Barrufellies del dissabte de Sant Joan

Pols,
llums i ombres,
colors,
olors indescriptibles,
bèsties vigilants,
homes,
dones.
Festa.

Ho tenia clar i,
sobretot,
decidit.
Avui seria el dia.
Però.. el temps anava passant
i no ho entenia.
Que passava amb la mirada
que no rebia resposta.
De que havien servit tantes i tantes hores
de pràctica davant d'aquell mirall vell.
De com treure la brillantor al color verds
dels ulls, que tants èxits havia aconseguit al llarg
del temps per rompre la barrera de l'espai i de la
vergonya, per obtenir la companyia desitjada.
No, no entenia el fracàs. Tot el dia caminant
pels carrers,
amb el somriure als llavis i amb tots aquells mirades
tan estudiades..
Ferotge, de que et menjaria.
De pena, que et necessit.
D'eufòria, amb jo, a la fi del mon.
De complicitat, si no vols, ningú o sabrà.
De..
Ni al replec, ni a les avellanes, ni esperant els cavalls tornant de Sant Joan de Missa quan torna fosc.
Fosc? redéu, ara me n'adon que duc les ulleres de sol posades.

Ningú ha vist la meva mirada!

No pot ser tanta dissort.
És incomprensible que..

Però, si és aquí.
És ella. No pot ser.
Barataran els meus designes?
Sí, sí és ella.
El meu amor platònic.
He d'atracar-me.
He d'olorar, de sentir, el seu aroma.
He de respirar l'aire que l'envolta.
Se n'adonarà que hi som?
Com s'acarona als cavalls, com els mima.
Vaig cap a ella, ara ja no duc les ulleres!
Potser ella em miri.
Com es borina. Com riu!
Esper sigui sola, que tengui la meva oportunitat.
Som prop. Quasi la toc. Feim botar el mateix cavall.
Les nostres mirades es troben.
El seu somrís torna gran.
Les nostres mirades entren un dins l'altre.
Pot ser un dia gran..

.. aquí,

m'he despert.