dissabte, 26 de novembre de 2011

En Sexe

Ningú sabia el perquè. Ho va fer sobtadament. Ens va telefonar un per un i ens ho va comunicar. 
─He decidit anar a fer un tomb per altres terres. Si ha de ser, ja ens tornarem a veure─. 
I prou. No va dir res més. No va explicar res de res. Ni tan siquiera ens va deixar fer-li cap pregunta. Escarit i va penjar.
De tot d'una no ens fèiem a la idea. Feia temps que compartíem bons i mals moments. En les nostres activitats sempre n'era qui hi posava el punt picant. Era el que animava el que se'n diu el cotarro. 
Tocava la guitarra, contava acudits, comentava irònicament qualsevol fet que succeís ja que res l'hi passava desapercebut...
De vegades en feia un gra massa i n'estaves una, dues o més setmanes sense voler saber-ne res d'ell però, quan el retrobaves, tot seguia com si res hagués passat.
El temps ho cura tot i a mesura que anava passant, de cada cop, el trobàvem a faltar manco. Ens havíem anat acostumant a altres maneres de fer la festa, de fer les bromes tot i que, de tan en tan, l'enyoràvem. Jo l'enyorava. 
El temps anà passant. Vaig aprofitar per a netejar de productes caducats la cartera, motxilla i tauleta de nit. ─Quina inversió més mal emprada─ vaig pensar. I no eren econòmics, no.


**


Era a la plaça de l'Esplanada. Anava a comprar queviures quan em vaig fitxar amb ella. Anava amb dues bosses de mandarines carregades. No sé qui li vaig veure però no podia deixar d'observar-la quan, de sobte, les bosses van fer figa i hi va haver mandarines per a tot el passeig. Va quedar aturada, sense reaccionar. Sense saber que fer. La veritat és que feia gràcia pel qui ho veia ja que no crec que ella es sentis igual.
Mi vaig atracar. Li vaig dir que duia una d'aquestes bosses d'emprada múltiple que havien repartit per a totes les cases de Maó per evitar les d'un sol ús i que, si volia, li podia deixar o donar per salvar aquell desgavell de mandarines. Que si vivia prop, podia atracar-lis, que jo no tenia frissera.
Ella seguia sense saber que fer. Estava empegueïda i no feia cap moviment. Jo vaig començar a replegar les que estaven més enfora. Hi havia altres transeünts que s'ho  miraven però ningú no va venir per ajudar-la. Ara la podia mirar de més prop. Era més jova que jo -bé, açò cada dia és més fàcil- però ja havia deixat la joventut feia un temps, tenia la cara pigallosa  i duia ulleres. Els cabells just li arribaven a sobre l'esquena. Ondulats. Negres com el betum. La vestimenta era discreta però li quedava bé, realçava la figura. Quan ja duia mitja bossa de mandarines arreplegades em va dirigir la paraula per primera vegada per donar-me les gràcies. Vaig riure i no sé amb quin comentari irònic vaig contestar. També va riure. Es va acotar i vam seguir arreplegant les mandarines que encara i quedaven pel terra. Els ulls es van creuar i em va dir ─Saps que tens uns ulls molt polits?─. Vaig quedar estorat. Ara era jo qui no sabia reaccionar perquè si que ho sé que els tenc polits els ulls, m'ho havien dit moltes de vegades però no m'ho esperava. 
Va tornar obrir els llavis carnosos i va dir
─Perdona, crec que ara t'he romput les bosses de mandarines a tu─ I ens vam posar a riure. Ella també els tenia molt de polits els ulls, i les selles i les orelles i els pits i...
El só del mòbil va rompre aquell moment encisador. Mira que en tenc poques de cridades i just ara havia de sonar. Qui podia ser. No coneixia aquell número. ─Hola Pau, com va, som en Sexe. He tornat. Ara tenc un poc de feina. Només és que sepis que som aquí. Et crit més tard─
En acabar d'arreplegar les mandarines, com la cosa més normal, va deixar que jo dugués la bossa, em donà la ma i em guià cap a casa seva.