Bon dia

 

Bon dia.

Bon dia, és una expressió que no té res a veure amb la climatologia. Bon dia, és una salutació que donam, sobretot a les primeres hores del matí. Quan ens aixecam si vivim en companyia, quan ens creuam  amb alguna persona pel carrer, quan entram en un edifici... És un costum que ve d’antic i que, a jo, em van inculcar quan n’era petit.

Segons l’hora podem emprar altres salutacions. Bones tardes, bona nit..., però no deim bon matí. Coses de l’idioma.

Quan surt a caminar tenc per costum donar el bon dia a totes les persones amb què em trob, les conegui o no. El port de Maó, és una de les meves sortides a caminar clàssica. Ens hi trobam moltes persones per amunt i per avall. Moltes, com jo, són repetidors. Ens hi anam trobant més d’una vegada.

Així, el bon dia va i ve. Però no tothom contesta. N’hi ha que, de fet, ni et miren. Passen al teu costat com si no hi hagués ningú. No hi ha edat. Joves i majors es reparteixen entre els que saluden i els qui no. Als que ja sé que no contesten, ja no els dic res. Un temps contava les persones segons si saludaven o no. Normalment, guanyàvem els que saludam, però alguna vegada no.

Als nous, sempre els salut. Provar-ho és fàcil i econòmic. I si en alguna ocasió algú em saluda i jo, badant, no contest al moment, em queda un mal gust de boca.

Amb el temps he après que hi ha gent que deu tenir riquesa perquè s’ho guarden tot per a ells i ni el bon dia donen. Aquests, si els guarden, de bon dia, en podran fer una bona confitura, alerta però que no surti agre.

Cristina, sa musa de Sant Joan

 Cristina, sa musa de Sant Joan

 

Ja sé. Començar amb “sa”, denota exclusivitat i sé que no és ver. Sant Joan té moltes muses, una o més per a cada persona, cadascuna pel seu moment, però ara, per jo, avui, Cristina és sa musa.

Com ho diria... N’Aina és sa musa de sa trobada, la que pot aparèixer en qualsevol moment o no aparèixer, sempre acompanyada de les seves inseparables. Un dia la trobaràs a la zona des Molí des Cavallitos, un dia a ses Voltes, un dia, simplement, no hi és. Na Sònia és sa musa del no-res. D’allò que esperes pugui ser però que saps segur no serà. D’un vindré a un no puc...

De na Cristina sí pots fiar. Saps que serà allà i què, quan la trobis, tindràs el seu somriure, una abraçada i una besada a cada galta. Sigui quina sigui la situació, la companyia, el moment..., et trobis una vegada o més amb ella, tot és assegurat. A més, saps que hi és, que no falla i que, més prest o tard, la trobaràs al centre de la bulla. Només és qüestió de temps coincidir. La veuràs amb la seva cabellera amollada, borinant al ritme de la música del moment, l’observaràs i..., no l’oblidaràs. Quan et vegi s’abraçarà a tu com si fossis una part més d’ella i et durà volant a fer un tomb pels racons més amagats de la festa.

De fet, me la imagin d’amazona pujada damunt el cavall amb la seva levita negre i amb la guindola a la mà saludant a tothom mentre fa botar el cavall. La veig amb prou força per ser no una “cavallera” sinó com caixera que, fins i tot, pugui posar en entredit allò que alguns diuen, tot i no estar escrit, que no és negociable la seva modificació, i què, com a l’Oest, pugui desafiar al tot poderós Caixer Senyor a un duel de poder i baratar aquest  poder del patriarcat per un de nou on, aquest, sigui diluït i espargit per l’aire on tothom, sigui o home o dona, de sang blava o vermella, de Ciutadella o de Maó, s’impregni d’aquesta nova essència i visqui la festa com una part més de la seva ànima.

Sí. La veig guiant els designis dels homes i de les dones. Dirigint des de dalt el cavall la manifestació del sentir de tot un poble. La veig acompanyada dels seus incondicionals qui li obren pas, davant davant.

La veig a ses corregudes de ses Voltes fent botar el cavall sense perdre el somriure. La veig al caragol de Santa Clara fent el bot de cortesia al davant de l’Abadessa, on aquesta, li transmet de pensament allò de què no afluixis...

La veig al Pla, endevinant en cada carrera s’ensortilla, amb la gernació de gent escridassant, una més, una més..., i la banda acabant el seu repertori de peces curtes...

I  crec que donaria tot el que tenc perquè, aquesta musa, fos de carn i os i no part de la meva imaginació.

Vot

 Vot

De fet pens que no és ver.

No pot ser ver.

No m’ho crec!

Els trons,

els llamps,

el vent...

Tot, tot és com ha de ser.

Jo vot, jo no els vot.

i tu?

L'uet!

 

L’uet!

 

L’altre dia, una companya va fer-me l’uet però, jo, no ho vaig entendre. Em va semblar que mirava guenyo i quan li vaig comentar em va amollar els cans. No li va caure gens bé que li fes aquell comentari, comentari què, per jo, havia estat molt innocent.

