divendres, 24 d’abril del 2026

 No pens amb el blog. No és que escrigui gaire, però si a més no hi pens... El temps passa i passa sense adonar-me'n. Tres mesos ja! Aquest escrit el vaig presentar al Premi de Narració Curta i, com era d'esperar, no va ser seleccionat. Ja ho tornaré a provar.


Sorteig de l’ONCE

Hem quedat per berenar. Fa temps que no ens veiem i fer una trobada amb un bon cafè acompanyat del que ens vingués de gust seria una bona manera de posar-nos al dia.

No m’agrada sortir de casa. Un berenar tranquil: torrades amb alvocat, un poc de pernil salat, un cafè amb llet descafeïnat, la ràdio de fons o simplement el silenci, però avui toca carrer.

Hem quedat que em passaria a cercar a la rotonda de l’Esplanada. M’agrada ser puntual. No em molesta esperar, però sí que m’hagin d’esperar. He arribat d’hora. He aprofitat per a contestar uns quants missatges del WhatsApp. Qui m’ha de venir a cercar no sol esser tan puntual, igualment jo he estat al lloc indicat per un si de cas. He tingut temps de revisar el correu electrònic i esborrar els innecessaris i he continuat esperant.

Mirà les persones que passaven pel meu davant. Cadascuna amb la seva història. Unes frisen com si no hi hagués temps per a res. Altres van comentant el no sé què. No prenc atenció als seus diàlegs, no n’he de fotre res del que es puguin dir.  Altres s’aturen a la cafeteria del costat. De fet, hauríem d’haver quedat allà. Sabent qui em vindrà a cercar, continuaria esperant, però ho faria assegut i amb un cafè al davant.

D’altres s’aturen per a comprar algun bitllet de l’ONCE d’alguna de les diverses possibilitats que té aquesta organització. De fet, hi ha prou interès, ja que en algun moment hi ha cola per comprar.

No sé, tal vegada n’he de comprar algun jo. Se’ls veu amb cara de satisfacció i esperançats.

Potser invertir un parell d’euros i, qui sap, fer realitat els meus somnis. Ho provaré, però no amb el rasca, no, jo vull el gros, el que tengui més caixa, fins i tot el que tengui més bote.

I així, com si res, començ a imaginar. Xofer! No tornar a conduir mai més. Una telefonada i el cotxe a la porta. Res d’estrès per a cercar aparcament.

Un lloc! Sempre m’ha fet il·lusió un lloc, a més, en tenc un que m’agrada molt. Té de tot!

Sí, en faria una gestió equilibrada amb l’ús públic i privat. Limitar els abusos en la recollida d’esclata-sangs, sense caça. Passejar a peu i sense cans. Bicicletes i cavalls, al Camí de Cavalls.

Recuperar els elements del lloc. Aljubs, torrents, barraques... Tot ha de retornar al seu us original. Vaques menorquines. Sementers vius altra vegada.

Esparegueres als roquissars i caramuixes pels caragols. Sal de cocó a la costa. Permisos? Ja hi haurà qui els tramiti.

El casat, senzill. Cuina, foganya a la biblioteca, oficina equipada... Ja ho té, per açò m’agrada aquest.

Dos cops de clàxon em tornen a la realitat.

Veig com al punt de venda de l’ONCE estan donant una butlleta a una senyora. Potser la del meu premi. Ningú me’l prendrà!

Crit amb desvari i empeny de mala manera a tots els que hi ha a la cua. Perd el nord. Punyades. Tot se’n va en orris! Ve la policia i l’ambulància. No poden amb jo. Estic fora de control. Els sanitaris aconsegueixen posar-me una injecció, un calmant. El cos es relaxa. Que he fet?!.

Ja a l’hospital m’indiquen que, amb medicació i descans tornaré a ser jo.

Però jo no vull ser jo. No vull continuar sent un putifeiner.

