Infern

De petit m'ho van dir moltes vegades. Portat bé o aniràs a l'infern.

Un lloc de foc i de dimonis. Aterrador.

El temps ha passat. He crescut.

He après.

He vist inferns.

He vist focs.

He vist dimonis, 

alguns... amb coll blanc.

Ara m'agrada admirar moltes coses. 

El que tenc a prop.

El que m'envolta.

El que ofereix la natura.

La lluna.

El sol.

El foc.

I, sí el foc de l'infern,

és com el d'aquestes imatges,

El vull compartir amb tu.

Vetla des Be

És curiós el que em passa de vegades. 

Bé, no de vegades. Sovint.

L'esperit se'm separa del cos i tresca pel seu pla.

El cos segueix el camí com si res passes.

Somriu als acudits.

Saluda als coneguts.

Mecànicament segueix les passes dels altres mortals.

Fa els mateixos gests. Mira les mateixes coses.

La vetla des Be... Les carotes...

Els carrerons plens d'aire de festa.

I l'esperit perdut. Ple de pors.

Només veu dimonis que el persegueixen.

Per sort, sempre hi ha una llum que el retorna a casa.

Al meu interior.

Acudit

M'agraden els acudits.Segons el diccionari Català-Valencià-Balear, acudit és idea enginyosa o repentina. El traductor de Google arriba a aquest mot des del castellà xiste. Vertaderament crec que n'hi ha d'enginyosos. N'hi ha de curts. Directes. N'hi ha que darrere porten un embolcall de paraules per a arribar al desenllaç.
No basta però, un bon acudit. Una part important de l'èxit del mateix en depèn del narrador. Sí, el com adorna les paraules, com les vesteix amb gestos, com barata el to de la veu, com marca les pauses... tot, en conjunt, farà que les rialles siguin unes a unes altres.
No som un gran narrador d'acudits. Alguns dels que he contat han tingut el seu èxit però no en som, el que en diuen, un bon contador de xistes.
Em sorprèn, i molt, que hi hagi gent amb tanta facilitat per tenir aquestes enginyositats. No sé com ho poden fer.
De vegades hi ha algun acudit que em recorda alguna cosa que tens prop, algun fet que has viscut, gent que coneixes. En aquests casos, en cas de contar-lo, pots atracar-lo a la realitat propera i mirar d'aconseguir que les persones que ho escoltin estiguin entre la realitat i la fantasia, sense saber on acaba una i on comença l'altra.
És el cas del de Son Castanyot. Son Castanyot és el que en diríem una caseta de vorera, una cotxera per barca prop de la mar allà, a sa Mesquida. El seu nom és un neotopònim que no hi ha que tenir molta llumenera per a trobar d'on pot venir.
És una caseta de trobada d'un grup d'amics oberta també als amics dels amics. Com un club d'oci però sense burocràcia. L'he visitat, per diverses raons, algunes vegades i sempre n'he sortit més que agraït del que m'han brindat. Tenc molts bons records d'alguna vega celebrada ja fa anys.
Per açò, quan cont l'acudit que fa referència a sa Mesquida, a les vegues..., em recorda Son Castanyot. Fins i tot puc posar cara al personatge ja que, més d'un, en podria tenir alguna semblança. 
En escriure's històries de les vegues a sa Mesquida, possiblement moltes, podrien convertir-se en acudits, només caldria baratar alguna petit detall i ja el tindríem, si és que un acudit es pot escriure, 
De fet una d'elles podria ser més o manco així:
En arribar a casa en Miquel va dir a na Marga, la seva dona, que dissabte havien quedat amb el grup per anar a dinar a sa Mesquida. Uns quants anirien a pescar raors, un duria uns quants peus de cabrit i que ho acabarien  amb una paellada de gambes i un tià de musclos...
En Miquel encara explicava les intencions quan na Marga el va tallar i li va dir que no, que no anirien a sa Mesquida a dinar. Que no podia ser que cada dissabte estesin programats. Que hi havia altres coses a fer.
En Miquel va intentar raonar amb ella però, ella, no va baixar de l'ase. El no, era definitiu.
En Miquel va telefonar a en Lluís per dir-li que no contessin amb ells. Que no podien anar-hi.
En Lluís va voler saber-ne els motius ja que en Miquel era el que en diuen un “alma mater” però no en va treure el net i així o comenta amb la resta del grup.

