Més pràctiques

Crònica d'una mort anunciada.

Érem al camí de Cotaina, a la Casa Meca, na Júlia ens havia convidat a sopar. Era un tant estrany aquesta convidada. També hi havia na Berta i en Jordi. Quatre personatges amb una història comú un tant rocambolesca. De fet, na Júlia, o na Mercadala, tal i com nosaltres l'havíem conegut, havia estat prop de legalitzar la seva situació com a parella de fet amb cadascú de nosaltres tres. Ara ens havia convocat a un sopar tots junts. Ens volia comunicar una cosa i preferia fer-ho alhora.

Els tres convidats no havíem parlat entre nosaltres des de feia molt de temps però ens coneixíem prou bé per a saber que tots duríem alguna cosa per menjar, per fer una picada diríem. De fet sabíem que el menú seria un plat de piranyes a la brasa en salsa d'espàrrecs, ja que n'era un plat que a ella li agradava menjar.

No recordava molt bé on era la casa on havia d'anar però no vaig tenir cap dubte de que ja hi era quan vaig sentir aquella música que ressonava amb força. Elvis Presley, com no! Na Mercadala n'era una fan empedreïda. Jo havia duit Lluís Llach, però no m'atreví  a dir-ho. Era el primer que arribava. Quan em va obrir la porta, quin cop.  Veure na Júlia amb el seu somrís a la boca i sense cabells al cap em va deixar mut. Ens vam abraçar, ens vam besar i ens vam començar a comentar coses. Feia vuit anys que no en sabíem res un de l'altre fins rebre aquell correu convocant el sopar.

No podia estar de mirar la seva cara, ara molt arrodonida sense aquella mata de pel revull amb que l'havia coneguda. Ara no podia deixar de fixar-me amb la seva pell de color xocolata on abans hi havia aquell pel negre tan atapeït. 

En uns breus moments vaig recordar quan l'havia coneguda. Sempre duia ulleres de sol. Era una persona molt oberta. Una dona molt humana. Plena de contradiccions. Innocent. Creativa. Era capaç d'inventar-se qualsevol cosa que després se la creia. Podia discutir hores i hores defensant allò que ella mateix havia inventat.  A la vegada, quan anava per feina, no era una persona per a bromes. Res li feia tremolar el pols. Jo havia comprovat la molta força que tenia a les seves mans. De fet, escoltar la seva història no era gaire encisador. La seva mare va ser violada per un soldat de la ONU de qui va quedar embarassada, d'aquí el color de la pell. Del part n'havien sortit bessones però van ser separades molt prest. Ni de la mare ni de la germana en va saber res mai més. Per subsistir en aquell país africà va tenir que fer de tot, fins i tot matar. De fet, quan van contactar amb ella des de la ONG que, amb el temps van aconseguir donar-li una altra possibilitat de vida, tenia fama d'assassina. Al seu entorn era una persona respectada, temuda. Però tot açò havia quedat enrere. Aquí era una persona combativa, ecologista. Vam coincidir i molt. No sé perquè no vam acabar casats. Pot ser em vaig equivocar. Poc temps després va desaparèixer de l'illa i ara...

Na Berta i en Jordi van arribar just al darrere de jo. Tots dos també van quedar parats. Tampoc no en sabien res. De fet, havíem conegut la noticia que més tard ens donaria, pel que veiem.

El sopar fantàstic. Els calamars a la menorquina, els esclata-sangs,  les albergínies farcides... tot va ser deliciós. Les piranyes, ni les vam tocar.

