Una espessa boira ha omplert tot el camp de visió. Si bé és ver que aquest no era gran ja que on me trobava hi havia una vegetació arborícola prou densa com per no veure-hi molt enfora. El problema, ara, és que tampoc podia veure el que tenia davant el nas. El perill d'envestir-me amb una branca era prou probable. A més, argelagues i aritges, no ajudaven a facilitar la sortida.
Si, la sortida. Cap a on? Sabia que més prest o més tard em trobaria amb una paret seca però, amb quina? El paner era buit. No seria avui que l'ompliria. Desconeixia quan de temps podia durar la situació. No sabia si era millor tirar cap endavant, i que sortís a on sortís, o esperar que el sol aixeques aquest nivolat baix d'humitat.
Mentre cercava per a on partir em va venir un flaix, una comparança amb la vida que, plena de camins, de possibilitats, les boires del futur tapen l'horitzó sense deixar entreveure quin en podia ser el més adequat. Les passes, s'haurien de fer a les cegues i provar sort d'endevinar-la. O, pot-ser també, esperar a que les boires escampin. El problema és que un pot esperar però, el que l'envolta es mou i, no es pot assegurar on seràs quan en donis la propera passa, ni si el paner serà ple o buit, ni siquiera, qui en durà el paner.
