skip to main |
skip to sidebar
La mar ha transportat el so de l'agonia.
L'aire ens ha fet arribar les ones d'aquell crit esgarrifós del final.
Sols el so del tret ha bastat per a ferir-me l'ànima.
Jo també som elefant!
Tres anys de preparatius. Un gran esforç econòmic. Un programa d'entrenament físic i mental. Una dedicació quasi absoluta per assolir l'objectiu. Tot era apunt per a començar l'ascensió en solitari a l'Everest.
Tres dies després de deixar el tercer campament base era prop de finalitzar la cordada de quasi dos-cents metres que, completament verticals, obrien el camí cap al cim.
Només una paraula va rompre el silenci de la victòria.
Aaaaaaaaaaaaah!
666, el número del diable. 100, un número rodó. 69, un desig. 50, uf, ja ho he passat. 33, no sé perquè és tan important. 7, el nombre màgic. 3, un somni des de fa temps. 2, el més normal.
1, un sol tret i la vida esdevé mort.
El mon s'il·luminava de nou.
No podia ser, era ella!
Després de tant de temps
tornàvem a coincidir.
No havia canviat.
Els ulls em brillaren quan
ella em somrigué.
Ens atracaren.
Quan de temps feia
que no ens havíem vist.
Una abraçada forta.
Una besada a cada galta.
En un arravatament d'eufòria
vaig besar-la al llavis.
No em podia adonar.
Sense amollar-li les les mans
li demanà:
─A cateva, a cameva, a on?
─a on─ Va contestar ella.
I, la màgia del moment
s'apagà.
Fa temps que et cerc i no et trop.
Fa temps que et deix missatges i no contestes.
He remenat, inútilment, cel i terra per a trobar-te
He demanat ajuda a tothom i ningú m'ha sabut donar raó de tu.
Podria haver-me cansat però, per a cada intent fallit,
noves forces creixen per a tornar-ho intentar.
Desconec fins on hauré d'arribar però,
per llarg que sigui el camí, passa a passa,
dia rere dia, no defalliré fins a retrobar-te.
Ja pot ploure, tronar o venir la tempesta més gran
que et puguis imaginar.
Jo seguiré cercant-te.
Sense tu, no som res.
Sense tu, la vida no te sentit.
Records del que va ser.
Records i desitjos del que hagués pogut ser.
Il·lusions del que pot venir
Tot...
No m'hagués imaginat mai que el meu interior fos tan gran o,
que l'anima, fos tan petita i esquiva.
Diuen que si el que s'ha de dir no és millor que el silenci millor no dir res.
Crec que a aquestes imatges ja els hi va bé el meu silenci.
Ja s'escolta el cant dels ocells.
És matinada.
L'inici d'un nou dia.
La primavera és prop i,
molts, en tenen la sang alterada.
Demà seguiran lliures,
com el sol i el vent.
Mentre, et llegeix.
Em fas pensar.
No em puc adonar
del que passa,
del perquè de tantes coses.
No sé que fer.
No sé si puc fer.
Sé que les presons
no sempre tenen barrots.
No se´...
Demà...
seràs lliure?
La vista del penya-segat era impressionant! Serrat des de dalt fins a tocar la mar.
No sé quina distància hi havia però, la mar, es veia molt enfora.
Les gavines donaven passades amb el seu vol màgic. Cridaven. Tampoc no sé si era per saludar o per escridassar-me per algun motiu.
De sobte, vaig ser molt prop de la mar. Prop però, que molt prop!
I tota la vista que estava gaudint es transforma. Era com si els ulls miressin a on era jo. Com si els ulls en que mirava no fossin els meus.
Només va ser un moment. Un flaix. Un enlluernament pel sol. Un...
En recuperar-me de l'ensurt, encara tenia unes quantes plomes que em sortien del braç...
Per uns instants, m'havia convertit en gavina.
La llum era apagada. La penombra omplia fins el racó més amagat de l'estància rebotant contra les parets despullades.
Ella era bé al centre de l'espai asseguda al terra. Tota nua. Arrupida. Amb les mans abraçant les cames i el cap recolzat a sobre els genolls. Muda. Esperant. Plorava i esperava.
Les llàgrimes regalimaven per la fina pell fins a tocar enterra.
Tot i no ser possible, la foscor pareixia tornar, de cada cop, més negra.
No hi havia més soroll que el de la seva respiració i el tro d'alguna que altra gota, guanyada per la gravetat, explotava en impactar sobre la freda rajola, el so del qual s'escampava en ones cap a l'infinit.
El ressò del silenci consumia, a poc a poc, el que li quedava d'ànima. Prest només quedaria el record de la seva essència. L'espai fins aquell moment per ella ocupat, seria omplert de buidor. De res.
Ningú, mai més, en sabria res de l'esperança.
-8326.JPG)
