Esbrinar...

 Saber.

Eliminar dubtes.

Quantes vegades ho he desitjat!

On s'ha romput el fil.

Que ha fallat.

Que ha faltat.

Moltes preguntes i

poques respostes.

I així una i altra vegada.

I vull tornar a esbrinar. Tornar a saber.

Tornar a eliminar dubtes. 

S'ha romput el fil?

Ha fallat res?

Ha faltat res?

I ara em deman...

vull saber...

vull esbrinar ...

Perquè és el silenci l'únic que ompl

el buit de la distància que ens separa?

Ruta de la pell

Ahir em vaig aixecar inspirat. Era el darrer dia de vacances i no el volia desaprofitar. El despertador sonà d'hora i en un tres i no res ja esteia vestit. Paner en ma, màquina de fotografiar, il·lusió i ganes de fer i ja som partit.

Favàritx, sempre Favàritx, és el meu primer punt. Tenc en ment una fotografia amb el far i la sortida de sol des de fa temps però, fins avui, no m'he decidit a mirar des d'on és possible. Sé que possiblement no la faré però, al manco, em dirà des d'on la puc aconseguir. La posta de sol dins del Pont d'en Gil em costà unes quantes visites fins aconseguir-la...

Mentre vaig amb el cotxe pens. Quasi sempre pens. Normalment amb res en concret. Deix que la ment viatgi pels núvols de la imaginació. De vegades, moltes, també ho faig mentre camín. També com ara, mentre esper sigui l'hora en que el sol es mostri a l'horitzó. Per cert, avui no en serà el dia. Hi ha una pantalla de nivolats que no crec em permetin veure la seva sortida des d'allà on la mar s'acaba.

Dit i fet. No l'he vist la sortida del sol. El cap segueix rondinant mentre faix camí cap a sa Roca. Ja que no hi ha esclata-sangs esper conèixer algun sector més del bosc: com és, la seva dificultat, la seva espessor... i, a més, cercar unes pedres perdudes dins la immensitat d'aquest bosc. Sé que no he arribat al lloc de les pedres però per avui ja n'hi ha prou, vull veure altres sectors i ja he localitzat un element inèdit per a jo: un forn de calç proper a l'entrada del camí qui va cap a Lanzell. Ara partesc cap a la mitgera amb Subaida.

El cervell segueix rondinant i, a poc a poc, les idees van agafant forma. La ruta de la pell és el tema. Les idees encara en son confuses però s'aniran aclarint, esper, mentre vagi caminant.

La ruta de la pell. Sí, podria ser un bon títol. Ja tenim la ruta gastronòmica, la ruta anglesa... per què no una ruta de la pell? Només s'ha de posar en valor el que és, en realitat bastaria amb uns quants cartells, algun aparcament, i explicar, als turistes, com els menorquins ens cuidem del que és nostre.

No sé com és que no se'ls ha passat pel cap a ningú de les ments pensants en matèria de turisme. Podria ser un element desestacionalitzador  més de la temporada ja què, aquesta ruta, és utilitzable durant tot l'any. Sí que és ver que hi ha, com a totes les altres, una temporada més alta però, a la fi, tot l'any en seria apte. A més, molt variable segons la zona i, de vegades, es podria enllaçar amb altres rutes com amb la del Camí de Cavalls, per exemple.

Seria una ruta lliure i gratuïta. Apta per a totes les condicions físiques i d'edat. La quantitat de possibilitats en faria difícil que el guies professionals en volguessin participar, en tot cas en podrien oferir alguna en concret però en dubt de la seva operativitat si no és que la incorporessin en algun dels trams dins del citat Camí de Cavalls. Bé, en tot cas n'és un dilema seu.

Idò sí, la idea, més concretament, seria aquesta: Establir una serie d'aparcaments situats en zones estratègiques i que es puguin consultar en un mapa d'informació turística. La IDE també en seria un bon lloc de consulta. A l'aparcament hi hauria un cartell amb el nom de la zona i una petita explicació del que es podria observar, normalment -però no només- bosc mediterrani, la dificultat i el temps previsible segons l'opció elegida (normalment a cada punt hi haurà més d'una possibilitat), i ja està. No caldrà res més. Ni fletxes guies ni res, bastarà ,com va plantejar fer en Pulgarcito, que el turista segueixi les pells que anirà trobant pel viarany. Segur que arribarà a bon port i, sí n'és el temps adequat i hi ha hagut la climatologia adequada, encara podrà endur-se'n algun esclata-sang.

