Pluja de tardor

Plou. L'estiu és a acabar.  La tardor pica a la porta, ja vol entrar.

A Maó plou. No ho feia des de molt temps enrere però, ara, ja fa dies que l'aigua no atura. La gent pensa: bo pels esclata-sangs.

Les noticies als mitjans de comunicació, tot i ser diferents, no son millors que les de ja fa molt de temps. 

Crisi econòmica. Atur. Retalls en educació, en sanitat, en serveis socials, en...

A Mallorca plou des de fa... Ningú recorda tants de dies seguits amb l'aigua persistent. 

Corrupció, anticatalanisme...

A Madrid, a Espanya, plou. Un final d'estiu passat per aigua.

La dimissió d'Aguirre. La mort de Carrillo. 

A Brussel·les plou. Plou a tot el continent. Quin inici de tardor!

El rescat. La “cosina d'en Riesgo”. Els bancs, que només volen guanyar més diners...

A Africa plou. A la Xina plou. A Estats Units plou.

Fam. Contaminació. Les caricatures de Mahoma. Atemptats. 

Plou?

Pot ser no. Pot ser no és açò. 

Pot ser són, només..

les llàgrimes dels déus pel seu fracàs amb la humanitat.

Esvalot

La samarreta estava xopa. Xopa de la meva suor, xopa de cervesa, xopa de suor de cavall. La plaça estava a rebentar. Bulla i música. Era la darrera volta, la de les canyes amb cullereta de plata, com a record als participants. Després vindrà el “volem vi” que, de fet, el que agrada més és lluir d'haver aconseguit la bota, perquè del vi... i, desprès, la samba. Només fa uns anys però ja és tradició.

No sé com poden aguantar tant... Jo no puc més... Botar, aixecar els braços, abraçades amb els coneguts, besades a les al·lotes, arribar fins a on toca la banda, saludar als caixers, anar al bar a refrescar-se, tornar a la plaça... Sempre igual, sempre diferent.

Quin esvalot! I mira, no hi havia pensat però, així és la història. Segons la moda del moment, segons la ideologia que mana, es marca el futur. 

Ara, aquest esvalot, es diu “jaleo”.

Figa-flor

M'agraden les figues. Si!. M'encanten i no crec equivocar-me si dic que m'agraden totes. Bé..., ja ho sé, si estan passades no. M'agraden tendretes i al punt, com quasi totes les fruites.
Abans, i d'açò ja fa un anys, n'anava a cercar per acompanyar l'oli-aigua o per fer un perol as forn o, també, figat però..., com tot, es va acabar.
No, no he deixat de menjar figues. El problema és que vaig descobrir, per casualitat, que tenc al·lèrgia a la figuera. I no sabeu bé la picor i malestar que em dona a més de fortes cremades i  bufetes. Res, que n'he de fugir com de les males dones -dels homes, en no atracar-mi, no ho necessit-.
De les figues de moro -que els àrabs en diuen de cristià-, quan és el temps, m'agrada tenir-ne de fresques dins la nevera. Son delicioses tot i que, normalment, hi ha que escopir algun que altre pinyolet. De les pues, millor no parlar-ne. 

Tornant a les figues de sempre, les paratjals, les coll de dama, les negretes... Ara m'he de conformar amb les que em donen. Bé, sí, també puc ajudar a agafar-ne aguantant l'escala però, aquesta, no pot ser davall la figuera. Només el polsim que amollen les fulles ja em basten per tenir picor. Així i tot, m'agraden tant que faig l'esforç. A més, quan aguant l'escala mir per amunt i, sí hi ha sort, i el sol no m'enlluerna,  puc observar la figa-flor de l'Olimp.

Entremaliat

Que havia d'haver fet per merèixer un castic tan gran? 

Pot ser sí que n'era un poc entremaliat però, en edat juvenil, qui no ho és? 
Cabells arrissats, ulls grossos i vius, molt vius. Somriure que deixava entreveure unes dents blanques. Ganes de jugar. Rialles.  

Sotes. Salts. Esquitxos...

Ara sols ha quedat com observador del que passa al seu davant. Castigat a no moure's ni quan un grup d'al·lots juguen a esquitxar-se. Castigat a suportar les inclemències del temps fins a qui sap quan.