Na Mercadala volia participar de la nostra realitat. Volia saber més coses de cadascú de nosaltres. Que havíem fet, que fèiem, que volíem fer. De fet, quan es dirigia a mi em deia que volia que li escrivís una història, la seva història. -Vull que creis la meva història perquè així, per una vegada, podré ser com t'hagués agradat que fos. Així, en ser el creador meu, serè com tu vulguis que sigui, però no et passis perquè també sé que vosaltres,  els escriptors, esteis ben sonats. A, si m'agrada la historia l'any que ve també m'apuntaré al taller de creació literària-. I així va anar transcorrent el vespre. La lluna ja era molt amunt quan ens va confessar el que li passava. Li quedava poc temps de vida i es volia acomiadar dels que havien participat d'una o altra manera de la seva història i, ara, ens havia tocat a nosaltres. Érem els darrers. Sabia que amb nosaltres es trobaria a gust i volia que aquesta fos la seva darrera imatge. 

Quan ens vam acomiadar tots teníem llàgrimes als ulls però na Mercadala també tenia un somriure a la boca. Tot i el moment, tot i les circumstàncies, era feliç. Va morir fa dos dies. Un més després del sopar. Només tenia 35 anys. Ara per ara, però, no tenc intenció d'escriure la seva història.

Exercici - la moto i el ventall

Torn participar en un taller de narrativa, enguany va de contes. Ens han plantejat un exercici. Tenim el final i hem de trobar com arribar-hi. A jo m'ha sortit així:

Li hagueren pogut demanar mil vegades i mil vegades hagués dit que no, que a ell no li passaria. N'estava molt segur de les seves idees, de la seva manera de ser. Encara recordava com era el seu mon de llavors. No és que l'enyorés, senzillament el recordava.
Recordava quan era més jove i es compra la motocicleta. Era lliure. Ningú el podia fermar. Anava i venia per tot.  Se'l podia trobar a qualsevol indret, a qualsevol racó d'aquesta petita roca rodejada d'aigua que és coneix amb el nom de Menorca. Anava a totes les festes dels pobles. Coneixia quasi bé a totes les persones de la seva edat. Un esperit inquiet que necessitava anar d'aquí cap allà, i d'allà cap allà d'assa. Ara amb aquest, ara amb ella, ara amb els altres. Només ell contava. Cap compromís cap els demés. Se'n reia dels que decidien prendre el camí de la vida de manera conjunta. Ell, amb la serva motocicleta ho tenia tot. Llibertat, aventures, sexe. No li mancava res. Fins i tot el seu millor amic des de que tenia raonament havia fallit. Aquest li va dir que un dia també ell hi cauria, al que ell contestava que no, que estava vacunat contra tots els mals d'enamorament. Que ell no es tornaria mai sedentari. Així i tot van fer una aposta. El dia que et casis jo et faré un regal però tu hauràs d'abandonar la motocicleta en un lloc que mai més puguis tornar a emprar. Que sí, va dir tot d'una. Em moriré amb la motocicleta als peus del llit, pensava. 
El temps seguia el seu curs. Les festes d'estiu tornaven ser aquí amb tot el que comportava. Bulla, beure, dormir a la platja... Avui amb companyia de... demà amb companyia d'una altra.
Un dia va conèixer una persona que el va trasbalsar. No estava acostumat a que ningú li digués el que aquesta persona li va dir. Aquesta persona li havia fet una descripció radiogràfica de com era ell com a persona. L'havia calcat. Va quedar desarmat. No n'estava segur de que li passava però quan es trobava amb aquesta persona es sentia incomode però, si no hi era, alguna cosa trobava a faltar. Mentre seguia vivint el que per ell era l'únic motiu de viure: motocicleta, llibertat, aventures i sexe. Però res ja era igual. En alguna cosa anava canviant. Comença a tenir algun que altre problema d'insomni, tants que fins i tot pensà anar al metge. No Podia creure el que li estava succeint. 
Recordava el dia en que havien decidit anar a viure junts. Havia estat una decisió molt complicada per ell però, al final va reconèixer que era el que volia. Amb el temps van plantejar seriosament d'adoptar un fill i van començar els tràmits. Quan va estar tot enllestit i amb la criatura a casa es van casar. 