Jo vull el meu lloc!

dijous, 19 de febrer del 2026

Fins quan

 Fins quan


De jove observava com evolucionava el món. Pensava, podria tenir una vida relativament còmoda i plaent i què, aquesta, arribaria, possiblement, fins als nets. Superpoblació, esgotaments de recursos, contaminació, falta d’aigua, guerres... Tot entrava en la quiniela.

Anys després, ja més madur, vaig escorçar el temps. A tot hi havia d’afegir el canvi climàtic i, pensà què, possiblement, els fills no ho tindrien tan clar. Dels nets, si en venien, millor no pensar-hi.

El temps ha passat i ja som al principi del qual es diu la tercera edat. Ara ja no tenc res clar. A més de tot el que pensava s’ha d’afegir problemes ideològics. No sé com acabarem...

Ara, però, ja només em deman fins quan tindrem un demà?


dissabte, 20 de desembre del 2025

dijous, 27 de novembre del 2025

Un no m'ho pens

 

Un no m’ho pens


Les persones, d’una manera o d’altra, ens estructuram la vida. De vegades per obligació i altres motu proprio. Així ens aixecam a una hora determinada, dinam quan ho tenim establert i ens trobam amb els amics quan toca. Però, de vegades, surt un no m’ho pens. Són aquells moments en què es tenia previst fer una cosa i, per un motiu o altre, en feim una altra. Pensàvem dinar a casa de les sobres del dia anterior i, per una d’aquelles coses acabam dinant a un restaurant després d’haver fet una excursió. O aquella excursió que havia estat un èxit i que acaba com acaba en adornar-nos que hem tancat el cotxe amb les claus a l’interior. Sí, dels no m’ho pens, n’hi ha de tota mena. D’agradables i de no tan agradables.

Normalment recordam, dels no m’ho pens, els més agradables. Aquells en què el somriure acompanya el record del moment. Quan els ulls brillants ho diuen tot. Sí, aquests són un no m’ho pens que queden segellats a la memòria i en fa, de la vida, moments inoblidables. De fet, jo en tenc sobretot un d’aquests no m’ho pens molt agradable. D’aquells que només el record ja n’és suficient per tenir un moment vibrant en la vida. D’aquells que la simple possibilitat d’un nou no m’ho pens remou tots els sentits. I aquest no m’ho pens es reviva cada vegada que la veig amb aquell vestit.

dijous, 6 de novembre del 2025

 

250531

 

M’agrada escodrinyar pels racons,

     descobrir noves experiències,

     retrobar velles sensacions i,

                en ser dalt del mont de Venus,

     baixar amb la llengua llepant-llepant

                cap a la caverna de l’èxtasi.

 

 

*****

 

Si pogués, dormiria.

Si pogués, no estaria neguitós per res.

Si pogués, viuria els moments tancat en una capsula

                de vidre on res extern destorbés el moment.

Si pogués, jo en seria un altre.

dimarts, 23 de setembre del 2025

Saber

 

250624

 

Sé que per saber s’ha de fer un esforç i no petit, 

per tant, 

        em conform a no saber res.






dissabte, 20 de setembre del 2025

Petiteses

 

250510


Mirava per la finestra de la cuina.

Ni absort ni punyetes.

Quatre testos verds

i una merda de paret infinita.

 

250511

 

Amb tants de deus i,

                tants seguidors.

                Com és possible hi hagi tantes guerres?

 

****

Somriure espontani,

cor innocent...

                Vidalba

dijous, 28 d’agost del 2025

Pregoner

 

Pregoner

 

  

Quan s'atraquen les festes patronals sol crear-se un poc d'expectació per a saber qui en serà el pregoner. No sé si per interès sincer cap a l'elegit o simplement per criticar l'elecció. És clar que segons a qui correspongui n'esperes o en pots esperar un contingut o altre.

És clar. No és el mateix que la persona sigui una persona popular, reconeguda, que conegui el que és la festa, que sigui de casa..., a què sigui un personatge estrany sense lligam a la terra. I, així, així comença aquesta història.

