Llombrígol del món

Llombrígol del món


No hi ha res com viatjar i veure món per a col·locar  les coses al seu lloc.
Per tot arreu hi ha alguna cosa a veure. Que admirar. Per a tot hi ha un perquè a demanar, alguna cosa que fa pensar. Una cosa més gran o més petita... I no hi ha res com la tornada per a valorar el que és, el que se té, el que som.
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què  anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Però, passat aquell moment de realitat, tornes al teu país, tornes a casa, no costa gaire temps tornar a pensar en què tens el més gran, en què el món gira al voltant teu.
Et basta mirar una sortida de sol per a saber que sí, que vius al llombrígol d'aquest món.

La baralla

Cròniques de Vihigiland



La baralla

L'opinió generalitzada és que aquesta, la terra nostra, és una terra de pau però, les evidències arqueològiques i històriques, ens diuen el contrari. Poblats talaiòtics murallats... Talaiots com a torres de vigilància espacial... Romans, vàndals, àrabs, turcs, anglesos, francesos, espanyols... Tots, per una causa o altra, han vessat sang dels que aquí vivien. Però, la creença, és que aquesta és una terra de pau. 

I allà era jo. Era un dia bonic. El sol il·luminava radiant, possiblement més fort del normal per ser el temps que era. No em podia queixar. Les expectatives eren bones o, almanco, així ho pensava. 

Un promontori rocós allà, als Coloms de Dalt, que els antics habitants havien folrat amb un mur de grans pedres, promontori que feia ja, molts anys, que no havia visitat. Retrobar-me allà no em donaria records però, sí, possiblement, noves dades per a la seva interpretació. Conèixer i entendre el passat ens hauria de fer possible un nou futur. Es veu però, que no tot-hom en té interès. I sí, allà era jo. Amb ganes de redescobrir. No podia esperar que succeís el que succeí!

La vegetació era espessa. Algun viarany obert per qui sap qui, per a fer, ves a saber que. Possiblement, també, obert pel pas d'alguna bístia. M'havia d'obrir pas posant-hi tots els sentits ja que, les branques, no s'acoquinaven al meu pas. Així em vaig trobar amb una branca petita que em feia nosa i, zas, la vaig rompre. Crassa errada. A la següent passa una branca s'agafà del meu peu i, badablam, batuda al canto. Vaig caure com un tronc i, com un tronc, vaig quedar estirat a terra una bona estona. Quina estomacada! No hi havia ningú més que jo però, tenia la sensació de que, algú, baix baix, estava rient. 

En estar refet, vaig resseguir, ferit i fotut, la meva exploració. Vaig visitar les coves del Coster dels Coloms. També feia temps que no hi havia estat, de fet, ni recordava el que em trobaria. Vaig escoltar els càntics que ressonaven  des de la Cova dels Coloms i vaig tornar per on havia vingut.

Aquesta baralla l'havia perdut però, per tot el que es pot veure, hi tornaré!

A l'alba...

A l'alba...


A l'alba, quan just clareja, m'agrada caminar... 
És el moment en què el cap està net. Net dels dimonis dels somnis. 
Net dels dimonis que aniran apareixent durant tot el dia.
Un bon moment per a reflexionar sobre el perquè del tot plegat. 


D'obrir noves vies de diàleg amb un mateix, 
de deixar lliure els pensaments, 
de descobrir que tot pot arribar a ser tan senzill com el moment. 
La llum va guanyant el seu espai. El rellotge no s'atura. 
Prest serà el moment de començar a pensar seriosament amb el futur immediat.
Esper. Vull recordar aquests darrers moments de netedat.
Sé que esta a punt d'acabar però, vull assaborir-ho fins al darrer moment.
El sol ja puja per la Mola. Torn a la realitat.

Avui, com molts dies, era tot sol. La teva imatge, però, s'amagava darrere dels núvols.
Demà... Qui sap demà...
Pot ser, demà, caminarem junts i, el cap, n'estarà ple un de l'altre...

Pors

Pors

Por de tu, por de mi,

por dels homes que no volen la nit...

(Raimon, 1967)

Mir per la finestra i mir,
plourà, no plourà?
No mir si hi ets, ho sé.

Surt al carrer i mir.
Camín. Coincidirem?
Segur que no. Ho sé.

