Favàritx

Favàritx

Lloc de trobada,
de sentiments,
de possibilitats.
Lloc de somnis perduts,
  (del que no ha estat,

del que hagués pogut ser).

Lloc on neix el dia i la nit.

Lloc de tiranyes diverses,

de retrobaments.

D'olor de mar.

De sorolls de l'onatge

i dels macs al rodolar.

Lloc de futur,

de passions...

Del que pot ser.

Favàritx.
Lloc de tants records
i d'històries per succeir.

Favàritx,
amb el far,
guia de vaixells
i d'ànimes perdudes.
On el somriure i la llàgrima
pot tenir el mateix significat.

Favàritx.

Lloc d'observació,

en serenor,

amb companyia,

del color de la lluna

i, perquè no, brindar

amb un bon vi blanc

de la terra.

Fantasmeta

No m'ho podia creure però, sí.
Era tot sol. Al manco no es veia ningú, però...
Aquell soroll quasi imperceptible n'era present.
Era real o només estava a la ment?
No, no estava tranquil!
Fos el que fos, més prest o tard es mostraria.
Cercava un tros de llenya que m'agrades però no el trobava.
Decidí anar-me'n, tornar a casa.
En començar a caminar el soroll es feu més fort.
Més evident.
─Aquí, aquí─ Em semblava sentir.
Em girà però no veié ningú.
Em dirigí cap a on pareixia que venien aquells crits ofegats.
M'hi estava atracant ja que es sentien un poc més fort.
─Aquí, aquí...
En arribar-hi no hi havia ningú. 
No hi havia res al macar més que macs i un pal petit. Esquifit.
Restes d'una branca rompuda vinguda, des de ves a saber on,
per la mar.
Ho mirà i sí, la veu sortia de l'interior.
─Aquí, aquí. Emporta'm!
Sense saber el perquè me l'endugué a casa.
Total, amb tants d'objectes estrafolaris, un més, no es notaria.
El deixà sobre la taula i anà a dormir.
En sol demà matí, al despertar,
vaig trobar-me la fantasmeta.

Sirena menorquina

M'agrada mirar-te i somniar,

perquè, en el somni, 

tot és possible.

El futur no existeix.

Tot n'és el present.

I en el somni no hi ha somnis.

Tot és realitat...

Et puc sentir.

Et puc tocar.

Em pots estimar.

Podem viure junts tot el que he somniat.

Podem viure junts tot el que t'he somniat.

M'agrada mirar-te i somniar.

M'agrada tocar la teva pell de bronze

i... somniar.

Tres sirenes

Qui m'ho havia de dir que jo, vell-marí, quedaria embambat pel càntic de tres sirenes...

Qui m'ho havia de dir que jo, acudiria a la seva cridada sotmès als seus desitjos...

Qui m'ho havia de dir, sinó jo mateix, del perill de quedar engatussat per les seves mirades...

Ni les aigües gèlides van rompre l'encanteri.

El sol, valent, rompia els seus raigs al mar omplint de llum l'aigua transparent.

Les tres sirenes ballaven al meu voltant amb les coes llampeguejant a cada moviment sinuós.

Els seus cabells llargs aixecaven onades en les aigües tranquil·les esquitxant la meva cara on es clavaven, com agulles, a la pell.

Com havia caigut en les seves mans?

Què volien de jo?

No sé quan temps van torturar-me. El meu cos estava a punt de fer fallida quan de sobte vaig trobar-me tot sol. 


No hi eren!

Vaig arribar com vaig poder a la vorera de la mar. Em segué a la l'arena i respirà molt profundament.

Més tard, asseguts a una terrassa d'un bar, ho contava a tres amigues que no s'ho creien.

Els seus ulls brillaven... Reien maliciosament... I no s'ho creien!

Escopinya

El litoral de Menorca n'és ple de fabulosos paisatges marins. 

Roquissars, platges i macars, penyals, ocells i peixos, postes i sortides de sol...

Jo en som un observador de tots ells.

No tenc una preferència concreta. Tots m'agraden.

Així, quan surt a passejar, a caminar, a nedar... mir tot el que m'envolta.

Observ. 

Observ aquella flor petita que quasi no es veu.

Observ la saupa com menja.

El pop que s'amaga a la casera.

