Sibarites
Era el
tercer diumenge de juny i, com ja feia un grapat d’anys, sis Joans es tornaven
a trobar. Ja havien perdut el compte dels anys que feia que, aquest dia, el
tercer diumenge de juny, es reunien per celebrar l’entrada de l’estiu. El que
els sis fossin Joan i que la seva onomàstica en fos propera era, simplement,
una casualitat. Ells no n’estaven per aquests romanços... Tampoc els agradaven
les aglomeracions, sols volien compartir uns moments de plaer amb els companys
de fatigues de sempre.
Ningú
recordava com havia començat. Simplement un dia es van trobar per a dinar, era
un dia qualsevol i, a la sobretaula, van discutir, de vegades acaloradament,
sobre cuina. Tots volien demostrar que en tenien coneixement, que tenien un
exquisit paladar, que no els podrien enganar donant moix per conill!
Cadascú
defensava la seva opinió sobre quina era la millor manera de preparar cada
especialitat en concret. Tocaven la majoria d’aspectes que un es pot imaginar,
quant a la varietat de menjars. Tots deien conèixer els secrets més elaborats
de la cuina de s’àvia. Tots en tenien una manera diferent i específica de
preparar cadascun dels seus plats i,
clar, cadascú el valorava de dalt de tot!
Ho van
discutir tot, des del plat més simple al més complicat. Des del més econòmic al
més car. D’aquell que n’està disponible tot l’any i, també, d’aquell que només
es pot assaborir durant una petita temporada. De cercar espàrecs i caragols. De
la varietat de bolets que es poden emprar a més dels coneguts esclata-sangs,
gírgoles i cama-seques. De les diferents espècies d’aviram que es pot caçar.
Del peix, tant d’escata com als mol·luscs que es poden pescar, si un té sort,
amb el volantí des d’una barca. De la varietat de les verdures, hortalisses i
fruites amb el gust tan nostre. De les plantes aromàtiques i comestibles que es
poden trobar arreu de l’illa. Dels
mariscs, aquells que abans anaven a cercar i ara s’ha de comprar. La carn, de
la criada a la terra i què, el carnisser, n’ha de saber fer els talls correctes
perquè, al menjar-la, no faci nirvi. I el vi...
En fi,
discutien per a saber qui era el més sibarita.
I sí,
així havia començat. Primer ho van fer amb una trobada anual a cada època de
l’any per a poder assaborir tots els productes que oferia l’illa, tant de terra
com de la mar. Tant naturals com elaborats. Es trobaven, segons el menú, a una
caseta de vorera o d’hort on preparaven el dinar. L’únic que compraven, a més
de la sal i l’oli, eren les postres, una degustació de miniatures d’una
pastisseria, i el vi, d’algun celler, normalment i sempre que era possible,
ambdues coses del terme municipal on eren.
Els
anys havien anat passant i, al final, acordaren fer-ho sempre el mateix dia,
així no havien d’estar mirant a qui anava bé i a qui no. Tots sabrien amb
antelació quina data reservar. També pensaren que ja era hora de gaudir no sols
del que ells sabien fer sinó, també, del que feien els altres. I per tant van
començar a rodar pels restaurants de l’illa per aplaudir, o criticar, les
excel·lències gastronòmiques que es brindaven.
I, de
cada dia, el paladar era més fi, més exigent. Fins i tot van elaborar una taula
amb uns criteris per valorar cadascun dels tasts que anaven fent, i que després
compartien amb qui els volgués demanar opinió. També anaven resseguint les
notícies que sobre gastronomia es publicaven a l’illa o sobre restaurants de
l’illa i molt especialment les activitats dels clubs gastronòmics i de
l’entitat “Fra Roger, gastronomia i cultura”. I, avui, avui tocava. Després de
diverses consultes, en Joan, s’encarregat d’organitzar el dinar d’enguany,
s’havia decidit per anar a Sant Climent. Ningú hi va posar cap pega. Hi havia
bones referències i, a Sant Climent, amb tots els bons restaurants, encara no hi havien anat.
La
primera impressió de la trobada ja va servir per fer les primeres bromes. Tot i
que algun s’havien anat veient, altres feia un any que no coincidien i, clar,
allò de què has perdut el cabell, de què no aconsegueixes amagar la panxeta,
que si les canes... Bromes totes elles per fer entrar en calor i tenir més
ganes de refredar-ho amb un bon panxó.
Havien
demanat una taula un poc separada per tal de no molestar en cas que, com és
normal, el menjar i el beure, els fes rallar un poc més fort de l’habitual. No
volien estar pendents de res, només de gaudir del menjar i del beure i també,
clar, de la companyia. Una taula baix una mitja ombra entre dues oliveres va
ser el lloc indicat.
Ja
asseguts i col·locats, el cambrer va arribar per a informar del menú i de la
carta i per, en el seu moment, prendre nota de la comanda. Ells van dir que
passaven de menú, que per un dia que es trobaven ho havia de valer. Que els interessava les especialitats de la
casa cuinades amb productes de la terra, però abans d’escollir, voldrien tenir
una informació més acurada que només llegir-ho a la carta.