Si aquesta ruta surt bé, la de la pell... de taronja...,  pot ser, també podrem oferir la ruta de la llauna i el vidre...

Compromís

Sí, és un  compromís. Ells no s'ho creuen però és una putada. Es pensen que només pos excuses de mal pagador però no és així. Volen fer un sopar idò, farem un sopar. Que hi hagi o no el que ells volen ja és un altre cantar.

Es pensen que en som un especialista i no es ver. Només és que un dia, -un dia!- vaig tenir la sort de ensopir-me amb un bon rotlo i ja està. Ja tenc l'etiqueta de cercador. De cercador no, de recollidor! Que de cercar en cerc, ara trobar... Però podrien pensar que si fos tan bo com diuen no agafaria tot el que agaf per tal de dur alguna cosa dins del paner.


I jo aquí, com un boix, cercant el que no hi ha. A més amb  aquest maleït refredat! Estic cansat de rodar i només he aconseguit un parell d'edulis i de suillus. Estic per partir i passar del que puguin dir. Enguany no n'hi ha, no és un bon any boletari i, a més, ells no fan res per ajudar. Només fien de la Mare de  Déu de l'Empenta, ho sigui, en aquest cas, de jo.

Estic agafant fred. Pens que em convé tornar cap el cotxe i partir. Mira, mira per on, ara qui me'n vaig n'hi ha un...agggg, puff, exsss... Redéu quina saliva. S'ha m'havia entravessat... Ostres, no! Mira a on ha anat a caure. Quin oi..., i ara que faix? És l'únic que he vist i, segur que, si no duc cap cosa que ells reconeguin amb el nom d'esclata-sang, no els farà cap gràcia. Tan se'ls fa que sigui un vinater, de pi o de bruc mentre sigui esclata-sang, però ara... aquest... Ha quedat ple, ple. I que n'és d'espesa aquesta saliva!


Bé, ells no ho han vist i, jo, segur no el menjaré!  Hum, està ben aferrat... El deixaré apart, no sigui cosa que embruti els altres.

Bé, al final, amb prou volta he collit un paneret ple de gom a gom però només amb un dels desitjats. Enguany es fan pregar aquests! Però amb els Boletus, els xampinyons, la gírgola de pi, els peu de rata, les llengües de bou, les cogomes, els fredolics, les llenegues i no sé quants tipus més, en farem una bona cuita.


El sopar és apunt i, com no podia ser d'altre manera, les bromes sobre els esclata-sang es dirigeixen cap a jo com a dards enverinats. Tots m'assenyalen amb el dit: ─pensàvem que avui menjaríem cosa bona però ja veiem que tot quedarà en sortit de no sabem que!─ Uf, ho tindré que aguantar tot el vespre! I a més amb una veu de nas que no ajuda a salvar la situació...

Mira, ja treuen la safra. Fan bona olor. Mira, allà hi ha el maleït! Quin oi recordar el que ha passat! No puc mirar com se'l mengen. No! L'ha agafat ella! No, no el mengis, no!.

Hagg, glof, glof... Quina gitada. Acab de gitar damunt la taula a sobre de la safra dels bolets. Tot-hom s'ho mira en cara de fàstic, ningú em mira a jo qui som qui realment està malament. Tenc el ventrell remogut... Em tornen a venir glopades...

Quin sopar!

I al final, només una persona se'n va menjar un! Només de pensar-hi en tornen a venir les arcades...

Sol d'hivern

 L'hivern ha començat i ho ha fet amb pluja.

No sabíem que ens oferiria el primer sol i res millor que comprovar-ho personalment. El cel és estrellat, bon presagi...!

Favàritx és el punt de trobada. El far mostrarà, al sol, el camí. És prest i les barreres són, encara, tancades. Hem arribat d'hora.


Hi ha un fotògraf que intenta captar les boires de matinada. Nosaltres volem agafar el nostre lloc d'espera junt al punt geodèsic, avui per avui, molt malmès.

No fa fred. Anem contents i no per res especial però hi ha bon ambient. Tindrem cafè per tota la setmana.

