Fa trenta dies, o més, que tenc el bolígraf a la ma i el paper en blanc...
Fa temps que vull expressar-te el que sent i no trob les paraules!
Intent forçar la ma, pressionar amb el bolígraf el paper, obligar-me,
però l'únic que aconseguesc és fer retxes indescriptibles,
burots d'al·lot petit...
Tampoc he aconseguit dir-t'ho de viva veu.
Quan et veig, quan n'ets prop,
un nus a la gargamella m'impedeix treure cap so.
I només et mir..., t'embolcall amb la mirada,
dissimul...
A la vegada però, sé que t'he dit el que sentia,
que ja no queda res nou a dir.
I vull pensar, ho pens, ho sé, que tu ho saps...
llegeixes els meus gestos,
desxifres els meus sons,
n'escoltes tot el que et diuen els meus ulls...
El full segueix en blanc però no hi ha silenci pel qui sap llegir,
escoltar...
i jo t'ho he dit tot amb la mirada!