El sol despunta per l'horitzó,
la claror del dia guanya la foscor,
l'ànima creix junt amb l'esperança...

Les hores passen,
cont els minuts,
els segons. Avui?
El sol ha voltat l'esfera,
els seus rajos, ara, són suaus,
les possibilitats s'esgoten...

Sona el telèfon. No, no ets tu.
Torna el vespre,
alguna cosa és dins jo,
m'estreny, m'ofega...

Demà, segur serà demà!

Un somriure forçat em neix a la boca,

demà, segur serà demà...

A les pors, diuen, se les ha de combatre

o aprendre a conviure amb elles.

A casa, en tenc un armari ple...

20 anys amb Gràcia

20 anys amb Gràcia

Preludi de festes,

trobada d'amics,

il·lusions compartides,

confrontacions sanes, 

resultats incerts,

derrotes o victòries...

Celebració assegurada!

Trofeus, records,

coca amb xocolatí...

Vint en són ja!

Tots junts: amics,

joves i familiars.

Tots a l'hora!

Vint anys participant

amb la petanca adaptada

a les festes de Gràcia...

Vint any després

encara hi som.

Som Club Vidalba

Història possible.

Història possible.

Era primavera avançada. Els vaixells navegaven per les tranquil·les aigües de la Mediterrània occidental quasi en llibertat. El cors n'estava a l'aguait i, tot just veia unes ballumes, ja aixecava vela i cap a sa feina. I, aquesta, ho era terra de corsaris.

Els continus canvis d'autoritat no facilitava, però, la feina. A cada canvi de bandera, a cada nou aliat, s'havia de dirigir la vista cap a un altre objectiu. Quan s'agafava una presa, l'autoritat vigent havia de declarar si el botí era legal o no.

Per açò, el vaixell de bandera genovesa, estava amarrat al norai a la sortida de la cala de Santandria. Tot esperant que el Governador de l'illa els concedís la llibertat i poder, així, recuperar el vaixell i resseguir viatge cap a Barcelona. La carrega, un grapat de materials de construcció, sobretot marbres i eines, i una colla de picapedrers. L'obra, segur que no era menor.

Mentre feien temps, un dels picapedrers, va voltejar la cala. Va observar la feina de picar la pedra que s'havia fet en temps passat obrint tot un seguit de coves per enterrar els seus morts. N'hi havia de bastes, grolleres, inacabades però, en alguna, hi va observar la feina ben feta de qui sabia emprar les eines, de per a qui, el més petit detall, era important. Ho reconegué i somrigué.

En tornar al vaixell va agafar les seves eines i deixà gravat, allà, prop del norai, la seva senya, com volent dir que l'antic picapedrer podria haver estat un més de la seva quadrilla i que, la seva feina era com si fos d'ell.

El Governador de l'illa va donar la presa per il·legal i pogueren resseguir el viatge. Mai més tornaren.

* * *

El 2005, fent una prospecció a sa cala per intentar esbrinar quins elements de patrimoni hi havia a la zona i poder, també, delimitar la necròpolis, vam trobar, picat a la roca, prop d'un antic norai, un signe lapidari. El signe és igual que el que es troba a la Catedral de Sant Esteve a Viena i conegut amb el nom de Quatre de Cifre. Qui sap qui el va picar i per què.

Besada eterna

Besada eterna

Era una història d'amor.
Una història d'odi entre famílies.
Una trama repetida una i
altra vegada, al llarg del temps.

Una història d'una jova enamorada
d'un jove enamorat,
d'unes famílies enfrontades.


Una història sense futur.
Els sentiments clamaven
per la llibertat d'elegir,
per una possibilitat.

Res hauria d'impedir
el desitj d'un futur en comú,
de viure la felicitat,
de deixar una nova llavor
a aquest món nostre.

Però la història,
ai!, la història, 
és la que és i,
com altres vegades, 
ens mostra la nostra essència.

La història no fou possible.

La lluna n'era un testimoni mut

de les inquietuds, dels sentiments,

del patiment...

No pogué, però, quedar indiferent i,

tot i la prohibició a la interferència,

intervingué.

En recollí de la besada
la força, el desig, la desolació,
els sentiments, la vida...
Ho recollí tot, 
tot el que va poder i
ho convertí en pedra,
perquè tothom pogués admirar
l'amor de la parella 
en una besada eterna.