 Quan vaig sentir el telèfon em vaig endur un ensurt. No sabia on em trobava i encara era al llit. El vespre anterior havia fet un poc llarg i no enraonava bé. Mirà l’hora i, ja eren les 10:30 del matí! M’havia d’aixecar. Uf, el telèfon encara sonava. Era una telefonada insistent. Vaig despenjar l’auricular, però, el digui i el bon dia no sé si es va entendre gaire. De l’altra banda del fil una veu femenina va demanar per jo, que vaig confirmar ho era, em va dir que em cridava de l’Ajuntament i que ara em passava amb l’alcalde.


 L’alcalde? Però si segur no sap qui som? I, a més, cridar-me a casa? No teni

a cap sentit.

Vaig esperar un moment i vaig sentir la veu del batle que em saludava.

 -Bon dia, Florit. Mai he entès aquest costum que tenen alguns de nomenar-te pel llinatge, però al batle no pensava discutir-li. -Bon dia, vaig contestar.

-Perdoni que el molesti en aquestes hores... Bé, les 10:30 tampoc és per disculpar-se, vaig pensar. -Miri el motiu de la telefonada és perquè la corporació municipal ha pensat en la seva persona perquè en pugui ser el pregoner a les pròximes Festes de Gràcia...

 No vaig sentir res més. L’ensurt era tan gran què, sense voler, vaig penjar el telèfon. I en una mil·lèsima de segon van començar a passar pel cap quantitat de coses. Primer volia recuperar la comunicació, però el cos estava engarrotat, impossibilitat de fer cap moviment. Tampoc no sabia com fer-ho. Cridar a l’ajuntament i demanar pel Batle? Si ell ha cridat, segur que no tindria problema perquè m’hi passessin amb ell.

 Jo el pregoner? Però... Segur hi ha milers de persones més populars, més adients. Jo? I què podria dir jo des de dalt el balcó de la Sala davant una gernació de persones... A la vegada, una altra part del cervell em deia que era tot un honor ser una de les cent persones que en un segle podien ser els pregoners. Una fita a l’abast de pocs i que, a jo, se m’havia brindat la possibilitat.

 Encara dins aquesta mil·lèsima part del segon, una altra part del cervell ja cercava quines coses podria dir. Què podria interessar a la gen?. Per experiència sabia que el personal és molt crític i no s’amaga de dir-ho. Jo, què els podria dir...

 De fet, els podria explicar que l’ajuntament ha estat un poc ca meva. Sí, els primers anys de la meva vida els vaig viure a l’ajuntament. Els avis materns estaven de conserges i vivien a la casa que hi havia a la part baixa de les oficines. Quan els pares es van casar, van quedar a viure a la mateixa casa i, jo, el tercer de quatre germans hi vaig viure fins als deu anys.


 De l’ajuntament en tenc diferents records. Tot i que les obres han desconfigurat les oficines i la casa, encara record la seva distribució. Els estudis on vaig dormir. Els espais de joc, la taula per pintar de mo mare i la de gravar de mon pare. El racó darrere la finestra de baix les escales de pujar a les oficines on hi fèiem un gran Betlem, bé, bàsicament feien, jo devia posar alguna figura i poca cosa més.

 També record el pati. Aquest gairebé va desaparèixer a la primera reforma de les oficines. Al pati, que era bastant gran, hi havia diferents arbres de fruita. Un nisprer, un codonyer, un caquier, una perera, dos melicotoners i molts de rosers. Era una zona de joc amb els cosins fins que el batle ens feia un crit, després hi havia silenci!

 No vull comparar amb el que hi ha avui per la zona. El carrer Nou no era de vianants, ni la costa de sa Plaça. Hi havia pocs cotxes. El nostre camp de futbol era al carrer Pont des Castell fins que n’Eleuteri ens amenaçava des de la finestra de la biblioteca, llavors havíem de cercar altres jocs. Quantes pilotes vam perdre pel forat de desaigua al final del carrer. Els saigs  tenien el quartelillo al Principal de Guàrdia. Alguna que altra pilota hi va dormir al calabós dels saigs. Sí, en aquell temps els anomenàvem saigs. Açò de policia municipal va venir després.