Hi ha una capa de nivolats a l'horitzó. No veurem com el sol s'aixeca des del mar però promet...


És un moment encisador. Tots observam amb silenci. Vivim el moment. És el primer sol d'hivern...

Com havíem suposat, el sol surt per darrere dels nivolats  però, les primeres llums de l'hivern son encisadores. És un moment de pau. Uns minuts de silenci fins que la tiranya ens arriba a prop de nosaltres. És el moment de berenar.

Treim el cafè, les pastes, el quix... No hi falta de res. La tertúlia torna ser molt animada. No tenim frissera. Comentam coses d'aquí i d'allà, repetim de cafè, arranjam el mon...

És l'hora. Els esclata-sangs ens esperen. Decidim anar a sa Roca, no perquè pensem que en trobarem, si no perquè hem d'anar a alguna banda...

Fredolics, cama-grocs, llenegues, pebrades, llengües de bou, esclata-sangs, fortes... Pens que no hem deix res del que vam trobar i, possiblement  per l'ordre de quantitat. Els paners en són plens. Ens ho hem passat molt bé. Fer-los nets no serà tan divertit...

El sol ja és dalt de tot. Hora de anar a fer el dinar. Cadascú a casa seva i Déu... Aquest fa temps que no el veig en lloc.

El primer dia d'hivern ha començat força bé i ens anima a observar com acaba. Quedam per a anar a veure la posta al Pont d'en Gil. No tindrem molt de temps per aclarir les coses, ho sigui què, la feina de neteja del que hem arreplegat la deixarem fer pel vespre. Serà llarg aquest vespre...


En arribar a l'aparcament, a l'inici del Camí de Cavalls, observam que hi ha bastanta gent als voltants del pont. Pot ser no tindrem l'espai adequat per a l'observació. Però no. Falsa alarma. Sí que hi ha un grupet de persones que han anat a veure la posta de sol però o tenen intenció d'ocupar on volem anar nosaltres. Més tard, i veient com hi hem arribat nosaltres, la fotògrafa ens acompanyarà. Les fotos que s'enduu seran, semblant a les nostres, fantàstiques!

Ja hem agafat el lloc. Tenim al davant el pont. A l'horitzó s'entreveu la silueta de Mallorca. El sol és  a prop. Prest el veurem per la porta que tanca -o obra, segons un ho vulgui veure- l'eternitat.

Les fotos  es van disparant a mesura que el sol s'atraca a la mitgera de la mar. Una vegada més hem tingut sort, que no sempre, hi aquest desapareix mar endins. Espectacular..., molt espectacular...
El primer dia d'hivern ha estat fabulós. Ha valgut la pena aixecar-se de bon mati, de barallar-se amb el bosc per a robar-li els fruits, de fer quilometres amb el cotxe per a veure la posta de sol... ara queda el més feixuc: tornar a casa, netejar el que ha quedat pendent, passar en net les fotografies...

Si açò és l'hivern, qui vol que vengui l'estiu?

Mostrant

De petit m'ho havien dit i no hi havia fet cas. Ens agradava fer entremaliadures,  que notassin la nostra presència. Sentir-nos vius, molt vius.

No és que ens assenyalessin però tot-hom sabia qui érem.

El temps havia passat i nosaltres seguíem igual. Sempre en teníem alguna al cap!

Ens agradava escoltar després els comentaris del que havíem fet.

Quin temps aquells!

Una vegada va venir una colla de castellers per a fer una demostració. Hi havia molta expectació. Era la primera vegada i la curiositat havia arreplegat una gernació al Pla de la Parròquia.

Una agulla de cinc anava caminat des del carrer nou cap a la plaça. Anava a poc a poc, molt a poc a poc i, clar, no vam poder fer de manco. Ens vam posar un damunt l'altre i, darrere, darrere, els vam seguir.

Aplaudiments i rialles s'entremesclaven.

Quan vam passar per davant on hi havia mumare no va poder deixar d'exclamar:

─És que sempre han de mostrar l'orella!─

Vivències

L'excursió havia estat feixuga. Costers amunt i avall amb algun tram força espès de vegetació amb les aritges esperant al pas de qui les volgués destorbar. Tots, totes, havíem acabat amb alguna forta escarritxada. El que la majoria d'excursionistes fossin dones, amb una vestimenta més pròpia per anar a la platja que no de ruta, els ho havia fet més fàcil -a les aritges, vull dir-, des del meu punt de vista, clar.

