Figa-flor

M'agraden les figues. Si!. M'encanten i no crec equivocar-me si dic que m'agraden totes. Bé..., ja ho sé, si estan passades no. M'agraden tendretes i al punt, com quasi totes les fruites.
Abans, i d'açò ja fa un anys, n'anava a cercar per acompanyar l'oli-aigua o per fer un perol as forn o, també, figat però..., com tot, es va acabar.
No, no he deixat de menjar figues. El problema és que vaig descobrir, per casualitat, que tenc al·lèrgia a la figuera. I no sabeu bé la picor i malestar que em dona a més de fortes cremades i  bufetes. Res, que n'he de fugir com de les males dones -dels homes, en no atracar-mi, no ho necessit-.
De les figues de moro -que els àrabs en diuen de cristià-, quan és el temps, m'agrada tenir-ne de fresques dins la nevera. Son delicioses tot i que, normalment, hi ha que escopir algun que altre pinyolet. De les pues, millor no parlar-ne. 

Tornant a les figues de sempre, les paratjals, les coll de dama, les negretes... Ara m'he de conformar amb les que em donen. Bé, sí, també puc ajudar a agafar-ne aguantant l'escala però, aquesta, no pot ser davall la figuera. Només el polsim que amollen les fulles ja em basten per tenir picor. Així i tot, m'agraden tant que faig l'esforç. A més, quan aguant l'escala mir per amunt i, sí hi ha sort, i el sol no m'enlluerna,  puc observar la figa-flor de l'Olimp.

Entremaliat

Que havia d'haver fet per merèixer un castic tan gran? 

Pot ser sí que n'era un poc entremaliat però, en edat juvenil, qui no ho és? 
Cabells arrissats, ulls grossos i vius, molt vius. Somriure que deixava entreveure unes dents blanques. Ganes de jugar. Rialles.  

Sotes. Salts. Esquitxos...

Ara sols ha quedat com observador del que passa al seu davant. Castigat a no moure's ni quan un grup d'al·lots juguen a esquitxar-se. Castigat a suportar les inclemències del temps fins a qui sap quan.

Pot ser, va ser un accident. 

Pot ser només va ser açò...

Un esquitx al déu Posidó en un dia de mala lluna.

Na Gustavo

Qui m'ho havia de dir. Encara no sé el perquè vaig actuar com vaig actuar però ho vaig fer i ha estat
el que ha estat.
Tot va començar un dia d'hivern en que havia sortit a caminar per un d'aquells paratges més inhòspits de l'illa quan la vaig veure. Estava tirada entre les pedres del macar d'Alforí.  Un mac de grans dimensions rodolava perillosament al seu costat. Estava esquifida. Resseca. Despentinada. Bruta. Muda...
Vaig maleir el moment en que em vaig apropar a aquella part però, ara ja estava fet i no podia girar l'esquena. O sí? No. No podia. 
El sol pegava de valent i, el vent, amb més força del que hagués volgut. Vaig mirar com podia solucionar momentàniament la situació i ajudar-la a arribar al cotxe sense malmetre més la seva situació. Després ja decidiríem. 
En darrer terme vaig considerar que per evitar qualsevol tipus de responsabilitats, millor aclarir-ho directament sense dir res a ningú.
La vaig rentar. Li vaig tallar els cabells. Li vaig posar crema per a tot el cos. El seu aspecte va millorar notablement tot i que no tots els problemes n'eren resolts. Encara, seguia esquifida. 
Li vaig pintar els llavis i la vaig portar a la que seria la seva nova llar. Un xalet a Binidonairet.
Encara no ha recuperat la paraula però, de moment, rep les visites amb un somrís. Allà, a casa seva, és feliç. 

Sense tu

M'he quedat petrificat, abatut, sense paraules, quan m'he assabentat que em deixaves. 


M'ha costat un gran esforç reaccionar. El cervell ha començat a donar voltes tot demanant-se el perquè. No ho entenc i em fa mal. 


Ja fa anys que convivíem junts i sempre ens havíem entès molt bé.
No sé que ha passat. No sé perquè m'has abandonat. Tots els meus records són bons. He de reconèixer que, per a jo, eres molt important. M'ajudaves en els moments claus. Sempre sabies treure un somriure, a jo, i als que hi havia al meu costat.


Per açò no entenc que de sobte hagis decidit no compartir més amb jo els bons moments.


Jo et necessit. No puc estar sense tu. No sé que fer, no sé quina bogeria estic disposat a fer però, no et vull perdre. 


Em vestiré de dol. