Batalles santjoaneres

El repte havia estat llençat, ja no hi havia volta enrere.
Només els petits detalls de com es dirimiria l'enfrontament, de qui en seria el jutge supervisor i poca cosa més, feia falta per començar. S'havia cercat un lloc arredossat entre dels carrers de la ciutat antiga, enfora d'estranys.
Hi havia fortes pressions. El dia, un 24 de juny. Els contrincants, un de cada pol de l'illa. Un mascle contra una femella... Tot  tenia massa significats.
No hi havia por. Ambdós estaven convençuts de les seves possibilitats. Cap del dos en tenia cap dubte de la seva victòria.
Eren un al davant l'altre. Es miraven fixament. Ningú no reculava. La situació s'estava posant molt tensa. Els ulls els començaven a brillar, s'agafaren de les mans... El desenllaç era imminent quan un crit de l'arbitre ho deixa tot enlaire...
─Prou. Empat. Ha estat un empat. Ningú no ha guanyat la guerra de mirades- Va decretar.

Els dos contrincants van fer una bufada de descans, somrieren i s'abraçaren.
Els ulls, les seves mirades, seguien sent de les més polides de Sant Joan.

Records

Aquests dies, en sortir al carrer, al mati,
mirava la lluna.
Blanca, difusa.
La claror del sol n'havia ofegat
la seva personalitat.
Havia observat com anava baratant.
Com després del ple,
dia a dia,
el seu cos minvava.
I cada dia, amb aquesta imatge,
els pensaments jugaven a ser feliç.

Avui mati, en sortir al carrer,
he mirat la lluna.
Blanca, cada cop més difusa.
La claror del sol ja ha ofegat,
quasi bé, la seva personalitat.
I amb aquesta imatge, el pensament,
ha cercat un record.
T'ha cercat a tu.

Ha cercat el teu cos...
El teu contacte...
Els teus llavis...
La besada passional...
Ha cercat...
Només ha trobat el record
del desig.

Avui, mentre la lluna desapareixia,
l'esperit se m'ha fet gran.
N'ha xuclat de les seves essències espargides
i n'he trobat la teva.

Demà, en mirar la lluna,
qui sap quins records trobaré...

Consens

Aquests dies m'he trobat com no m'havia trobat mai. No sabia que em passava però, redéu, no era gens agradable. No coordinava res. No podia rallar de manera entenedora. No podia caminar. No podia escriure o al manco no escrivia el que volia. Els dits just tocar el  teclat començaven a espitjar tecles sense cap ordre concret. M'ho estava passant molt malament i no sabia que fer. El més estrany era que si venia algú a visitar-me quan intentava demostrar-li el que em passava no succeïa res, tot funcionava amb normalitat. Anava a treballar i tot era normal però, en tornar a casa, mitja hora després d'haver traspassat la porta, i açò ho havia ben cronometrat..., començava el captiveri. 
En primer no n'havia fet cas. La ma que no podia aguantar el got, escriure girant algun número, plegar els calcetins amb les parelles baratades... Pensava que era cosa de l'edat que m'estava marcant el que vindria. Però, a poc a poc, tot anava fent-se més gros. Quasi bé era difícil aconseguir menjar o beure. No podia posar la rentadora i estendre la roba ja m'era impossible. Quan intentava planxar. la cremada estava assegurada. No escriuré res del tema de la neteja personal perquè és incomentable. Començava a estar preocupat. Molt preocupat.
Havia d'intentar fer les coses dins la mitja hora de marge que tenia i, si no, sortir al carrer durant una hora, que era el temps que més o manco em feia falta, per tornar a gaudir de mitja hora de normalitat de nou.
L'únic que em reconfortava era que ho havia estat passant sense que ningú no s'entemés però també havia fet que en tanques més en jo.
Internet no en donava cap resposta i açò que n'havia fet moltes de consultes i, mira per on, em va venir la inspiració a rel de la campanya electoral, quin doll!.
Estava escoltant no sé què de que fer a Europa quan un candidat va anomenar la necessitat del consens entre... Aquí no vaig poder seguir escoltant. El braç esquerra, com si algú el forces, va estirar-se cap a la televisió fent força per arribar-hi mentre el dret l'agafava i el volia tornar al seu lloc. La boca volia dir cosa però els llavis no s'obrien. Un peu va començar a anar cap a rascar l'orella quan aquesta no tenia picor. I jo no podia fer res per a controlar-ho! La por va ser gran. Com vaig poder vaig apagar el televisor i prengué una infusió de til·la. I després una altra.
En estar més tranquil vaig intentar rumiar el que estava passant però no ho entengué. 
Una cosa semblant em va passar unes quantes vegades i sempre era el mateix. En sentir la paraula consens el cos començava a fer coses estranyes, cada part d'ell pel seu compte, sense coordinació. La til·la es va fer imprescindible.
Tornà a rumiar, que significava el que m'estava passant i tornà a Internet. Volia saber com arribar al més profund del meu interior. Allà on comença tot. Volia trobar el que s'havia desbaratat, entendre el perquè i, si pogués, tornar-ho a deixar com estava abans.
Vaig deixar la ment en blanc i que l'electricitat interior corregués lliure. Sense cap direcció concreta. No hi havia fronteres. Després vaig engegar el cervell per començar l'escàner i anar revisant  part a part. Cap problema. En acabar aquesta funció intentà dirigir petites ordres de manera que cada part fes el que sap fer i tampoc trobà cap problema. 
Mentre em mantenia en aquesta situació de trànsit, vaig intentar que el cos fes una feina en concret, una, sense definir i, quin desastre. El caos va ser total. Cada part del cos va voler fer la serva sense tenir en compta el que intentava fer la del costat.
Ara ho entenia! Bé, no. Ara entenia el què, no el perquè. Ara entenia el que em passava quan sentia la paraula consens. Consens era el que necessitaven les parts integrants del meu cos per a anar en el mateix sentit però, perquè s'havia des-coordinat tot ni com tornar-ho a coordinar, no ho tenia gens clar.
Vaig reclamar que actues la consciència, que m'ajudes a posar pau. Li donà tots els poders necessaris i vaig dormir-me. 
Al despertar el cap estava calent. No el front, el cap. Passaven idees, pensaments, records, vivències. Grans números, votacions, acords, necessitats, boicots. Estava com a marejat. Em tornà a dormir.
Al despertar vaig notar picor al nas. Vaig rascar-me. Era quasi fosc. M'aixecà per encendre el llum i em preparà el sopar. Tot era normal. Com si res del que m'hagués estat passant tots aquests dies hagués estat realitat però, si que ho havia estat.
Encengué el televisor. Hi havia un debat sobre les eleccions. Vaig voler apagar-lo tot d'una però no hi vaig ser a temps, dues vegades seguides es va dir la paraula consens i... no passà res. 
Em tornava a sentir nou. Com si m'haguessin fet un resset informàtic però no, només és que totes les parts del meu cos han aconseguit el consens i ara funcionen com un de sol.

El principi

Mir enrere i tot són llums i ombres,
escodriny entre els records.
Vull resseguir el fil de l'historia
però, no trob el principi.
De fet,  em deman si hi ha un principi
o, si tot, és continuació d'altra.

Mir enrere i les històries 
són entremesclades.
On és el principi?
On comença tot?
Comença quan apareixes?
Quan apareixes és també un final?
Preguntes i més preguntes i,
a cada resposta, més preguntes
I ara
                                                em deman ...

Record la primera vegada?
Record la teva primera imatge?
I sí, la record.
Record el com va succeir, 
record el perquè,
record el que cercaves,
el que volies.
De fet, jo n'era un testimoni mut
en aquesta història.
Però la imatge, la teva imatge, 
va quedar impresa
a la memòria.
Des d'aquell moment, 
des d'aquell no principi
vas ser
                                                present en mi...

I en aquesta presència, o no presència,
esperava aquell breu moment 
només per observar-te,
per veure els teus moviments,
per escoltar la teva veu, 
per gaudir del present.
I, des del meu privilegiat lloc d'estàtua,
ho aconseguia.
Dintre de les turbulències del records
trobaria més d'un somriure
dirigit a aquesta pedra que , poc a poc,
tornava a la vida.
No puc definir si va ser el principi de res
o el final d'altra història.
Un xoc de mons contradictoris.
De dos mons distants que s'apropaven.
D'un mon on la pedra tenia vida
i, aquest, la va donar a
                                                 l'estàtua...

