T'esperaré

No sé el temps que ha passat
ni quant en queda per venir.
     Sé el que vam viure
          en aquells intensos breus moments.

Els records m'agombolen.
     Fins i tot em desesperen
          per aquest temps perdut.

El caminar per la platja
amb aquella aigua fresca
     tot deixant l'acaronament de les ones
          als peus...

El somriure fort, natural, 
d'aquells llavis que cercaven la complicitat
     amb els meus...

Les mans juganeres 
descobrint el cos de l'altre...

No sé el temps que ha passat però,
t'esperaré, aquí, 
     com abans ho vaig fer,
       assegut a sa vorera.

T'he trobat a faltar

T'he trobat a faltar. Molt!
Temps sense saber res de tu, tant...
Però, immòbil, com una pedra sembrada,
no he sortit al teu encontre.

Ha passat el temps. Massa.!

Ara, la pedra és desarrelada i,

com una llavor,

he partit camí endavant,

amb rumb incert,

per a trobar-te. Per compartir,

si vols, el que ens quedi

que, just per un segon,

ja ho valdrà.

Reixes

En veure la imatge em vaig demanar el perquè.
En tenia curiositat.

Me la vaig mirar una bona estona 
fent les meves càbales.
Era tan senzilla, tan fràgil...
No podia entendre que hi feia darrere del reixat.

Que podia haver fet per merèixer aquesta situació?
Havia fet res o eren les circumstàncies?
Havia estat una decisió d'algú i, per què?
Pel seu significat?
Per ser una flor vermella?

Seguia mirant i rumiant...
Ella em va mirar i somrigué amb tristor.

Em vaig adonar,
em va venir la llum,
ho vaig veure clar,
la reixa, el perquè, ...

Les circumstàncies,
les obligacions,
els sentiments,
la vida...

El presoner som jo!
Jo som darrere la reixa!

Reixes

Reixes

En veure la imatge em vaig demanar el perquè.
En tenia curiositat.

Me la vaig mirar una bona estona 
fent les meves càbales.
Era tan senzilla, tan fràgil...
No podia entendre que hi feia darrere del reixat.

Que podia haver fet per merèixer aquesta situació?
Havia fet res o eren les circumstàncies?
Havia estat una decisió d'algú i, per què?
Pel seu significat?
Per ser una flor vermella?

Seguia mirant i rumiant...
Ella em va mirar i somrigué amb tristor.
Em vaig adonar,
em va venir la llum,
ho vaig veure clar,
la reixa, el perquè, ...

Les circumstàncies,
les obligacions,
els sentiments,
la vida...

El presoner som jo!
Jo som darrere la reixa!

un cafè?

Un cafè?

Un cafè?
Sí, sols un cafè.
Amb un cafè
em don per satisfet.

Sí, un cafè a l'any.
Pareix poca cosa però,
és un cafè.

És un cafè amb companyia.
És un cafè amb la teva 
companyia.
Ai,
la teva companyia!

Però, el cafè...
la seva aroma...
Sentir aquella escalfor a les mans...
Sentir el gust
quan el poses a la boca...
La sensació quan s'endinsa al cos...

Sí, un cafè,
Sí, la teva companyia!

Pot ser, un dia també,
el compartirem, el cafè,
sí, el primer del matí.
Sí, sense aixecar-nos del llit.

Tot per unes tombes

M'agrada replegar paper, de fet m'agrada replegar de tot però, tenc debilitat pel que està imprès. Ho guard quasi tot. Una notícia sobre la descoberta d'un jaciment arqueològic, una nota de premsa d'un llibre, un programa de festes, un article sobre algun aspecte de la nostra història... Tot. Ho amunton fins que el munt ja no aguanta. Normalment quan passa açò el que faig és agafar el munt i, valgui la redundància, ho pos a un armari damunt d'algun altre munt més antic fins que, aquest, també cau de l'armari o ja no ni queb més. Llavors ve el moment de netejar. De repassar el que he anat guardant durant aquest temps i revisar el que de veritat em pot servir. Llegir o rellegir escrits de fa dos, cinc, deu o més anys té el seu interès i, a més, més d'una vegada em trob amb sorpreses.