 En arribar ses Festes de Gràcia per nosaltres era una festa dins la festa: Arreplegàvem les robes dels caps-grossos. En aquell temps no hi havia la colla de geganters, ni grallers, ni dimonis... Dins el capell del gegant hi cabíem els quatre germans. Mirar com els vestien. Intentar arreplegar un plomer o una pilota d’arena amb elàstic... Quan els cavallers venien a cercar la roba, no com ara que tothom la té a mida. En aquell temps, qui primer venia triava, el darrer es quedava amb el que hi havia. Tots els cavallers coneixien els pares. Anys després, quan la qualcada passava pel carrer de Sant Manel, tots els caixers antics feien un bot a mo mare. Algun jove també però segur no sabia el perquè. Mon pare s’encarregava d’anar a la farmàcia a encomanar l’aigua-ros i nosaltres en fèiem olor quan encara no tocava.

 No, les festes no sempre han estat igual. Petits canvis s’han anat produint. Abans hi havia arena a tota la plaça i s’hi feien concursos de castells d’arena. Crec que va ser sanitat qui ho va prohibir, però no ho puc assegurar. També les possibilitats pressupostàries feien que fossin més o manco vistoses. És clar, si algú et pagava ses majorets no hi ha dubte que era un any a recordar. La fèria era tota a l’Esplanada i allà si feien també els focs artificials, els de la mar no, clar!  Qui no recorda els partits de la Unió Esportiva contra el Menorca?

 La primera resposta al volem vi de l’ajuntament va ser amb porrons. Les botes van venir anys més tard, ja en la democràcia. Algun any es va repartir xocolata a la matinada...

 I tot açò estava passant en aquella mil·lèsima part del segon quan va sonar el despertador...
 El despertador! Tot havia estat un somni, però molt real. De fet, estava xop de suor i havia quedat molt intranquil. La responsabilitat, el fet d’estar davant de milers de persones que estan pendents de tu, el no saber com actuar... Tot havia deixat marcat el cos. Per sort era sols un somni. Mirà el rellotge. Les 9. Bona hora. Em podria aixecar tranquil·lament, berenar i sortir a fer les compres per escampar les boires i acabar de pair la festa del vespre anterior.

 Era a la dutxa quan va sonar el telèfon. Merda. Qui deu ser ara? Vaig sortir de la dutxa deixant regalims d’aigua per tot i despenjà el telèfon. -Digui... -Bon dia, el Sr. Florit? -sí, digui. Un moment per favor que el pas amb l’alcalde de Maó...





dimecres, 20 d’agost del 2025

Paraules per a Palestina

 


No ho entenc.

Jo només corria quan vaig sentir el tro.

                De sobte estava aturat, 

                allargat a terra, però,

                i a la vegada,

                ho podia veure des de dalt.

Només som, era, un jove que corria.

La sang s’estenia sobre l’asfalt.

Enfora vaig distingir el soldat assassí amb un fusell.

No ho entenc.

Jo només corria per un bocí de pa.

 

* * *

 

On sou els deus?

On sou que res no feis?

Morts. Molts morts. Innecessaris.

O no hi ha deus i són

                els homes qui,

                en nom d’aquests deus inexistents,

                mercadegen amb la fam, la por i les armes

                pel simple negoci mentre,

                els humans, ens matam?


divendres, 15 d’agost del 2025

Ocell

 Ocell



Volia ser ocell.

        De fet, m’hi vaig convertir.

                Ànsies de llibertat!

                     Ara, només queda fugir de la gàbia.



250429

230519

diumenge, 3 d’agost del 2025

Santjoaners

 



250623

                                Sol en diferit

 

Al cel calitja. Normal en aquest temps.