En arribar a l'alberg tots vam deixar la motxilla enterra i agafarem la primera cadira que trobarem per a seure. Dos minuts de descans, per favor, abans d'aclarir-mos!

Mirava les cares dels que havíem participat i tots, qui més qui manco, tenia la cara vermella del sol i l'esforç, i regalims de suor al front.

Vaig agafar la motxilla i comentà amb un to de veu prou fort perquè em sentissin ─Vaig a la dutxa, si algú vol posar-me el sabó a l'esquena la podem compartir!─ Ningú no va contestar. Tampoc no ho esperava...

Quan vaig entrar a l'estudi encara ningú no ho havia fet, era el primer. Millor, de vegades amb els estudis compartits es perd la intimitat. Arreplegà el necessari i anà cap al banys. En obrir la porta una veu me va dir ─Yo!─

Em girà i no vaig entendre el que m'estava dient. La mirà amb sorpresa. ─Yo?, que vols dir─
─Que yo te acompaño a la ducha!─

No m'ho podia creure ni em podia envanir. Però si... No, no m'ho podia creure. Vaig mirar al voltant pensant que m'estaven gastant una broma però no hi havia ningú. La meva cara devia ser un poema perquè ella em va dir:
─Qué, ya no te apetece compañía?─

Sentia com em pujaven els colors d'empegueïment. Era una situació estranya o, al manco, a jo ho m'ho semblava. Obri la porta i li contestà que sí, que sí que volia companyia. I entrarem.

Pel cap em passaven moltes coses i ràpidament. Era casada. L'home podia aparèixer en qualsevol moment. Hi havia més gent a l'alberg que ens coneixia a ambdós d'anar a les excursions... Que estava fent jo en aquesta situació i, sobretot, que estava fent ella?

No era cap al·lota, em guanyava d'uns quants anys però estava de bon veure. Sí, tenia un cos sexi, agradable, apetitós. L'havia observat moltes vegades quan ens creuaven pel menjador, en les activitats... Però no ens havíem dirigit la paraula.

En anar-se'n despullant vaig poder gaudir i valorar el que era el seu cos. Ben proporcionat, de pits arrodonits però no voluminosos, eixerits, ventre pla. Pell morena. Cames i braços gràcils. Cada moviment era com una obra d'art. Mans amb els dits llargs. Cabells negres, negres. Ni curts ni llargs, un poc per damunt les espatlles. Uns ulls clars. El nas més bé petitó. La boca amb uns llavis carnosos, que no deixaven de somriure, mostrant unes dents blanques. Un cul ferma i un pubis amb el pel moixó ben arreglat. Qui necessitava pensar amb Júlia Roberts amb ella present?

La seva veu amb va tornar al present ─Qué, nos duchamos o no?─ mentre obria l'aigua de la dutxa i començava a regular-ne la temperatura. Vaig despullar-me a corre-cuita i l'acompanyà a la banyera. Aquest, per açò l'havia triat, era un dels pocs serveis individuals i l'únic que no tenia plat de dutxa sinó banyera.

L'aigua era més bé calenta però no cremava. Ella tenia el flexo i anava repartint l'aigua a un i altre. Va agafar el sabó i em va indicar que em gires. Va començar a repartir-lo començant per la nuca i baixant per l'esquena. Ho feia amb les dues mans. El sabó, l'aigua, les seves mans... No sabia que fer, com actuar. Estava completament perdut i en mans d'ella. Me va girar i agafant més sabó tornà a repetir l'acció, primer el coll, els pits, el ventre... Prest em tocaria a jo fer el mateix i, només de pensar-hi, ja en tornava boix. 


El sabó li relliscà entre els dits i va caure al fons de la banyera. Es girà per agafar-lo i el seu cos es va atracar al meu, que dic atracar, es va ajuntar al meu. Jo no em podia fer enrere ni tampoc ho volia. Estava excitat, molt excitat. L'erecció era patent i al seu tacte vaig estrènyer-la fort cap a jo. Era...