El dissabte mati, quan en Lluís junt amb un parell de companys anaven a obrir la caseta es van trobar amb la sorpresa que, aquesta, ja era oberta. Musica a tope, cadires defora. El vi obert damunt la taula amb els gots apunt. El foc encès i en Miquel amb la gorra i davantal de cuiner posat. 
Es van mirar estranyats i van saludar-lo demanant com és que era allà.
En Miquel, fent unes quantes bufades per agafar aire, els hi va contar.
Ha estat una setmana complicada. Molta feina i males relacions. Quasi bé no ens hem rallat na Marga i jo. Un i l'altre teníem la cara de pam. I així, ahir, que vaig acabar la feina més tard del normal per una urgència, quan vaig arribar a casa, just obrir la porta, alguna cosa era diferent. Era olor a encens. En passar pel menjador hi havia taula posada però, quina taula. Espelmes enceses, centre de flors, la coberteria i vaixella que no havíem emprat des que ens vam casar. Llum indirecte i na Marga que me va rebre amb un vestit de tirants de seda i un somriure a la cara. La veritat és que no m'ho esperava. Tot i estar bastant cansat vaig dutxar-me, em vaig preparar per a sopar ben arreglat. Redéu quin sopar. No hi faltava detall. Supós que va notar el meu cansament i em va dir que no em preocupes, que demà mati tindria una sorpresa. Avui mati, a les set, m'he despert amb música. Hi havia espelmes enceses dins l'estudi. He notat l'olor al mateix encens que el vespre i en acomodar-me a sobre del llit ha aparegut ella. Tot d'una no ho veia molt clar. M'he hagut de fregar els ulls per a saber si encara somniava però no, era ella. Duia un modelet d'aquests que farien aixecar als morts.
Venia cap a jo fent moviments sinuosos al ritme de la música mentre anava eliminat, molt a poc a poc, les peces que duia per vestit. En arribar al meu costat estava completament nua i m'ha dit: Fes el que vulguis.
Jo no m'ho he pensat gens i he vingut a sa Mesquida.
Déu, quines històries de sa Mesquida

Tu

No ho entenia. 

No podia definir que era el que notava però, cada vegada que passava per a certs indrets dels carrers, alguna cosa interior em cridava l'atenció.

M'aturava i mirava al voltant per a esbrinar el què.

Era com un pessigolleig a l'esquena. 

Era un petit calfred que em feia tremolar tot el cos. 

Era com si algú m'estès vigilant però, no, ningú em prestava atenció.

Sentia curiositat, molta curiositat però, no acabava de trobar que m'ho produïa. 

El temps m'ho va aclarir. 

Vaig notar el mateix però molt intensament. 

Més que les altres vegades. 

M'aturà i mirà al voltant. 

Vaig començar a lligar caps.

El dia on ens vam saludar amb una besada a cada galta.

A on em vas fer un somriure per a no sé ben bé que.

L'olor del perfum del teu cos.

On ens vam trobar per celebrar el teu aniversari...

I comença a recordar.

A somniar...
Amb aquell futur que mai no va ser.
Amb el desig del present que no va succeir.
Amb un passat que hagués capgirat l'avui.

Sí, quan et vaig veure ho sabé.

El teu esperit n'és present a cada lloc.

Ets tu qui m'ho produeix.

Tota sola

Si, tota sola.
Ella ho sap.
No te por.


Sempre ha estat així.

