Seguia mirant i rumiant...
Les paraules “quatre o cinc tombes” em van ressonar dins el cervell. No recordava que hi hagués res a la bibliografia arqueològica citat en aquell lloc però si pels voltants. No recordar no vol dir però, que no hi hagi res. Res, no vaig trobar, res. Vaig demanar informació a l'autor per a saber si em podia indicar com localitzar-les però no ho havia documentat ni tampoc ho recordava. M'indicà que a l'excursió hi havia participat amb l'autor de “cada tanca un nom” i que em podria indicar on era la tanca indicada. Així ho vaig fer i, sense deixar passar molt de temps, vaig anar a cercar les dites tombes.
Localitzar la tanca va ser fàcil. Amb les indicacions donades i la tecnologia actual no hi ha pèrdua. Havia de ser senzill però, no. Vaig rodar i rodar i tornar a rodar però, de les tombes, ni senyals de vida. El sol queia a plom i, decidí deixar-ho per un altre dia. Hauria de trobar més informació i la demanà.
Bon dia. Sí, amb un simple bon dia. Cada dia enviï aquest desig, una simple salutació acompanyada amb una fotografia del moment i, normalment, un comentari, un molt petit comentari de la foto, del que pens, del que sent, del que podria ser... No és res original, més bé una còpia del que durant un temps vaig rebre i que em va engrescar. Així va començar i, mesos després, encara dura. 
No hi ha hora. No hi ha res predeterminat. Sols la intenció de saludar a un ranxet de persones molt diverses que per alguna circumstància han passat, o encara hi són, en la trajectòria de la meva vida. Família, amics, companys de feina... No, no hi són tots, la llista seria interminable. Tampoc hi hauria cap problema en ampliar-la si fos el cas.
Molts dies, després d'enviar la foto, em trob amb moltes més imatges que crec valdria la pena que tothom en pogués gaudir però, no, només una foto, sols un bon dia.
Era un dia de desembre quan, anant a veure unes coves, vam trobar-nos amb un exemplar jove de cigonya. Estava sola passejant per una tanca conreada, suposadament a la recerca de menjar. Ens adonarem que estava anellada i intentarem fer alguna foto, tan de l'exemplar com de l'anella, voliem per una banda ampliar la col·lecció fotogràfica d'ocells i, per l'altre, passar-la als companys ornitòlegs ja que, de les dades de l'anella, en treuen valuosa informació del moviment migratori dels ocells. De les dades d'aquesta podem dir que va néixer a la localitat sueca de Kristianstad i que fou anellada al niu el 16 de juny de 2015. Només havia recorregut una distancia de quasi bé 2000 km!.
Una cova amb un accés força estret obert fa relativament poc. Amb fang. Amb un caramull d'estalactites primes... 
Bé, al que anàvem. Se'ns feia tard. Havíem de tornar a Maó si volia acabar a hora. No és que frissés més però intentava no perdre el temps. Havíem baixat la Costa Nova i enfilàvem el Pla Verd quan de sobte, sense avisar, sense posar cap intermitent, sortida del no res, ens vam trobar amb un ocellot al davant i... no hi vaig ser a temps. El cop encara ressona a les meves orelles. Vam aturar el cotxe. Sabíem el que era, qui era. Mirarem la voravia i el costat per a intentar pal·liar el possible mal però no trobarem res. Al cap d'una estona vam veure la cigonya que pasturava dues tanques més avall. Pareixia sencera, que caminava amb normalitat i, a més, fins allà hi havia anat volant. Quin ensurt. M'hagués dolgut molt ser un cigonyicida.