Cap nivolat destorba la vista. Una paret sí.

L’urbanisme no sempre ho té tot en compte i no es pot observar,

des de la terrassa, la sortida del sol.

Només, a través d’un reflex al vidre de darrere d’un cotxo s’entreveu l’astre,

                però, és com veure la sortida en diferit.

 

 *****

 

A la matinada, la temperatura és agradable. No com ho serà d’aquí a no gaires hores.

Serem valents i ens enfrontarem a aquest despropòsit de xafogor.

Sant Joan, a Ciutadella, és Sant Joan.

Enguany, un any més, tornarem a provar si el cos aguanta.

 

*****

 El sol cau a plom.

Ses levites regalimen suor.

Els cavalls s’aguanten perquè

                tenen quatre potes.

Els cavallers demanen aigua i,

noltros, una capadeta més

 

*****


Ella desconeixia sa festa.

A cada moment demanava:

    —I, ara, que fan...; i, ara, cap on aniran...; i, ara, com és que fan açò...

Ell, amb paciència, anava responent totes i cadascuna de les preguntes fins que va demanar:

    —I, sa pomada, com es fa?

— Açò no ho sé respondre, li va dir. Per açò has d’anar a la farmàcia.

 

 *****

250625

 Les ironies anaven i venien en totes direccions.

Al davant, les suculències gastronòmiques, ajudaven.

Les xalades grosses. El riure franc.

El brindis per celebrar el moment desitjant què,

en una possible reencarnació,

ens retrobem tots ben prest.


dimecres, 23 de juliol del 2025

Rareses

 

         Rareses

 

Som darrere sa paret seca

a resguard del toro -que no hi ha-

Mir, absort, la vegetació, les flors,

     algun insecte inquiet...

I, avorrit, me’n vaig a invertir

    el temps en un altre lloc.

 

*****

 

Pura imaginació?

Ha caigut del cel als meus peus.

Incandescent, no gos tocar-ho.

Els meteorits es paguen cars,

   molt cars.

Però, la imaginació, és gratuïta!


250429

diumenge, 6 de juliol del 2025

 



FOC

 

Mir el foc. És encisador.

La flama, viva, dibuixa formes estranyes,

                cap d’igual.

     No puc deixar de mirar.

     Deix el pensament lliure

          Un viatge al no sé on.

Els ulls segueixen els vermells i grocs del foc.

     Tot és agradable, fins i tot l’ardor que en desprèn.

         La ment va i ve. Troba records.

               Troba inquietuds. Troba...

                    I, quan et troba a tu, queda fixa.

                         En el foc, només hi ha la teva imatge.


dissabte, 21 de juny del 2025

Arc de Sant Martí

 




                                                           Arc de Sant Martí


L’arc de sant Martí ha estat fugaç.

Un vist i no vist.

El plugim i el sol s’han saludat.

Jo, absort, els mirà als dos què,

                per un instant, han estat tres.



(20181109-093947)

dilluns, 2 de juny del 2025

Escoltar

 

 Escoltar

T’escolt, amic meu.

Sé que bufes per recordar-nos

                que hi ets.

Sé que bufes per recordar-me qui ets,

                i jo ho sé i ho accept.

Sempre arribes des de la mar,

de vegades amb el salobre inclòs.

De vegades fort i rompedor,

de vegades suau i agradable.

Jo t’escolt, amic meu.

Tant quan ests tramuntana com gregal.

Jo t’escolt amic meu.

Tu n’ets el vent de la vida.


diumenge, 18 de maig del 2025

Passejades

 Passejades


Passejades a poc a poc

                per assaborir els instants,

mirar per damunt les parets seques.

Viure el moment.

Friseres poques.

Veure els petits detalls.

Escoltar els renous de la natura.

Omplir els pulmons d’aire net

                i tornar amb l’ànima plena de vida.

divendres, 18 d’abril del 2025

250226: Tenir-te i Febrer

 

Tenir-te

Tenir-te al costat

i tocar la part més profunda

 de la teva intimitat és,

 i solament açò, 

motiu per a voler continuar viu.