─Que no penetre─ Me va dir. ─Juega si quieres pero que no penetre─

Vam estar uns moments en aquesta posició sense moure-mos. Vaig agenollar-me i em trobà davant la porta de l'Olimpi. L'escala del Cel. La casa del dragó... Quina visió...!. El color rosat destacava sobre aquella pell acostumada a estar descoberta al sol. Vaig besar. Vaig xuclar-ne el nèctar. Vaig...

Ella tornava a tenir el sabó a la ma i s'aixecà. Somreia. Jo estava... i també m'aixecà. Tornà a passar el sabó pel coll i pels pits, fregant-lo diverses vegades per a deixar-ne prou.  El deixà caure i amb les mans començà a fregar el que tenia acumulat a la pell. Coll, pits, ventre. Coll, pits, pits, ventre. Coll, pits, ventre... Va ser un no m'ho pens. Just les seves mans van tocar el penis, aquest no va aguantar més i explotà. 

El seu somriure es va fer més gran. No amollà el penis, el seguia tenint en la seva ma i esperà tota la descarrega de semen que, a poc a poc, regalimava pel seu ventre i per la seva cama. 

Jo no deia res. No sabia ni que dir ni que fer. Havia d'estar empegueït? Esperava ella alguna reacció? Em sentia que tot havia estat un desastre, que no havia complert amb el que previsiblement esperava de jo. Ella només seguia mirant-me. El seu somriure no havia baratat. Va tenir el penis en la ma fins que aquest va tornar al seu estat natural, després, a poc a poc, el va amollar. Tornà agafar la dutxa i eliminar les restes de semen del seu cos i el sabó del meu. Em va besar i tanca l'aigua.

Ens vestirem sense dir res. Jo seguia admirant el seu cos quan de sobte vaig tenir por. Hi hauria algú defora? El seu marit? Pens que se'n va adonar del que passava per cap. Es va besar la ma i l'atraca a la meva boca. Obri la porta, sortí sense mirar enrere i la tancà. Jo vaig tardar en sortir. De fet no ho vaig fer fins que algú va voler ocupar el bany.  Sortí demanant disculpes per la tardança en l'ocupació del mateix. Ella no hi era. Tampoc semblava que ningú estès pendent de jo. Vaig tornar a l'estudi per a deixar la tovallola i demés. No sabia ni que pensar ni que creure. Que fer si la trobava? Havia de dirigir-li la paraula? I si anava acompanyada?

Tenia por i curiositat a la vegada. La vaig cercar per totes les zones comuns de l'alberg. La vaig cercar pels ròdols del mateix, pels bars i botigues, pels carrers... però no la trobà.

El vespre, quan era a punt d'entrar al menjador vaig tenir la visió. Era ella. Anava vestida amb una camisa blanca transparent amb un top també blanc on els pits quedaven marcats. Una falda curta i unes sandàlies de taló alt. Duia les ungles de mans i peus pintades . Els cabells mullats com si s'acabes de dutxar. El record amb va fer venir un calfred que em recorregué tota l'esquena. Els ulls tan transparents com els havia vist just feia unes hores i el somriure... Anava de la ma del seu marit. Fins aquell moment no m'hi havia fitxat en ell. No veia res per destacar-hi, era molt normal, tot i que jo no n'era ningú per opinar. 

Van sortir de l'alberg i entraren en un cotxe. El posarem en marxa i començà a caminar. Ella mirà cap a l'alberg i em veié. Em mirà, va somriure i amb llançà una besada a l'aire, besant-se la ma i bufant cap a jo. No la vaig tornar a veure més.

En sol demà l'excursió va ser més lleugera però, si mateix, havíem suat i caminat prou. Quan arribarem a l'alberg vaig  dirigint-me al grupet de dones amb que l'havia compartit ─Vaig a la dutxa, si algú vol posar-me el sabó a l'esquena la podem compartir─ Ningú no va contestar. Tampoc no ho esperava.

Me vaig dutxar tot sol.

Curts

Quan en la vida no calen paraules perquè,
des del silenci,
es pot esbrinar els sentiments
que l'envolta.

*****

*****

He sentit la cridada del silenci.
He fet callar els símbols.
He descartat les creences.

Només...
un mon sense fronteres
                    l'única llibertat;
l'única pàtria,
                         la vida.