On ets que no et trob.
Intent ser fort amb el que tenc però, tot és tan dèbil...
No hi ha quasi bé res on aferrar-se.
Que anés a prendre mides li havien dit. I amb aquesta premissa va partir a realitzar la feina. En arribar a l'adreça assenyalada estava un poc perdut. No hi havia, com ell hagués esperat trobar, un edifici, o un solar, o una estàtua, o... No. Era un gran solar enjardinat amb diverses construccions separades de diferents alçades. Podia distingir diverses estàtues amagades entre els arbres, el que semblaven restes arqueològiques, al manco dues fonts...Tot tancat amb una reixa ornamentada de ferro. No hi havia ningú a l'entrada ni tampoc ningú contestava el porter automàtic.
Estava a punt de girar coa i tornar cap a l'oficina quan, per l'interior, s'atracà una persona. No l'havia vist arribar i, per tant, no l'esperava. Quan aquesta el cridà, li va donar un petit ensurt. A més va quedar un poc returat en mirar-la. Era una dona. Ni jove ni major. Ben plantada. De cos atractiu. Amb corbes marcades però sense res desproporcionat... A la cara un somriure als llavis, un nas un tan punxegut i uns ulls grossos i clars, no eren blaus, però clars, com d'un verd oli. Cabells curts i llisos quasi bé blancs. Anava vestida amb un vestit primaveral de colors llampegants, escotat però no massa. De fet realçava la figura però no era atrevit. Sabates a joc amb un poc de taló. Ho podria assegurar com si ell mateix l'hagués vestida de tant que si havia fixat. 
Na Raquel, que així es nomia , aprofità la frase per a tirar més llenya al poc, aprofitant la situació i jugà amb el doble significat de les paraules. ─Mides? De què? Mentre el seus llavis dibuixaven un somriure maliciós. 
Na Raquel va obrir la barrera i comença a caminar cap un dels edificis seguit, un tros enrere, per en Pau. No es girà cap vegada, sabia que ell la seguia. Va entrar en un edifici amb la façana de vidre fumat. Les portes s'obrien automàticament. Es dirigí cap a les escales i comença a pujar. En Pau seguia al darrere sense saber que era el que li havien encarregat. Tenia dubtes del que havia de fer. De com actuar. També sabia però, que cada minut que passava n'era més prop d'esbrinar el què. Entraren dins una habitació on estava ple de vitrines amb prestatges. Metros i metros de vitrines amb prestatges i cada prestatge estava ple de petites escultures de marès.
No em cansava de mirar-la. Només duia aquella camisola de lli cru quasi transparent amb la que es podia entreveure tota la seva figura que quedava més destacada quan es posava entre el sol i jo. Aixecava la roba del ribell i l'estenia al fil on la deixava ben tesada amb les gafes d'estendre amb moviments gràcils. Els cabells amollats volaven segons aquests moviments. Les cames eren llargues i fermes, acostumades a veure el sol. En veure'm per darrere els vidres em va saludar i va entrar a la casa. Vaig veure l'ombra quan travessava per l'estudi. Pels moviments vaig deduir que es posava alguna peça de roba. Va tornar a sortir com si res, resseguint la seva tasca. Ara, però, duia unes petites bragues blanques. Només les sabatilles no anaven en conjunt, ni amb la roba, ni per com era ella però, açò, sols era un petit detall que no tenia més importància. Acabà la feina, mira cap a la finestra, em va saludar una altra vegada, somrigué i va desaparèixer dins la casa.
el vol de la gavina
I m'agrada pensar amb tu.
