Insomni

El somni havia estat inquiet. Com si alguna cosa clavada a dins del cap estès molestant tots els sentits. En posar-me al llit, tot i que ja faltava manco per l'alba que no de l'hora en que s'havia tornat fosc, els ulls no es volien tancar. Hi havia un poc d'insomni. Rodava per damunt el matalàs cercant aquella postura còmoda que em permetes agafar el son però no la trobava. D'esquena, de costat o de panxa. Tapat o destapat. No hi havia manera, la son hi era però no me podia dormir. Tenia com a punxades al cap però no havia begut alcohol. El cos també em molestava. Tenia com atacs de calors i fredors de manera intermitent. Potser el sopar m'havia caigut feixuc. Aixecar-me de bon hora tampoc no havia ajudat a sentir-me millor.

Intentava recordar el que havia fet per a saber que m'havia produït aquest malestar. Bé, el tenir son el mati era normal. Açò em passa cada dia m'aixequi a l'hora que m'aixequi. El trajecte amb cotxe m'havia d'haver ajudat a endormiscar-me però no ho va fer i açò que jo no n'havia estat el conductor. El sopar va ser amè i bo, fins i tot massa. Així no hi ha manera de perdre pes! El ball... És clar, el ball. Els llombrígols. La dansa del ventre amb aquells moviments tant sinuosos... Ara començava a quadrar. Ara començava a esbrinar el que havia passat. I és que no havia perdut calada. Ja no calia cercar res més. Ja sabia el que em passava. Els llombrígols s'ha m'havien ficat dins l'ull. Els havia mirat fixament, molt fixament. No podia deixar de mirar els moviments, la tendresa dels moviments. Cada vegada els mirava més fixament i la música i la imatge se'm ficava dins el cervell. No en volia perdre cap. Tots eren meus!

Quan em vaig colgar al llit sense res en que pensar, el cos va voler alliberar-se de la pressió interna que l'oprimia. Va voler alliberar-se de tot el que havia xuclat en la vetlada. De tot el que s'havia clavat, cada vegada més endins, amb cada cop de maluc.

Berenar menopàusic

La vida n'és un canvi constant. El cos té una evolució imparable tant des del punt de vista físic com del dels sentits. Rés és el que era ni el que serà.

Arriba un moment en que un es troba diferent, en que les necessitats son diferents, en que la vida va donant voltes com una espiral per arribar a un punt en concret, punt que és en el que ens trobam a cada nou moment.

Per açò a en Pau li agrada, de tan en tan, compartir el cafè amb un grupet de persones en que les seves espirals ja n'han donat moltes de voltes i, aquestes, han coincidit diverses vegades i s'han tornat a separar i tornat a ajuntar. I a en Pau li agrada compartir aquelles estones perquè, com ell, estan en un punt de l'espiral en que ja no els importa el mateix que els importava fa un temps. Ara els importa el que de fet és important. Tot i res a la vegada.

Quan en Pau arriba normalment el grup és a punt de desfer-se'n. Ell ja ho sap. Cadascú te els seus horaris. Ell agafa una cadira i es seu. Ningú no li demana de noves. Ningú no li fa cap estrany. De fet hi ha persones de les quals no en sap ni el nom i, suposadament, aquestes tampoc en saben el seu. Senzillament coincideixen allà i ja està. Ell demana el seu cafè amb llet i entra en la conversa, estigui on estigui aquesta.

Al grupet es xerra de qualsevol cosa, com si res i tot fos tant l'únic que hi ha al mon i, també, com si a la vegada, fos la cosa més banal. Quan en Pau es seu entre elles n'és una més. I poden xerrar des d'una recepta del millor xocolatí per a sucar-hi la coca bamba com del perquè Sant Joan és el que és i significa el que significa. Com es veu que ja hem entrat al juny. Quan és l'hora, cadascú en la seva, s'aixeca i va a les seves obligacions, els altres queden i segueixen rumiant. De vegades és difícil seguir el fil perquè el llevant i el ponent poden coincidir en el mateix punt de l'espiral sense perdre el nord.

El darrer dia en que en Pau va participar-hi, tot i que no es va escoltar el so del tambor i el flabiol, Sant Joan n'era present. El vespre màgic s'atracava i ja es començava a viure. Una de les contertulianes en va fer un comentari que va aixecar una bona riguda a tots els altres quan va dir que, enguany, ja no faria falta pensar a dur els preservatius dins la bossa, que seria millor dur, penjat amb una cadena al coll, un tub de lubricant vaginal, que aquest seria més útil i adient!