Sap que és necessari.
Que l'esforç ho val.
Suportarà l'aridesa,
el sol rocallós.
Aguantarà el vent,
la pluja,
qualsevol inclemència

del temps.

El futur és a les seves mans.
El futur en depèn d'ella.
I tota sola,
el guanyarà,
com fins ara ho ha fet.

Tot sol

Havia llegit diversos escrits al blog de de Béjar. Me sorprenia el que captava en molts d'ells: insatisfacció. Bé, més que pels escrits en si, als comentaris que, seguidors del blog, anaven deixant als mateixos.  M'estranyava però no, no hi havia dubte. Molts d'aquests cometaris feien referència al grau d'insatisfacció obtingut amb la relació sexual amb les pròpies parelles. També em sorprenia el ventall d'edat dels que deixaven l'opinió, tot i que no tothom ho especificava, ja que girava entre els quasi bé quaranta anys fins els cinquanta cinc. 

Em feia creus que dins les persones disposades a dir la seva públicament, encara que de forma anònima, hi hagués tanta unanimitat. I l'edat! Si, possiblement, és una de les millores!. Ja sé, totes les edats son bones però, dins aquest tram, es viu diferent, es cerca una relació diferent. És una edat on la resposta del cos, i no només en la sexualitat, és optima. S'ha madurat ja en quasi tots els sentits -dir tots, pot ser, seria massa-. Però és el que la gent comentava.

I així, sense pensar-hi, va venir la inspiració. I si jo m'oferís per a suplir aquestes mancances? Pot ser podria ajudar a algú a ser un poc més feliç i, a la vegada, pot ser també ho seria jo. Tenc temps, cap compromís, dispòs de vehicle, d'espai, puc viatjar, cuinar...

Sense rumiar-ho gens, vaig posar un comentari, on garantint la confidencialitat de la cita, em declarava disposat a intentar ser la solució a la insatisfacció que es manifestava. No garantia res més que ho intentaria amb la voluntat de servei cap a l'altre persona. La cita podia ser per una o més vegades, només demanava una cita prèvia per a trobar aquell mínim de filing que ens permetes, en el seu cas, dur endavant el motiu de la trobada. Jo em comprometia a estat disposar un mínim de tres cites, no obligatòries per l'altre persona, ja què, de vegades, quan algú no es coneix, pot faltar-hi la complicitat i la confiança necessària per assolir la fita. A més, amb aquesta cita, la possible persona interessada sabria que no som cap Ronaldo i podria, si així ho considerès, rebutjar tirar endavant la trobada.

El comentari va ser contestat tot just va ser publicat. Va córrer més de presa que la pólvora. N'hi havia per a tots els gustos. Alguns eren per a saber com contactar. Altres eren directament insults. El problema va venir quan, no sé ben bé com, algú va filtrar la identitat. Ara era un personatge públic i tothom, -bé, molts-, em mirava en passar per carrer i, cada vegada que m'aturava per a donar qui va a una persona del sexe femení, els altres vianants mostraven un somriure com si haguessin descobert alguna cosa amagada. Vaig tenir no poques amenaces de persones que no volien m'atraques a la seva parella. No podia, ni tan sols, aturar-me per saludar a ningú.

Ara, després de mesos d'haver tancat totes les comptes de les xarxes socials, no tenc opció de compartir res amb ningú sense que algú altre tregui les seves equivocades conclusions. 

Ara, i per culpa de no saber valorar el poder d'aquestes xarxes, més que mai, estic tot sol.

Arqueologia experimental

No sé ben bé com però, sense adonar-me, he estat particip d'un petit projecte d'arqueologia experimental que ha duit a terme Amics des Museu de Menorca.

Res, una cuita de ceràmica per a intentar entendre com ho devien de fer quan encara no existia Internet.