El borinot com xucla el nèctar de les flors...

Senzillament en som un observador de tot.

Fa poc, a Binigaus, vaig observar com una escopinya obria les seves valves i mostrava el seu interior. 

 ─Una perla rosada─ me vaig dir.

M'hagués agradat atracar-m'hi, observar-la de més prop. 

Acariciar-la.

Però vaig tenir por. Sí, sí, por. 

I mentre ho rumiava, les valves es van tornar a tancar.

Tot va ser tan ràpid com veure passar una llàgrima de Sant Llorenç!

Seguí el meu camí però no podia deixar de pensar-hi.

La imatge m'havia quedat gravada a la ment!

Que podia haver succeït?

No ho sé però, pot ser, una reacció no molt bona.

No només la d'ella sinó també, la del “maromo” ros, gros i fornit que hi havia al seu costat.

Rebot

M'havia acabat d'aixecar quan la vaig veure asseguda al menjador. Li vaig donar el bon dia i no em contestà. Que estrany aquest silenci...
Mentre pelava un kiwi, tot esperant fos temps de taronges, vaig tornar a dirigir-me a ella fent-li saber que trobava que la seva no resposta no era ben entesa pel meu cervell i que, per tant, m'agradaria que, encara que fos només amb un simple bon dia, saludes l'inici del nou  número del calendari.
No ho va fer...
Seguia amb la seva callada per resposta.
Jo ja no tenia clar si el que menjava era Kiwi o què.
Intentà fer-li comprendre què, en les relacions humanes, el diàleg és imprescindible, necessari, convenient...
Era igual, les paraules sortien de la meva boca però no n'arribava cap resposta. Era com parlar a la paret.
I jo notava que m'estava posant neguitós. Ho notava!
Per què?  Per què m'ho feia açò? Què li havia fet jo per rebre aquest menyspreu?
Ja no em quedaven arguments per intentar fer-li entendre la importància de la resposta.
La resposta ja no era sols una qüestió d'educació, ara es convertia en necessitat!
Sí, necessitava ser considerat. No podia ser, i a casa meva manco, ser tractat amb tanta indiferència, com si no existís.
Notava com la sang em bullia per les venes i que les bufogues em pujaven al cervell donant-li pressió. M'estava traient de polleguera!
Vaig insistir-li, demanar-li per favor, que em contestés.
Sé que les paraules ja no van sortir amb el mateix to d'abans. Ara, quasi cridava.
Sentia la crispació a flor de pell. Volia agafar-la, sacsejar-la, fer-li treure un so per la seva boca, fer-li mal...
Vaig fer dos llargs glops d'infusió i em tancà al bany. Els ulls estaven plorinyosos. Ho notava més que ho veia, ja que les lleganyes no em deixaven acabar-los d'obrir. Vaig rentar-me la cara respirant profundament. Havia de recuperar la meva normal manera d'actuar. Pensar, i ràpid, el que estava passant i posar-hi remei.
Va passar temps abans de sortir del bany però, quan ho vaig fer, era ja una altra persona.

Entrà al menjador amb el somriure als llavis.
No em preocupà el silenci.
Sabia el perquè del silenci.
Em preparà el berenar tranquil·lament, tot sabent que res ja destorbaria la jornada.
Em girà al racó on era ella i, sí, encara era allà.
Sense immutar-se.
Mirant-me amb el seu somriure maliciós. 
Mirant-me amb el seu somriure tendre.
Havia d'anar a treballar. Quan tornés, ella m'estaria esperant.
Avui mati, quan m'he aixecat, no he reconegut la fantasma dels meus somnis.

M'ho dius o què?

─M'ho dius o què?

─Sí, a tu t'ho dic.

─Que no em sents?

Du els cabells davant la cara.

El seu cos es borina al ritme del moment.

Aixeca el cap. 

Em mira. Somriu. 

Baixa el cap.

Torna la concentració.

La música ompl l'espai entre 

ella i jo.

La mir esperant la resposta.

La pell absorbeix 

els acords musicals.

La percussió ressona

al fons de la caixa toràcica.

Els sentits, lliures,

van i venen.

Aixeca de nou el cap.

Me torna mirar.

Somriu.

Els llavis no es separen

però, em diu:

Ja t'ho Diré!