A en Pau li encanta, de tan en tant, compartir l'estona del cafè amb llet amb aquest grup de jovenetes menopàusiques tan simpàtiques.

Canviar

Estava fart d'estar sol. Cada dia igual. En obrir la porta quan arribava a ca seva sentia aquell silenci esgarrifador. No, no m'hi havia acostumat encara. Feia temps que s'havia esvaït l'antiga alegria dels sorolls, quan els moments de silencia quasi s'agraïen.
El temps havia passat i res havia omplert aquest espai, possiblement vital, pel bon desenvolupament harmoniós de la personalitat.
No podia deixar passar més temps ja que, aquest, s'anava escurçant. Però, que fer? La personalitat introvertida no n'era un element favorable per a millorar la situació. Així i tot sabia que havia de fer un esforç  ja per a canviar el panorama.

Havia perdut el costum de sortir a fer la ronda nocturna pels bars de baixamar. Ja no recordava la darrera vegada que havia fet el rosari quan començaven pel bar que hi ha més a ponent i anaven fent una aturada a cadascun dels que en aquell dia estaven oberts. Només un glop. Una canya, un ginet o un got de vi, era indiferent, però només un a cada porta. Poques vegades l'havien pogut acabar. Només aquells vespres d'hivern més freds, en que quasi bé només la meitat dels locals, més o manco, tenien les portes obertes per als qui, amb valentia, s'atracaven a desafiant el temps.

Ara, l'alcohol ja no n'era passió. Ho havia deixat drasticament per a seguir una dieta més sana. A poc a poc s'havia anat tancant amb activitats casolanes. No li feia falta res més. No li feia falta res més que un poc de companyia.

Haver perdut el que tenia havia estat un cop difícil de superar. I així com ho havia fet no havia estat, possiblement, la millor opció. Ara, amb la seva solitud, ho podia comprovar. Per açò necessitava un canvi però quin i com no ho sabia.

Sabia que havia de baratar hàbits, tot i que tornar a plantejar-se la ruta dels bars, no entrava amb els comptes. Per altre banda tenia clar que res és cosa d'un dia. Necessitava plantejar-se noves costums. Provar nous ambients. I esperar trobar a qui la seva companyia podia significar alguna cosa i que açò fos recíproc.

Podria començar per participar en alguna de les activitats socials que organitzen algunes entitats com per exemple alguna excursió. Allà n'és un espai on és fàcil coincidir amb altres persones amb inquietuds similars, però, les activitats estan tan separades en el temps que pot ser a la segona ja no se'n recorden d'un.

Pot ser una altra alternativa seria assistir als esdeveniments esportius. El volei, per exemple. Segur que hi ha gent que a més d'agradar-li l'esport hi va perquè no te altra cosa a fer. Clar que, no sé si n'és facil connectar amb algú en un lloc com aquest.

Pot ser només hauria de cridar a algun antic contacte però, amb el temps que ha passat, si ningú ha dit res és que no dec ser necessari. Podria plantejar crear un club social a l'empresa. Hi ha tanta gent...

No sé. He sentit a dir que des d'Internet es pot trobar quasi bé de tot. Que fins i tot moltes persones han aconseguit conèixer-se amb aquest sistema, però, sembla tan buit. No ho sé. 

Pot ser demà ho vegi un poc més clar i em plantegi començar a canviar...

Eclipsament

Els pensaments

viatgen.

Son perduts

enmig 

de l'oceà 

dels dubtes.

Forces interiors,

desconegudes, 

o no,

col·lapsen la raó

i eclipsen el seny

Les boires esdevenen
l'única llum 
del camí de la vida

Anhels

Sospirs i gemecs
ulls closos
somriure a la cara
del plaer present
a l'albada gaudesc
tot!...
ara.


Als llavis venusians
de mel, un regalim
n'és assaborit
i, de xuclada en xuclada
per cada gota recuperada
un raig n'és en camí


gemecs i crits
més forts cada vegada
indiquen propera la fi
d'aquesta nova trobada


els llavis, junts, volen...
no n'és hora d'acabar
ni de defallir
més bé... el de repetir
una i una...
altra vegada

Natura perfecta

Cerc la formula de fer en tot. Crec en la possibilitat de trobar la quadratura del cercle. Pens en com millorar el que veig, el que faig, el que escric, el que hi ha.  I prov com. I opín de tot. I don voltes i voltes per tornar a començar, per tornar a cercar, per tornar a creure, per tornar a pensar. I torn repetir el que ja he fet. I torn mirar el que ja he vist. I torn escriure el que ja he escrit.