***

 


(240218)

***


Febrer

El sol em toca la cara.

Ha sorgit després d’uns núvols plugissers.

Temps incert aquest febrer 

amb dies d’estiu a l’hivern.



dissabte, 22 de març del 2025

250226-coses velles i contrasenyes


 Coses Velles


M’agrada mirar ses coses velles.

Els reconec el que han estat.

Per a què s’empraven.

                I quan les mir, em veig a jo.

 



***

Contrasenyes


Mil-cent una contrasenya que ja no record.

Lletres, números i signes col·locats aleatòriament

per a tenir seguretat a Internet.

Tot és tan segur que ni jo mateix hi puc entrar.

Ara posaré la contrasenya mil-cent dos.

A veure fins quan...             

   



   

dimecres, 12 de març del 2025

Truc

 

Truc

 

Al jutjat de primera instància hi havia  expectació. A les 11 hores, el secretari, donaria lectura a la interlocutòria dictada pel jutge sobre la reclamació presentada per l’Associació contra la discriminació per raó de gènere quant a la normativa del joc popular del truc. La sala n’estava plena a vessar. La reclamació havia creat força controvèrsia en la societat menorquina, sobretot en els ambients populars amb els que consideraven que era una causa menor i que el joc tenia les mateixes normes des del temps que s’havia creat o sigui des de sempre per una banda i, per l’altra, amb els que consideraven que era en aquests petits detalls que el gènere masculí  mantenia el seu rol de superioritat en la societat i que si es pretenia una societat igualitària, açò havia de baratar.

Els primers deien que ells continuarien jugant com sempre, que ningú, ni tan sols un jutge, els faria modificar la seva manera de jugar. Argumentaven que aquesta reclamació era un atac a la història i als costums mil·lenaris de Menorca. I a més, per reforçar la serva postura, deien que totes les dones que participaven en els campionats insulars estaven en contra de fer cap canvi a la reglamentació. Dels presents a la sala, molts duien posats un pin amb la figura de l’amo.

Els segons advocaven a què la societat havia evolucionat i què, d’aquesta evolució, n’havien de passar tots els temes i figures per adaptar-se a la nova realitat. Que aquesta era la primera passa, però que no seria la darrera, ja que hi havia algun tema que estava enquistat des de feia massa temps. Tot i que no ho van citar, tothom donava per entès que rallaven de la participació de la dona a la qualcada a les festes de Sant Joan.

Quan el secretari va fer entrada a la sala el silenci va omplir l’espai. Només es va sentir el moviment de la cadira quan en va prendre possessió per donar la lectura de l’auto. En seure va donar una ullada a la sala i va pensar no seria fàcil mantenir una lectura calmada i va començar amb una salutació.

— Bon dia a tothom— Va dir. Ens trobam reunits per a donar lectura a la interlocutòria dictada pel jutge de primera instància d’aquest jutjat per resoldre la reclamació presentada per l’Associació contra la discriminació per raó de gènere contra la reglamentació del joc del truc a Menorca. Per a poder arribar a la determinació final s’ha revisat el dossier que ha presentat l’associació i s’ha donat audiència a tots els col·lectius implicats en el tema,  des de l’administració competent amb la Cultura Popular, com a les entitats culturals i a les organitzadores dels diferents campionats locals i insulars. També s’ha donat audiència a les persones individuals que al llarg de la tramitació han volgut aportar el seu coneixement del tema, que no han estat poques. Una vegada escoltat totes les parts s’ha revisat el seu encaixament amb la normativa actual des de la més propera, com pugui ser la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears, com les lleis sobre igualtat de l’Estat Espanyol i de les diferents directrius de la Comunitat Europea. Estudiada tota la documentació ha dictaminat el següent auto:

—AUTO sobre la reclamació per discriminació de gènere en el joc del truc:

—La reglamentació del joc del truc es veurà modificada adoptant els següents paràmetres—: Aquí ja hi va haver moviments intranquils als seients.