De primer ja hem tingut la feina d'anar a cercar els materials, l'argila, a dos llocs diferents, amb cotxe clar, no com fa tres mil anys. Després, arreplegar uns quants macs de ses Olles per emprar-los a manera de percussors, on el coster de pujada cap el cotxe ja ho va valer. A més a més, vam haver d'anar a cercar calcita. No sé quants de quilos de calcita, per emprar com a desgreixant per a mesclar amb l'argila. Cruixit hi encara no havíem començat el taller!

Dos dissabtes al matí ens varem trobar un grapat de persones per a provar de fer les peces de ceràmica motiu del taller experimental. Varem esmicolar la calcita. Varem mesurar el pes i el percentatge d'argila i calcita que posàvem per a cada peça i quin tipus d'argila empràvem. Començam el procés de confecció de cada peça. No surt, torna a començar. Molts intentem fer una peça de museu però acabam, just just, per fer un simulacre de cendrer. Peça acabada, número gravat. Tot queda anotat. Qui fa la peça. El pes inicial. Quin tipus d'argila... En poques paraules, de totes les peces es controlaven les dades que s'havien de menester per l'experiment. Vist el resultat, necessitaríem fer uns quants tallers més per a que el temps emprat per a fer una peça fos d'allò que en deim rendible. Ara per ara, és millor anar a la terrisseria i adquirir el que ens fa falta.

Entre un i dos mesos després de confeccionar les peces, aquestes s'havien eixugat i ja estàvem en disposició de passar a la segona fase, la cocció. Una mesurada per a saber quan de pes s'havia perdut pel camí en l'assecat ens donaria una dada més. En Xisco, responsable final i únic de tot, en seria el mesurador.

Torre d'en Galmés va ser el lloc elegit per a fer la cuita. Quatre focs ens havien de donar llum a l'experiment. El dia, després d'una setmana turmentosa i d'un vespre de pluja, va matinar amb sol que espantà les boires. Permisos de patrimoni. Permisos dels forestals. Branques acumulades. Tot a punt.

Un foc per a coure les peces a la manera directe. Peces al terre i foc al damunt. I venga foc.

Un foc per a coure les peces lentament, com si d'un foc de campament es tractés. Les peces fent un rotllo i el foc enmig. De tant en tant les peces, a mesura que s'escalfaven, s'anaven atracant, de mica en mica, fins acabar engolides dins les brases.

Un foc per a coure les peces tipus forn, amb les peces al terre tapades amb peces de ceràmica, avui teules. En el seu temps possiblement, si ho feien així, trossos de peces grans rompudes. I foc al damunt.

El quart foc era per a la intendència. I és que tothom s'ha d'alimentar. No sé com és però aquest dia hi va haver més tropa que no en les altres feines. De fet, algú no es va moure de prop d'aquest quart foc.

Taula posada. Cafetera al foc. Sobrassada a la brasa. Vi. Crespells. Pastissets... Ja ho crec jo que avui hi havia més gent!

Tothom deia la seva. Que segur que ho feien així. Que l'argila devia ser d'una qualitat tal. Que devien emprar un forn fixo. Que no, que ho feien a la brava...

A jo, aquest taller, m'ha deixat més preguntes que respostes perquè veient el que nosaltres hem fet em deman, entre moltes més qüestions: si les peces d'un mateix període son del mateix material, quina empresa en feia la distribució? Si en aquell temps a Menorca no coneixien les patates, no podien tenir patates xurres. Com s'ho feien idò, per no avorrir-se mentre esperaven la cuita? A més del desgreixant per a mesclar amb l'argila, tenien algun desengreixant per eliminar els regalims grassos de la sobrassada, salsitxes, botifarró, xistorres i demés què, per molt que un en tengui cura, acaba empastifat per tot? Havien de menester permís d'algú per encendre foc? Hi havia algú que dirigís l'operació o, com aquí, tothom deia la seva?...

Bé. Acabada l'experiència hi ha una conclusió i, aquesta, sense cap dubte. Tots hem considerat que s'ha de tornar a repetir i què, per no fer tanta feina, ens podem dedicar directament al quart foc.