Ens vam acomiadar un poc calents perquè, pel que es veu, li havia ferit l’orgull i, tot i no ser la meva intenció, ni de bon tros, s’ho va prendre malament.

Per intentar posar pau i desfer el mal entès, vaig pensar que si podia mostrar-li el que jo pensava era com s’havia de fer aclariríem el problema i que podríem seguir com fins abans. Així que, sense deixar passar més temps vaig fer una recerca per Internet per veure si podia trobar llum. Com fer l’ullet perfectament i, també, com cal, van ser les frases de recerca.

Vaig quedar embadalit de veure els resultats. Entre dos cercadors van sortir més de cent mil opcions! No pensava que un simple ullet dones per tant!

Vaig començar  a repassar aleatòriament diverses entrades per a saber com tractaven el tema. Hi havia de tot. Pàgines que t’intentaven vendre un curs (?) de “fer l’ullet”, d’altres eren, simplement, per fer riure amb vídeos d’escenes on, fer l’ullet, era el tema principal o paròdies d’històries per haver fet l’ullet. D’altres empraven el fer l’ullet com un complement més per a lligar amb una altra persona. Açò sí, molt moderna ja què aquesta altra persona podia ser de qualsevol sexe i condició. Em vaig divertir bastant amb aquesta recerca. De tot em vaig quedar, per una banda amb la definició que posa la Viquipèdia:  Picar l'ullet o fer l'ullet és una expressió facial feta amb un breu tancar d'un ull. Una picada d'ullet és una manera de comunicació informal, en general un senyal que, depenent del context, pot indicar, entre d'altres, una atracció sexual o el coneixement compartit i ocult d'un propòsit. I per una altra amb un parell de vídeos que mostraven com fer-ho.

Ja ho tenia. Havia aconseguit trobar el que cercava. Ara només calia fer-li arribar tot a la companya per a que entengués que el que havia passat no tenia cap importància i què, a més, si volia fer l’ullet bé, era fàcil d’aprendre i solucionar-ho.

Dos dies després vaig rebre la resposta. De mirar guenyo hi ha més de tres-centes mil entrades i, totes, venen a dir que mirar guenyo és mirar guerxo, tenir la mirada obliqua per estrabisme o accidentalment..., etc. Però cap entrada en positiu o sigui que si jo la veia mirant guenyo devia ser que no la mirava bé i que ella no estava disposta a compartir res amb ningú que no la sabés mirar com és.

Ja no m’ha fet més l’ullet.

Ses bragues de sa veïna

 

Ses bragues de sa veïna

 

Fa un temps, no gaire llarg, he baratat de veïns.

No, no sé ni qui són ni exactament en quin dia van venir a viure a aquest bloc. Ho he notat per la roba estesa. Sí, els veïns estenen la roba al que per ells és un cel obert i per jo un pati. Per tant, no n’és un secret veure quina roba hi ha estesa esperant que el sol i l’aire l’eixuguin.

Idò, des de fa uns dies he comprovat que la roba no és la mateixa que la que penjava fa un temps. Abans hi havia roba, de mascle i de femella, de talla gran, més la del mascle (clar), roba de feina. Roba del que en diríem normal, la que pots trobar a qualsevol casa d’una família de treballadors.

Uep!, no vull dir que els actuals estadants no puguin ser una família de treballadors, que a més tampoc sé quants són, però l’estil de roba és un poc més elaborada, més alegre, més juvenil, més... Tampoc és que sigui un entès en roba i, a més, només la veig penjada quan surt al pati a estendre la meva. El que si puc afirmar és que la talla no seria la meva ni de bon tros.

Fa un parell de dies vaig trobar unes bragues al pati, enterra. No puc assegurar de qui eren, però, pel que hi havia als estenedors, vaig suposar, eren de la nova veïna, o noves. Eren unes bragues fines, amb transparències, pot ser de les que anomenaríem d’encaix. Una peça per un cos jove.

Com sempre faig en aquests casos de roba caiguda, la vaig deixar al reblador de l’escala perquè, de qui fos, la pogués recuperar. Crec que és per l’únic motiu en què sobrepàs el que és l’entrada comunitària dels pisos arribant a l’inici de l’escala que du als pisos superiors.

Dos dies després, hi havia unes altres bragues al terra del pati i, des d’aquell dia, cada dia hi ha unes bragues diferents. Encara no sé qui hi viu a aquest pis, però començ a sospitar que no és que caiguin, ja que en un parell d’ocasions no hi havia roba estesa als estenedors, sinó que la deixa caure aposta.

Tenc curiositat per a saber qui hi viu. Com és ella o com són sí és que hi viu més d’una persona. Quin és el color dels cabells i si els du curts o llargs. M’agradaria saber com són els seus ulls... I sí, per curiositat. Tot i que crec que ella pot tenir aquesta actitud provocadora ves a saber per quines intencions. La meva és, per la meva condició, simplement curiositat.