—L’amo i madona tindran el mateix valor en totes les parts del joc.  Encara el secretari no havia acabat de pronunciar la frase i la tarambana va ser descomunal. Crits d’uns i aplaudiments d’altres. No es va poder seguir la lectura fins que la policia judicial va posar ordre després d’haver expulsat de la sala a uns no pocs exaltats.

—Per a l’envit ambdós valdran 27 punts. En cas d’empat, si un dels dos lliga amb el mateix pal que la figura, la figura en valdrà 28. En cas que ambdós lliguin amb el seu pal, seguirà la norma del que és mà.— Va seguir la lectura.

—Pel que fa al truc, aquesta part ha presentat més dificultat per allò que en cas d’empat el guanyaria qui ha guanyat la primera mà. Per açò s’ha considerat que, en cas que l’amo i madona surtin a la tercera mà, i per fer que el joc presenti més dificultat en el control de les possibilitats, s’acorda que si el reglament del campionat no ho defineix, una temporada guanyarà qui juga la carta sent mà i, en la temporada següent, la guanyarà el peu.

—I així queda aprovat. Les autoritats competents comprovaran que les normatives i competicions s’adaptin al redactat  en el seu cas, prendran les mesures administratives adients amb les corresponents sancions.

Els organitzadors dels campionats no se’n podien envanir! Consideraven que amb aquesta normativa el truc deixaria de ser truc i es plantejaven posar recurs a les instàncies superiors. Per la seva part, des de l’Associació contra la discriminació per raó de gènere no podien amagar la seva satisfacció. Agraïren a la fiscal que les havia ajudat a preparar la defensa i avançaven: Ara a per Sant Joan!

diumenge, 9 de març del 2025

8 M

 

M8

 

La fiscal i els caps de l’Associació contra la discriminació per raó de gènere, van saludar als periodistes que havien assistit a la roda de premsa convocada per a presentar una reclamació contra el joc als jutjats de Menorca. Hi havia representació de periodistes de tots els mitjans de comunicació de l’illa, tant dels mitjans escrits com els d’imatge i sonors. També hi eren presents els més importants de les Balears i algun de nacional que feien un seguiment exhaustiu de la fiscal.

La fiscal havia estat convidada per l’Associació la qual li havia adreçat un dossier per al seu estudi sobre el joc a Menorca on es considerava hi havia discriminació.

La fiscal, després d’haver estudiat tot el material recollit i presentat per la dita associació havia considerat que hi havia prou motius per presentar la corresponent denúncia per discriminació de gènere i, per aquest motiu, s’havia desplaçat a l’illa per a mantenir unes sessions de treball amb l’associació per estudiar quina havia de ser tàctica més adient per assolir els objectius.

Ara, i davant els mitjans de comunicació, anàvem a informar de la discriminació i de què pretenien amb la presentació d’aquesta reclamació.

Començaren explicant que massa vegades es dona per normalitzat la supremacia de l’home per sobre de la dona i què, ni tan sols es plantejava ni la igualtat ni que fos la dona la que hi estigués a la part alta. Així, la figura masculina agafava un estatus superior i que, aquest, s’havia fet inamovible. I tot i que la reclamació anava dirigida al joc, en considerar-se hi havia una posició de superioritat, aquesta s’havia de revisar. Per açò, en la reclamació, es demanaria que es revisessin les actuals normatives i què, fins que aquestes no estiguessin acordades, se suprimissin tots els campionats insulars i que també, als locals de joc no estigués permès la pràctica del mateix fins a haver solucionat la reclamació.

Tot i ser conscients de la dificultat  de resoldre el tema, no dubtaven que la justícia donaria costat a aquesta reclamació i en fer una passa més a la igualtat de gènere.

L’amo ja no tindrà major protagonisme que madona en el joc del truc.