veure't amb el ulls apagats.
No m'agrada
quan et veig,
amb aquella camiseta a retxes,
com si un full per escriure fos,
sense cap paraula.
No m'agrada
veure el que costa treure't
la línia del somrís als llavis..
Voldria que la vida et fos
com uns focs d'artificis;
que del casi res
en surt tot.
Com la rosella
que del no res
explota donan
t colorexplota donant vida
Sabent,
que aquest espectacle
de color,
de foc,
de vida..
n'és continuu,
n'és permanent
Només cal mirar,
acceptar el que som,
compartir amb els propers el moment
i, seguir el camí.
Així, en la vida,
no perdrem el somrís
als llavis.
2 comentaris:
no sabia que també se't donassin bé es poemes,cap de veure que si, ets una capsa de sorpreses pe'l que veig.
M'agradat molt tot, sa poesia i sa flor.Sa flor perque es un exemple tan a l'abast de sa vista quan surts pel camp.....,i es poema, perque es senzill i clar. Si juntes ses dues coses, imatge i lletres li dones força i color en aquest es teu poema.
molt bo!!
Sol
M'ha agradat molt, Lluís, i m'has deixat sense paraules....crec que tiraré els jerseis de retxes..jeje
Ets un artista, ja t'ho he dit moltes vegades...
Gràcies per compartir sa teva poesia amb sa gent que l'aprecia!!
Publica un comentari a l'entrada