Grafit

Grafit

 

En anar fent anys passen coses estranyes. Tens més vivències, més records però, també, menys capacitat per a recordar-ho. Així que el cervell, entenc que de manera aleatòria, et va obrint el calaix dels records i, avui un, demà un altre, et fa reviure aquelles petites històries que, amagades a la part més fonda de la biblioteca et poden fer treure un somriure o treure els colors.

Normalment són històries de poca importància sense les quals pots viure tranquil·lament, però, quan  reapareixen, açò, o rius o et poses vermell com un pebre. Per sort, normalment et passa quan ets tot sol i no has de donar compte a ningú. En tot cas pots tenir una anècdota més a contar als companys en alguna de les trobades en grup.

I, així, m’ha vingut aquest record. Ja fa temps, tres o quatre anys mínim. Estava arribant a casa, era migdia, hora de dinar quan al carreró de davant ca meva vaig veure unes joves amb actitud  sospitosa. Miraven a banda i banda tot dissimulant, i jo no sabia ben be el perquè, fins que una, la més decidida, va treure un esprai i fissss. Va gravar un nom a la paret del carreró. La veritat és que no sé el que deia, molt possiblement el seu nom, però no ho sé. M’ho vaig mirar sense saber molt bé el que fer, si havia de passar de llarg, si dir-les alguna cosa, si...

La veritat és que el grafit era bonic. Tenia el traçat clar i molt net i, encara que com he dit no sé el que posava, era clar que no era la primera vegada que el feia. Ho va fer ràpidament, sense cap dubte ni fall. Així i tot, vaig tenir temps de veure tota la història. De fet, em vaig aturar al davant d’elles. Quan va acabar de pintar-lo, en girar-se es va trobar amb la meva mirada al davant i no va saber què fer.

Jo vaig rompre el gel demanant si em podien dir el que posava. Elles estaven dubtoses. Xerrar amb jo o fugir?

Al final em van dir que era el seu nom, però no em van dir quin. Vaig demanar-les si jo podia posar el meu. Em miraren amb cara d’incredibilitat i de poc convenciment, però, al final, em donaren el pot. L’havia de sacsejar, prémer el botó i fer el traç com si fos un bolígraf.

En tenir el pot a les mans, com m’havien dit, el vaig sacsejar i fissss. I just havia començat a sortir el líquid negre, van pegar un crit unànime i, d’aquelles boques van sortir una quantitat d’insults que millor deixar-los tancats en aquest calaix dels records, ja que no són bons a transcriure’ls.

La que m’havia passat el pot, plorant, em va demanar perquè ho havia fet. Perquè havia escrit a la seva camiseta. Ara era inservible, que l’hi havia de pagar, que aniria a la policia, què ... Jo només vaig poder dir-li que la meva i única intenció havia estat deixar, com ella, la meva marca en una propietat d’altra. Van fugir corrents. No sé si ho va entendre. 

 

Sa Colarsega

 

Sa Colàrsega

 

Avui, i és una manera de dir ja que si no diu el dia, demà, aquest avui hauria de dir ahir i no estaré baratant la frase en cada moment i, tampoc, crec sigui important especificar de quin dia en concret es tracta. A sa Colàrsega, he vist un fet, bé, de fet, no he vist el fet en si sinó el resultat del qual jo crec és el fet que no havia vist mai.

No, no ha estat un fet excepcional però sí sorprenent. Jo anava caminat intentant aconseguir la mitjana de passes en una distància i temps determinat per a veure si torn a trobar l’equilibri entre alçada, amplada i pes. I, si no mor en l’intent, ho aconseguiré.

Bé, tornem a la qüestió que ens ha duit fins aquí. Mentre caminava, uns metres més endavant de jo he vist el que he definit immediatament com un peix fora de l’aigua que feia petits bots damunt el moll. Quan m’hi ha atracat era viu. Tenia la boca oberta, i anava fent espasmes i bots al ciment tot demanant auxii. Anava a escriure que semblava li faltava l’aire, però pens més assenyat dir que li faltava aigua. Tenia les òrbites oculars a punt d’esclatar.

Pel cervell han passat tota una sèrie de possibilitats de que fer. Fins i tot d’agafar una bossa i fer-lo a la planxa per dinar. Feia prop de dos pams de llargada i m’hauria bastat per un panxó. Ja just el seu costat he vist que era urgent prendre una decisió i, l’he empès cap a la mar.

No sé de quina espècie era i, amb les frisseres no he fet cap foto. He pensat, però, que deu ser un d’aquests peixos que gaudeixen jugant a saltar de l’aigua i que, per una d’aquelles casualitats, ha botat damunt el moll poc abans de la meva arribada. No sé si en tindrà més de ganes de jugar.

Ja dins l’aigua he vist que ha fet un parell de alenades ràpides i m’ha mirat. M’ha semblat que abans de partir
m’ha fet l’uet!