Mir enrere i els minuts, 
les hores, els dies...
no en són continus.
Hi ha salts, 
buits, 
foscors, 
mitjos records...
I mentre el temps passà, 
l'estàtua agafà vida.
Sense frisseres.
Passa darrera passa.
Fins que un dia ells ulls, 
les mirades, 
van coincidir.
Es van traspassar intencions, 
desitjos,
                                                  vida...

I tot es transformà en història.
La vida va ser diferent.
Ja no eren somnis,
ni anhels.
Era realitat.
No importava el principi.
Cada dia era un principi.
La vida n'era vida 
abans de la sortida del sol
i continuava després de la posta.
Érem una prolongació de la lluna,
de les flors,
del cant del ocells...
Vivíem de les gotes de pluja,
de la rosada,
dels esquitxos de los ones de la mar...
Tot era ple de
                                                  sentiments...



I així ens estimarem.
Ens dedicarem tot
l'un a l'altre.
Poc era molt i...
bastava.
Un somriure...
una besada.
Un petit contacte...
una abraçada.
L'illa es convertí en
                             un paradís...


Cada racó fou un apèndix més de nosaltres.
Ens podíem estimar en un macar
amb el run-run dels macs rodolant
per l'embat suau de les ones.
Ens podíem estimar rodejats de flors,
les de cada estació, en cadascun dels seus colors.
Ens podíem estimar en qualsevol paisatge
prop o lluny de la mar. 
A terra o a l'aigua.
De dia o de nit.
I tot continuaria si no fos perquè
no s'aturà
                                                   el temps...


Sí, al temps, no el vam poder controlar.
Sense adonar-nos
el que ens envoltava, les persones,
el paisatge, la lluna, 
nosaltres...
tot anava canviant.
Prop nostre, amb nosaltres, 
van créixer rebrots,
van desaparèixer grans soques,
ens sortiren els cabells blancs...
Sabíem que més prest que tard arribaria el
                                                               final.



No sé com escriure des del futur.
No puc imaginar-me com serà aquest.
No hi vull pensar,
sols gaudir del que ara és.
Quan arribi l'hora 
de traspassar a l'infinit,
en serà suficient, 
que el darrer,
recordi el que vulgui
                                                    recordar...

El que vam viure.
Si ho vam viure bé.
Com ens va agradar compartir-nos.
Que ens vam estimar com vam saber
i que vam arribar fins on vam poder arribar.

          I ara, des del futur,
          perquè ningú es senti enganat,
          vull dir que res del que he escrit
          és realitat...
                           llevat d'alguna cosa.

S'altre dia

S'altre dia, de pagès -com diuen-, era pels carrers de Maó. Un divendres prop de migdia. No tenia feina per raons que no venen al cas i ho vaig voler aprofitar. Com que només eren unes hores no  podia plantejar-me fites molt altes i em conformà en començar a preparar-me pel futur. De practicar el que i el com. A més vaig tenir la sort que just començar em trobà amb un tècnic que m'anava donant tot una serie d'explicacions. Molt interessant, sobretot perquè creia que podia seguir les seves ensenyances sense perdre el fil i que, més o manco, amb el que veia, ho podia anar deduint tot sol...

Me'n vaig anar ben content. 
Crec que puc dir que ja estic preparat! 

Puc jubilar-me. 
He après a observar les obres al carrer...

*  *  *  *  *

Anemone

Ve ser un amor a primera vista. Sí, me vaig enamorar just quan la vaig veure. Era gràcil. Fràgil. Esvelta. Amb el seu vestit fi de color blavós. Pareixia avergonyida de mostrar-se. 
En un primer moment la vaig confondre però, no, no la coneixia.
Vaig intentar captar la seva imatge però, aquesta, es resistí... i desaparegué. Torna una i altra vegada al mateix lloc però no la vaig tornar a veure. Ella no hi era.
Un dia em van donar el seu nom. Era un principi. Podia tornar a somniar. 
Vaig anar a cercar-la i, sorpresa, en topà amb tota la família.
Ara ja sé on és. Seguesc tan enamorat com abans però, ara, sé on i quan trobar-la. Tenc la seva imatge i no em cans de mirar-la ni de dir el seu nom, Anemone coronaria.

Ella decideix