El seu amic de sempre va dur-li el present promès dient-li que tot matrimoni ha de tenir un ventall i que ara li tocava a ell complir amb l'aposta. El seu company li havia dit que no ho fes si no ho volia, que la motocicleta, tot i que no hi podien anar els tres, no feia cap nosa i que si la tenia la podria emprar quan l'hagués de menester. No es decidia que fer fins que passat un temps va tenir clar el que volia en aquesta vida.

Avui, Quan feia just un any que s'havia casat, va anar a trobar el Far de Cavalleria i va deixar caure pel penya-segat la motocicleta i aquell horrorós ventall de mil colors.

Un dia lliure

Des de fa uns mesos, tenia un petit compromís per fer de guia en algun indret interessant de Menorca, una cavitat, si pot ser. I encara no havíem decidit el que fer quan ja començam amb els problemes. Primer com definir que és un indret interessant? A més, ha de ser una excursió no molt turística. Han de poder participar-hi un grupet variat de persones en edat, en condicions físiques, en interessos. No sabrem ,fins el darrer moment, quants serem...

I... podríem anar a la cova dels Tancats, per exemple.     

I quan hi anam? Uf. No ho sé. El primer diumenge lliure no és fins d'aquí a un parell de mesos, concretament dia 28 de febrer. Podríem quedar i si no plou ens hi atracam.

I dit i fet. I avui, el dia assenyalat al calendari, ens hem trobat. Només érem dotze persones. No ha anat malament si tenim en compte que podíem ser més de vint. Ens hem trobat d'hora a les barreres per entrar al barranc d'Algendar, a cala Galdana.

Qui no coneixia el barranc, ha gaudit del seu paisatge. Qui el coneixia, també.
El camí és agradable. No tenim  frissera. Anem xano-xano. Travessam les barreres de Son Mestres amb Santa Galdana i prenem camí per amunt fins a l'alzina que ens marca el punt on hem de partir directe coster cap a dalt. És un poc enredós però ho salvam sense cap entrebanc. Algunes bufades pel pendent i poca cosa més. El camí és molt marcat el que ens indica que hi ha bastant de presència humana. Hem arribat a la cova dels Tancats. Qui no la coneix no hi veu res que motivi el perquè hi hem anat. Però és que està un poquet amagat, com quasi tot el que és bo. 
L'accés a la part interior és força llenegadis. Hi ha que anar en compte. Ningú no diu res. Ni cap hoooo, ni cap... que polida, ni res. Potser no hem endevinat l'interès. Només un diu: -m'he de fer una foto aquí, sinó, no es creuran que hi he estat!- Una gran colada ens dona la benvinguda a la part més fonda de la cavitat. Columnes, estalactites excèntriques,... Foto. Foto. I una altra foto. Bé, no hi ha mostres d'avorriment. És el moment de sortir. Hem de refer el mateix camí. Passam el pas de les llenegades, passam el tobogan, passam la pujada del barram, passam el pas de les pedres i ja som fora. Tothom és viu! Una part de l'aventura ha acabat. Ara baixam el coster i, com no, ens trobam amb un altre grupet que també ve a visitar la cova. Així està de marcat el camí!
Ja hem travessat la barrera i tots en tenen ganes de fer-ne més. Estava previst. Pujam altra vegada pel coster i ens apropam a la cova de Son Mestres. Aquesta és diferent. Un camí de baixada ens duu fins l'interior. Aquesta no presenta cap dificultat. Travessam un mur talaiòtic i  ja som dins. La portalada és impressionant. Aquesta cavitat només te una sala que presenta, al fons, una paret de concreció calcaria bastant espectacular. Més fotos i cap el cotxe. Mira per on, hem pogut observar una llengua de bou i un peu de Crist. Aquesta temporada micològica no vol veure la seva fi!
Ja als cotxes, el grup es comença a desfer. Nou som qui quedam a dinar a una de les taules que l'ajuntament te distribuïdes per la platja per a ús públic. Hi ha un poc de tot. Tomàtic per escampar al pa, companatge, fruita, braç de gitano, cacauets i cafè. Que més podem demanar? Bé, millor jo no contest que en podria dir massa. Una polisquella ens fa aixecar de la taula més prest i més de presa del que ens hagués agradat. La tertúlia era agradable. Ja al cotxe, més baixes. 
Decidim anar a fer un volt a la pedrera de Binicalsitx. La majoria no la coneix i és per visitar. Només en quedam set. La pedrera és petitona però molt vistosa. L'aljub de Santa Elena que hi ha al devora també és per fotografiar. Per acabar, feim una returada al talaiot de Binicalsitx i a la taula de Binimassó. Un mateix poblat que ara és dividit en diferents propietats. D'aquí, cadascú a casa seva.


