esperant, a la vorera de la mar,
que la lluna m'indiqués el camí.
Però, aquesta, no va aparèixer.
De festa, em diuen uns.
Funcionaria, d'altres.
Comença a clarejar
quan, una bolla de foc,
el marcà.
Ah, el camí, el meu camí.
Dissortadament s'esvaeix
no n'és permanent.
En un instant torn a ser
davant un oceà de dubtes.
Arribà el moment de decidir,
de fer alguna acció...
i vaig cridar.
Auxili!!
Però, n'Auxili no vingué.
4 comentaris:
N'Auxili deu ser sorda, en aquesta hora des mati et sent qualsevol crit.
Estic bocabadada en sa teva faceta de poeta.
Et dire com diuen en es programes de sa tele," VAS PER BON CAMI, SEGUEIX AIXI".
una besada.
Sol
Molt polida, jo opin com na Sol, segueix així, i t'hauràs de dedicar a ses poesies...
Gràcies.
Hola, hola... tant aquesta poesia com la posterior, m'encanten. Són plenes de vida. En aquests dies, tant plens de calor i llum, animen a seguir. Continua escrivint: ens alegra la vida.
No he respost als comentaris perquè ..
Bocabadat..
poesia..
vida..
..
son massa paraules per jo.
Jo crec que si les juntasiu, vosaltres si en serieu poetes.
Publica un comentari a l'entrada