Sense fons...

El pou sense fons.

L'ànima perduda queia incommensurablement.

Els crits eren esgarrifadors! Tot estava perdut...

Era açò el que n'esperava de la vida?

Tot es reduïa a una llum impossible? A la foscor?

Hi havia alguna esperança?...

No deixava de pensar-hi. No s'ho podia treure del cap.

La vida als somnis no era així!!

Mirà i mirà el que l'envoltava i, si mirava bé, la foscor no era tan gran. Hi havia claredats.

Aquí, allà...

Tan difícil era obrir els ulls i veure'n la llum?

Esforçar-se? Sí! Ben bé que s'ho valia!

El pou ja no era sense fons. Ni tan sols era un pou.

Una simple cisterna amb un pam d'aigua! Però, com en sortiria?

La por tornava a entrar al cos, volia tornar a cridar, volia...

Mirà per amunt i veié el poal, la corda...

Qui? Qui li enviava l'ajuda? Qui venia al seu rescat?

...Dins el poal trobà la resposta!!

i,

l'ànima,

tornà a la vida!!

Apòst'rofs

Apòst'rofs

Escriuré amb les T' apost'rofades.

T'ot'es les T'.

I ho faré per deixar un missat'ge

sublim 

però amagat'.

Només qui sàpiga descobrir-lo

el podrà gaudir.

Els alt'res,

t'ranquils,

no us perdeu res,

simplement'...    

 no era per a vosalt'res.

Caquis

Caquis

No sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes, a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que tants records d'infantesa m'evoquen.

I sí, tenc el record d'un arbre gros, molt gros -s'ha que dir que jo era més petit, bastant més petit-, que omplia una part important del pati de la casa on habitava i que, quan arribava la tardor, dins la fullaraca verda anaven apareixent unes boles vermelles de les quals en donàvem bona compta. Eren grossos, dolços, fràgils i bons, molt bons. Record també que, quan les boles eren de color verd, solíem enverdinar les parets blanques del pati amb gran disgust per part dels pares. Era un moment de rifa de galetes!

També record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.

I sí, el Diospyros kaki, és un fruit que m'agrada i molt. Però l'autentic, no aquest que trobes ara tractat, que no és que no sigui bo però, no és el mateix. M'agrada l'original, sense complementar i, m'agrada tant que, de fet, n'he regalat algun arbre tot pensant que, com més n'hi hagi i, sobretot, proper, tindré més possibilitats de gaudir-ne. I ara, que s'atraca temps de presents, no descart el que insistesqui amb regalar el mateix.

Pens però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest pensament...

Bolets

Bolets

Pens que potser avui serà el dia. Tindré sort. No com tantes vegades, no, avui toca. Algun dia ha de ser i, avui, estaria bé.
No hi ha com començar amb moral. El resultat ja es veurà. Boni segur serà com sempre. Quan dugui una estona rodant, aquell "avui serà el dia", s'anirà transformant amb: a veure si almanco en puc dur un plat...
Prest, prest, la intenció, és aconseguir alguna cosa per a poder fer una menjada. Ja quasi és igual el que sigui mentre sigui comestible.
Al final no s'aconsegueix trobar aquell rotlo d'esclata-sangs desitjat, ni siquiera es pot omplir el paner  trobant-los d'un a un. Just me de conformar amb un plat de mescla si som atrevit a provar diversos gusts i textures.
El que no pot faltar però és una fotografia per deixar constància que hi era. Que ho vaig intentar. Que no tot ha estat un fracàs. Perquè, en aquest cas, una imatge, val més que la panxa plena.

Llombrígol del món

Llombrígol del món


No hi ha res com viatjar i veure món per a col·locar  les coses al seu lloc.
Per tot arreu hi ha alguna cosa a veure. Que admirar. Per a tot hi ha un perquè a demanar, alguna cosa que fa pensar. Una cosa més gran o més petita... I no hi ha res com la tornada per a valorar el que és, el que se té, el que som.
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què  anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Però, passat aquell moment de realitat, tornes al teu país, tornes a casa, no costa gaire temps tornar a pensar en què tens el més gran, en què el món gira al voltant teu.
Et basta mirar una sortida de sol per a saber que sí, que vius al llombrígol d'aquest món.

La baralla

Cròniques de Vihigiland



La baralla

L'opinió generalitzada és que aquesta, la terra nostra, és una terra de pau però, les evidències arqueològiques i històriques, ens diuen el contrari. Poblats talaiòtics murallats... Talaiots com a torres de vigilància espacial... Romans, vàndals, àrabs, turcs, anglesos, francesos, espanyols... Tots, per una causa o altra, han vessat sang dels que aquí vivien. Però, la creença, és que aquesta és una terra de pau. 

I allà era jo. Era un dia bonic. El sol il·luminava radiant, possiblement més fort del normal per ser el temps que era. No em podia queixar. Les expectatives eren bones o, almanco, així ho pensava. 

Un promontori rocós allà, als Coloms de Dalt, que els antics habitants havien folrat amb un mur de grans pedres, promontori que feia ja, molts anys, que no havia visitat. Retrobar-me allà no em donaria records però, sí, possiblement, noves dades per a la seva interpretació. Conèixer i entendre el passat ens hauria de fer possible un nou futur. Es veu però, que no tot-hom en té interès. I sí, allà era jo. Amb ganes de redescobrir. No podia esperar que succeís el que succeí!

La vegetació era espessa. Algun viarany obert per qui sap qui, per a fer, ves a saber que. Possiblement, també, obert pel pas d'alguna bístia. M'havia d'obrir pas posant-hi tots els sentits ja que, les branques, no s'acoquinaven al meu pas. Així em vaig trobar amb una branca petita que em feia nosa i, zas, la vaig rompre. Crassa errada. A la següent passa una branca s'agafà del meu peu i, badablam, batuda al canto. Vaig caure com un tronc i, com un tronc, vaig quedar estirat a terra una bona estona. Quina estomacada! No hi havia ningú més que jo però, tenia la sensació de que, algú, baix baix, estava rient. 

En estar refet, vaig resseguir, ferit i fotut, la meva exploració. Vaig visitar les coves del Coster dels Coloms. També feia temps que no hi havia estat, de fet, ni recordava el que em trobaria. Vaig escoltar els càntics que ressonaven  des de la Cova dels Coloms i vaig tornar per on havia vingut.

Aquesta baralla l'havia perdut però, per tot el que es pot veure, hi tornaré!

A l'alba...

A l'alba...


A l'alba, quan just clareja, m'agrada caminar... 
És el moment en què el cap està net. Net dels dimonis dels somnis. 
Net dels dimonis que aniran apareixent durant tot el dia.
Un bon moment per a reflexionar sobre el perquè del tot plegat. 


D'obrir noves vies de diàleg amb un mateix, 
de deixar lliure els pensaments, 
de descobrir que tot pot arribar a ser tan senzill com el moment. 
La llum va guanyant el seu espai. El rellotge no s'atura. 
Prest serà el moment de començar a pensar seriosament amb el futur immediat.
Esper. Vull recordar aquests darrers moments de netedat.
Sé que esta a punt d'acabar però, vull assaborir-ho fins al darrer moment.
El sol ja puja per la Mola. Torn a la realitat.

Avui, com molts dies, era tot sol. La teva imatge, però, s'amagava darrere dels núvols.
Demà... Qui sap demà...
Pot ser, demà, caminarem junts i, el cap, n'estarà ple un de l'altre...