Per ser un dia lliure no ha anat malament. He quedat cruixit. Ara només esper a no tenir-ne un altre fins d'aquí a molt de temps.

Propietat del destí

No, no. No tenc abandonat el blog. Tenc la mateixa intenció d'escriure que quan el vaig començar però, a vegades un no és del tot propietari del seu propi destí. I així, per circumstàncies diverses, he dedicat el temps a altres menesters. Tot i què,  una part d'aquest, ha estat invertit en coses no molt llunyanes  d'aquesta  intencionalitat.

Aquesta setmana ha començat un nou taller de creació literària, taller al qual tenc intenció d'assistir. No sé si en sabre treure'n profit però la voluntat hi és. Com que també ens dona deures, aprofitaré per practicar el lligar paraules que no tindrien que tenir res a veure, com per exemple tiranya i sentiments, intentant donar-lis vida juntes. A més, com que l'anterior setmana que tampoc vaig dir res era carnaval, potser no vengui malament el disfressar-les per amagar sota aquesta la vertadera intencionalitat de les mateixes. Que cadascú en faci la seva pròpia lectura i si s'hi troba, que les esborri tot d'una. 

 * *

Estava assegut, amb els ulls closos, deixant que el raigs de sol m'acaronessin la pell de la cara, meditant. Només era una passa més. La donaria? 

Ara per ara, sabia que alguna cosa s'havia trencat. Sabia que res ja no seria com abans. Tot i que no m'havia negat mai a l'evidència, m'era difícil acceptar el moment, però alguna cosa, i aquesta era molt certa, havia canviat. Ho notava. I sabia el que era. I em feia pena. I em feia mal. Però era així.

Els sentiments cap a la persona amb que havia conviscut els darrers temps s'esvaïen tan ràpidament com ho fa la tiranya a trenc d'alba. I res podia tornar enrera aquesta situació. Ara, un nou camí, ple de dubtes, ple d'il·lusions, s'obria al davant. Només era una passa més. Però, l'havia de donar?

Sopar de verges

I tot va començar per un pa. Sí, un pa duit de les mallorques per una de les protagonistes que, ja fos per enyorança, ja fos per ganes, o pel motiu que tingués, havia vingut a passar un dies a la seva illa de sempre. Venia acompanyada d'una altra de les protagonistes, que a la fi, seria l'amfitriona.

El tercer en discòrdia no en sabia res de res. Estava tranquil esperant l'hora d'anar a dormir quan les dues joves es presentaren a casa seva. Duien un pa moreno mallorquí. No una ensaïmada, no. Un pa!. -Hola, hola, mira, he pensat que com l'altre dia.. bonu.. mira.. t'he duit un pa..- La cara de sorpresa era gran. -Ei, sí, gràcies- i després les besades i salutacions corresponents. Quatre comentaris, un xafardeig a unes peces de marès i la convidada. Perquè no vens a fer un mos amb nosaltres? Hem quedat amb.. la quarta persona, per rallar d'un possible viatge però.. venga, vine.