Pot ser, va ser un accident. 

Pot ser només va ser açò...

Un esquitx al déu Posidó en un dia de mala lluna.

Na Gustavo

Qui m'ho havia de dir. Encara no sé el perquè vaig actuar com vaig actuar però ho vaig fer i ha estat
el que ha estat.
Tot va començar un dia d'hivern en que havia sortit a caminar per un d'aquells paratges més inhòspits de l'illa quan la vaig veure. Estava tirada entre les pedres del macar d'Alforí.  Un mac de grans dimensions rodolava perillosament al seu costat. Estava esquifida. Resseca. Despentinada. Bruta. Muda...
Vaig maleir el moment en que em vaig apropar a aquella part però, ara ja estava fet i no podia girar l'esquena. O sí? No. No podia. 
El sol pegava de valent i, el vent, amb més força del que hagués volgut. Vaig mirar com podia solucionar momentàniament la situació i ajudar-la a arribar al cotxe sense malmetre més la seva situació. Després ja decidiríem. 
En darrer terme vaig considerar que per evitar qualsevol tipus de responsabilitats, millor aclarir-ho directament sense dir res a ningú.
La vaig rentar. Li vaig tallar els cabells. Li vaig posar crema per a tot el cos. El seu aspecte va millorar notablement tot i que no tots els problemes n'eren resolts. Encara, seguia esquifida. 
Li vaig pintar els llavis i la vaig portar a la que seria la seva nova llar. Un xalet a Binidonairet.
Encara no ha recuperat la paraula però, de moment, rep les visites amb un somrís. Allà, a casa seva, és feliç. 

Sense tu

M'he quedat petrificat, abatut, sense paraules, quan m'he assabentat que em deixaves. 


M'ha costat un gran esforç reaccionar. El cervell ha començat a donar voltes tot demanant-se el perquè. No ho entenc i em fa mal. 


Ja fa anys que convivíem junts i sempre ens havíem entès molt bé.
No sé que ha passat. No sé perquè m'has abandonat. Tots els meus records són bons. He de reconèixer que, per a jo, eres molt important. M'ajudaves en els moments claus. Sempre sabies treure un somriure, a jo, i als que hi havia al meu costat.


Per açò no entenc que de sobte hagis decidit no compartir més amb jo els bons moments.


Jo et necessit. No puc estar sense tu. No sé que fer, no sé quina bogeria estic disposat a fer però, no et vull perdre. 


Em vestiré de dol. Duré un llaç negre. Faré que tothom sàpiga el que sent, com estic, que conegui la meva desesperació, que sense tu perd una part important de la meva vida. I ho faré fins que tornis. Encara que hagi de deixar-hi la pell. No et perdré.


Perquè...
jo...
t'estim, 
paga extraordinària de Nadal.



(carta d'un funcionari qualsevol)

Incomprensiblement

Estava assegut a la cadira davant la taula de l'ordinador. La imatge es reflectia a la pantalla, no molt clara, però prou per a saber que era la meva. Les mans eren al damunt del teclat. Cada dit a sobre la tecla corresponent. La finestra amb els vidres un poc oberts per a permetre l'entrada d'una suau corrent d'aire. Tot a punt.


Era increïble. Les idees eren nítides i les paraules sorgien com l'aigua dels brolladors en una gran font. Les lletres, una darrera l'altre, expressaven el missatge corresponent. Tan era el tema a tractar. Podia ser un poema d'amor o, també, una critica al govern de torn. Era igual. Els dits no aturaven de teclejar. Cap error ortogràfic, cap errada de sintaxi... Ja podia estar assegut cinc minuts com un parell d'hores. El resultat era el mateix.


Fins què...  tot el que havia estat fins aquell moment s'esfondrava com un castell de cartes. Aleshores, les paraules s'amagaven al racons més profunds del pensament; els dits, s'entrexocaven uns amb els altres, apareixien les faltes; les idees... ah, les idees. Aquestes s'entremesclaven i res sortia en net. No sabia de que anava a escriure, no sabia el que volia expressar. I havia bastat només un segon, un petit moment i cada vegada igual.


Incomprensiblement, només calia engegar l'ordinador