Va ser així que em vaig trobar amb un article del diari Menorca de l'any 2012 de la col·lecció “Entre els plecs de la memòria” de n'Adolf Sintes que parlava de Sargossam Nou o, també, Santa Caterina de Binidalí.
En llegir-lo em vaig trobar amb un paràgraf que citat textualment diu així: La Tanca des Nínxol o de sa Roca Plana té quatre o cinc tombes petites excavades a les roques planeres, grans i llises, llevat d'una de més alta i arrodonida que sembla la inquietant petjada d'un genoll “de gegant”.

Les paraules “quatre o cinc tombes” em van ressonar dins el cervell. No recordava que hi hagués res a la bibliografia arqueològica citat en aquell lloc però si pels voltants. No recordar no vol dir però, que no hi hagi res. Res, no vaig trobar, res. Vaig demanar informació a l'autor per a saber si em podia indicar com localitzar-les però no ho havia documentat ni tampoc ho recordava. M'indicà que a l'excursió hi havia participat amb l'autor de “cada tanca un nom” i que em podria indicar on era la tanca indicada. Així ho vaig fer i, sense deixar passar molt de temps, vaig anar a cercar les dites tombes.

Localitzar la tanca va ser fàcil. Amb les indicacions donades i la tecnologia actual no hi ha pèrdua. Havia de ser senzill però, no. Vaig rodar i rodar i tornar a rodar però, de les tombes, ni senyals de vida. El sol queia a plom i, decidí deixar-ho per un altre dia. Hauria de trobar més informació i la demanà.

Vam quedar per avui matí, a les deu, a les barreres del lloc. N'Adolf havia contactat amb en Toni, un vell resident al lloc en la seva joventut que sí que recordava on són les tombes i que, molt amablement, s'havia ofert a acompanyar-mos. 

Les tombes eren a la tanca on jo havia estat, completament tapades de vegetació, invisibles, però, en Toni, no ha dubtat gens on havíem de mirar. He hagut de tallar quatre branques per a poder treure una foto però, ara ja sé on són. Aquestes no es perdran. Menorca comptarà amb un nou jaciment arqueològic.

Bon dia

Bon dia...

Bon dia. Sí, amb un simple bon dia. Cada dia enviï aquest desig, una simple salutació acompanyada amb una fotografia del moment i, normalment, un comentari, un molt petit comentari de la foto, del que pens, del que sent, del que podria ser... No és res original, més bé una còpia del que durant un temps vaig rebre i que em va engrescar. Així va començar i, mesos després, encara dura.  

No hi ha hora. No hi ha res predeterminat. Sols la intenció de saludar a un ranxet de persones molt diverses que per alguna circumstància han passat, o encara hi són, en la trajectòria de la meva vida. Família, amics, companys de feina... No, no hi són tots, la llista seria interminable. Tampoc hi hauria cap problema en ampliar-la si fos el cas.

No sé si pels que ho reben n'és un engrony o per contra, ho esperen. Pot ser hi hagi de tot. Aquest és un dels motius  per que no faig la llista més gran, encara que dels que hi ha tots saben que en voler poden sortir-ne.

Així, en un moment determinat, enviï aquest bon dia. De vegades  ja és el capvespre o el vespre però per poc que en tengui ocasió és de bona hora perquè el desig  en tengui més durada.

Molts dies, després d'enviar la foto, em trob amb moltes més imatges que crec valdria la pena que tothom en pogués gaudir però, no, només una foto, sols un bon dia.

La sortida de sol, les pedres, les flors... en són els motius principals. Pot ser pareix un poc repetitiu però, pens que aconseguesc, uns dies millor que altres, frescor en el missatge.

Amb açò, he deixat un poc abandonat el blog però no en renunciï a ell. Pens que segueix essent una eina per expressar el que em passa pel cap, ja sigui realitat, fantasia o una mescla indestriable d'ambdues i per seguir mostrant fotografies, que de fet són les mateixes que podria posar al bon dia.

Bon dia.