El
cambrer els va entendre i es dirigí a cercar al cap de menjador, persona que
els podria informar detalladament de tot el que els interessava. Aquest no va
tardar gaire a arribar.
Els
saludà i, amb aquell aire d’entès, els va atendre. Els comentà, sense perdre
mai el somriure, que tenien per triar un bon sortit de plats tant per fer un
primer i un segon clàssic com per anar a una cosa més variada, com una picada
d’entrant i una graellada especial menorquina, graellada que ell recomanava.
Però perquè poguessin elegir sense pressions, els presentaria primer els plats que podien triar i després
en què consistia la picada i la graellada
menorquina.
D’entrants
podem començar per les típiques ensalades, tot de producte santclimenter, de la
zona de Torelló, tomàtics, cebes, pastanagues, olives i taperes de Binicalaf.
Ensalades que es poden fer al gust, afegint o variant ingredients: ruca, pebre,
api, betarràvec... Podem seguir amb un oli-aigua clàssic, una sopa de
fredolics, una sopa de ceba, uns caragols amb cranca, macarrons amb conill, un
pastís de carabassó o unes albergínies farcides, de carn o de peix, musclos al
vapor, sopa de peix o caldereta de llagosta...
De
segon disposam de totes les carns i peixos del temps a la planxa. Avui ens han
duit uns quants cap-rojos que a la sal queden exquisits. A més tenim de cuina el pop amb cebes, la
perdiu amb col, queden, de moment, un parell de cegues, perol de gall amb
patates, calamars farcits al forn, les típiques patates fregides amb ous
estrellats, ronyons amb ceba i llengua amb taperes. Tot per llepar-se els dits!
Segur que em deix alguna cosa que també podran veure a la carta...
Ningú
no deia res. Al responsable de menjador se’l veia segur i amb ganes de seguir
explicant i, ells, només escoltaven i assentien. Ja s’ho estaven menjant
mentalment!
Però
dit açò, seguesc recomanant els entrants i graellada especial menorquina. Els
entrants són petits plats per a fer un tast d’un seguit de productes de terra i
mar a elegir. Els plats van sortint a mesura que l’elaboració és feta, ja que
uns necessiten més temps que els altres, a la vegada que dóna temps per a la
graellada final. Avui, per l’entrant comptam amb un tast de formatge de
Menorca. Es pot triar entre els de Biniatzen, Son Vives o d’Algendar, aquest de
Sant Climent. També es pot fer un mixt. Un tast d’embotits d’Alcaidús:
Car-i-xulla, camot i sobrassada. Unes torrades de pa de pagès amb formatge i
mel. Unes torrades amb escalivada. Escopinyes gravades, aquestes crues i
garantides per haver-hi passat el corresponent depurat. Peus de cabrit i
musclos a la planxa. Sí, els musclos també a la planxa, no és el més comú, però
fets al punt, el seu gust a mar és indescriptible. Dàtils al vi blanc...
A la
graellada començarem amb uns quants productes de la terra com els espàrrecs i
boles variats, albergínies i carabassó, ceba i tomàtic. Seguirem amb els
productes de la mar, gamba vermella i escamarlans, calamar i sípia, i anfós.
Per acabar unes costelles de cabrit, morro de porc i uns anells de mitjana de vedella vermella. Ho preparam amb anells
per aconseguir una cuita més ràpida, però prou grans perquè l’interior quedi
amb el seu suc.
Aquests
plats els acompanyam, primer amb un vi blanc amoscatellat de Ciutadella, que
amb la seva dolçor fa de contra gust als sabors de terra i mar. Per acabar amb
un vi negre de sa Cudia que és de gust i olor agradable però amb bastant de
cos. Per descomptat, a la carta hi ha un ample assortit de Vins de la Terra.
No
podríem acabar aquest bon àpat sense comptar amb unes bones postres. Gelats
casolans, un d’especialment recomanat de figues de moro, pastissos de formatge
i llimona, púdings i flams. I, també, rebosteria de pastisseria...
Tots
estaven esglaiats. Havien sentit comentaris, però no esperaven tanta varietat
i, a priori, tanta qualitat. S’ho haurien de rumiar bé el que volien. Tot
impossible, però, que descartar?
Així
que un dels Joans va dir: ─Mira, mentre ens ho pensam podríeu
dur unes raoles d’ortigues que he vist a la carta i unes cerveses de Sant
Climent ben fresques.
─Ho
sent. Va dir el responsable del menjador. Tenim cerveses de les marques més
conegudes, i alguna d’estrangera, però de Sant Climent, no.
En
Joan que havia fet la comanda va aixecar els ulls, sorprès, i digué: ─Però si la cervesa de Sant Climent és com La Casera!
─
Que vol dir que és com La Casera?
─
Que si no hi ha Cervesa de Sant Climent, ens n’anam. S’aixecaren de sa cadira i
abandonaren el local. Ja trobarien un altre lloc per a dinar. Ells eren
sibarites i sabien ben bé el que no els podia faltar!!