Dit i fet. Ja som partits cap a ca l'amfitriona, tot i que abans ens aturam a comprar quatre queviures per arrodonir el sopar. L'amfitriona domina bé la situació. Tu posa la taula, els gots son a l'armari, talla el pa, obre el bòtil de vi. Tu prepara la truita. Tu, uep, que no hi ha ningú més, encara. Ella, mentre, prepara l'amanida. Segur que no s'arniarà, no. Sembla que ho ha fet sempre, açò de menar vull dir, ja que no hi ha cap entrebanc. Tot és apunt. Ara només falta que arribi la persona que falta.

Obren la porta i clar, presentacions. Us coneixeu?. No, no. No ens coneixíem. Hola, hola, tu.. jo.. besadetes i a sopar. Del viatge de moment re de re. Hi ha temes candents. La corrupció. El polítics que gestionen. L'educació. La joventut. El Camí de Cavalls.. I tot entre mos i mos, tot entre glop i glop.

La temperatura ambiental és massa. Hi ha també una música que permet la xerrameca però a la vegada tenir aquell so agradable a l'orella. Un pensa que no és la primera vegada que l'amfitriona rep a convidats. Tot és al lloc necessari. El sopar molt bo. Senzill però molt bo. Arriba l'hora dels postres i, uep, ara sí que hi ha una ensaïmada i és de crema!

Just un boci-net, no sigui que les grasses s'acumulin en algun lloc no desitjat. El debat segueix el seu rumb. Més de política, més de corrupció, més de tot. És l'hora de la infusió. No sé quantes castes n'hi ha per elegir. És calent i passa molt bé.

El temps passa sense adonar-nos. Prest vindrà l'alba i començam a replegar. L'amfitriona, una vegada més, agafa el seu paper. -Deixau-lo tot que jo ja ho faré a la meva manera i al meu ritme- Tots assentim, faltaria més!. Al final, no han rallat del possible viatge.

Verges? I jo que sé. Ningú ha confessat que hagués perdut la virginitat.

Et mir

La meva mirada et cerca. Mira el que fas. Com et mous. Com vas vestida.

Imagín el que hi ha més enllà de la línia que divideix el que es veu del que no i sé quant m'agradaria compartir-ho. 

Voldria fer-t'ho saber però no trob les paraules ni el moment. A més tenc por.

Sí, tenc vergonya i tenc por d'un no. 

Per açò no dic res. Només mir. Només et mir. 

Mir els teus llavis, el teu somriure. I mir els teus ulls. 

Amb la mirada cerc els teus ulls tot esperant trobar-los i que aquests em mirin. Que vegin en ells els meus desigs. Que llegesquis el que et demanen, el que t'estan implorant. Que entenguis que ets tu..

**

Passejava. Caminava a poc a poc en estat cavil·lós sense cap rumb concret. Només passava temps quan vaig passar davant un mostrador. Redéu, el dimoni!

La imatge en feu tornar a la realitat. Ho va veure ben clar. Em fer entendre que no em bastarà una mirada..

Pensadora

Atrapada en la teranyina de la vida necessitava reflexionar. Posar en ordre la seva vida. Esbrinar on era, com hi havia arribat, perquè. Cap a on anar, com. Amb qui.

Tot s'acolpava  al cervell nuant les idees, els pensaments. Tenia necessitat de cridar.

Era apunt d'explotar i decidí perdre's durant uns instants vora aquell mar que tantes vegades li havia donat la pau. S'assegué  a la vorera i mentre escoltava el soroll dels macs al batre de les ones estirà els braços i amaga el cap entre ells. I comença a cavil·lar. A repassar cadascun dels més insignificants dubtes. Tots els detalls. I per cada nus que desfeia, un altre -o més-, en trobava al davall.

I passa el temps. Ella no s'adonà, però el temps passà tan apressa com la llum. Es va començar a confondre amb el paisatge.  De cada vegada restava més immòbil. La pedra anà ocupant cadascuna de les seves cèl·lules. I..

..així la vaig trobar.