De sobte es va posar més vermell que un gra d'ai. Se n'adonà que ella havia vist com se l'havia mirada i no sabé que dir. L'empegueïment aflorava per tot arreu. ─Bon dia, va dir ella. ─Ei, bon dia. He vingut a prendre mides... Li va contestar.
En Pau, una vegada refet del primer cop no tingué problemes en seguir la conversa. ─Idò, açò no m'ho han dit, pel que puc midar el que faci falta. ─I per on començaràs, per davant o per darrera? ─Tot és important. I mentre pugui donar tota la volta, no tenc cap problema per començar per on vostè consideri millor. ─I com les prendràs les mides? ─I bé, crec que duc el que fa falta. Ara dependrà del que s'hagi de midar. Sí és gros o petit. Sí es un bony o un clot. També venc preparat per midar un forat i, si s'ha d'omplir, omplir-lo fins i tot... ─Molt bé, molt bé, idò- Va dir na Raquel. ─Veig que ens entendrem. Segueix-me per favor.
Na Raquel es va girar i va dir. ─Aquí tens la feina. Aquesta col·lecció ha de travessar l'oceà i s'ha de fer un estoig individualitzat per a cadascuna d'elles. Pots començar a midar.
─ Però si n'hi ha un mil·lenar!
─Sí, i unes quantes més però, per una persona que duu el que fa falta, segur que no hi ha cap problema. Quan acabis pots sortir directament, la porta queda tancada automàticament. Que xalis amb el metro.
Na Raquel va anar cap a la porta marcant les passes i deixant que el seu vestit voles en cada una d'elles. En Pau va mirar com a poc a poc anava quedant tot sol amb la feina per única companya. No feia cinc minuts no és el que havia imaginat.