I amb tot açò he descobert alguns secrets dels elements que m'envolten. I he descobert racons amagats per a molts d'ulls. I he descobert detalls, petits detalls, que t'obren un gran mon per seguir esbrinant. I amb tot m'he anat construint la personalitat deixant al futur la meva petita petjada... una foto... un somriure... una llàgrima... una paraula... inacabada. 


I després de tot aquest temps només tenc una conclusió... He volgut que res fos millorable. He cercat la perfecció però... no l'he trobada i,
entre tot aquest galimaties, 

he trobat...
t'he trobat a tu.

Molt de sexe

Estàvem asseguts a la terrassa d'un bar n'Anna i jo comentant aspectes informals de la feina. Que si quan arribes tens son. Que si amb aquesta vestimenta negra pareix que vas de dol. Que si la camiseta a retxes et cau bé. Que si la camisa, amb aquells botons descordats, queda provocativa...
Res que pogués fer baratar la inèrcia del canvi climàtic ni tampoc cap solució a la crisi econòmica. Però estàvem còmodes. A gust.

Ja feia una estona que practicàvem la xerrameca quan s'atraca en Pau. -Hola Anna, t'he vist des de l'altre acera i... Redéu! Ets en Pep. Ostres no t'havia reconegut. T'has aprimat molt, no? I com ho has fet? -Ja està, vaig comentar. La pregunta del milió! De veritat vols que et contesti? -És que no t'havia reconegut i a més aquesta camiseta de retxes amples et fan més prim. Per que ho dius de si vull que em contestis? I és clar que tenc curiositat. A més, tal vegada també em funcionarà a jo. -Idò mira. És una pregunta que m'han fet moltes vegades i, normalment, si no la contest i dic qualsevol cosa, no insisteixen en el tema, pel que entenc que era un pregunta d'aquesta que es fan per dir alguna cosa i quan ho intent explicar no me deixen. L'altre dia un company de feina amb va fer la pregunta i jo li vaig dir: molt de sexe... No vaig poder dir rés més. Tan ell com els que estaven a una distancia prudent i ho van sentir, van esclatar a riure, com si hagués contat un acudit. Crec que encara riuen quan hi pensen. I així es va acabar. -Clar, és que tens unes respostes tu també! Eh Anna? -A jo no mi mescleu! Venga seu.

Ara érem tres que parlàvem un poc de tot. Arranjaven el mon. Ho teníem tot aclarit! A la crisi ja només li quedava un parell de dies. Sabíem qui guanyaria la lliga. I que dir dels propers candidats a les eleccions generals. Tot punt per punt... fins que en Pau va tornar insistir. -Venga Pep, ara és hora de tornar a rallar de com ho has fet per perdre pes, perquè açò de molt de sexe... N'Anna es posà a riure i digué -hala, hala, Pep, et toca aclarir aquests dubtes! -D'acord. Només una condició. Me deixareu acabar i després, si cal, ja en fareu les consultes pertinents. Ja sé que de vegades quan dic alguna cosa hi pos un poc d'ironia però és que sinó resulten molt avorrides. Però el que dic va en serio. Per a perdre pes no hi com tenir molt de sexe i, sobretot, menjar poc! Ja, ja ja. -Aquesta és la ironia, no? Et montes una història per acabar amb el que tothom fa. Quin bandarra! -I a més ens ho vol fer creure! Ja, ja ja. -No enteneu res! Vosaltres sabeu el que significa menjar poc? Sabeu el que és tenir gana? Sabeu que és tenir a l'abast, a la nevera, a les botigues, per a tot, els elements necessaris per a no tenir gana? Jo només he trobat una manera d'aconseguir-ho i aquesta és amb una cosa que pesi més que el menjar. El sexe! -Va, va. Qui et creu ara! -Sí, et creus que ens xuclam el dit? Je, je. Sexe! Ho ets d'animal! -No, no. No ho heu entès. Ja he dit que hi ha que menjar poc. Però el problema és que per no menjar hi ha que tenir entretingut el cos i per açò sí va bé el sexe. I quan tornes tenir gana, si pots, més sexe. Per açò dic que per perdre pes: molt de sexe i, menjar poc.