per tot.
Tu i jo, jo i tu, nosaltres.
De vegades prop, 
de vegades en la distància però,
sempre, lligats pels sentiments.
Ara però, som davant l'ordinador i t'escric aquestes paraules perquè
em puguis dir: hola, som jo.
Perquè, el temps, la distància, la foscor...
han fet que no recordi qui ets tu...

Petjades

Petjades


Quan he pensat amb aquesta paraula m'ha vingut a la ment la típica petjada que deixam al caminar per la platja. Aquella que l'ona va esborrant quasi al mateix moment en que la cream.


N'he mirat moltes d'aquestes perquè cada peu, cada calçat, en deixa una marca diferent el que dona joc a imatges que poden ser curioses.



Mentre he anat pensant un poc més amb el mot "petjades" m'han vingut moltes imatges de la natura on hi ha paleses quantitat d'elles. Petjades d'animals, petjades fòssils.., i fins i tot petjades irreals.


També he pensat amb les petjades que han deixat els pobles en la seva evolució. En la feina que han fet, i fan, algunes persones per deixar la seva empremta personal. La història n'és ple d'aquestes i, més d'una, n'ha deixat un gust amarg.

Després m'he fet la pregunta. I jo, en vull deixar cap de petjada? És important deixar una empremta que guanyi al temps? I la resposta no s'ha fet esperar.


Pens que som variant segons moltes circumstàncies. De vegades curiós, de vegades no hi som, de vegades duc tempesta. Puc ser blanc, de colors. Puc tenir forma. Puc fer volar la imaginació. Em transform. Som un conjunt de partícules, parts d'un tot, i a aquest tot, tornaran.


I així som, com un nivolat, i així serà la meva petjada.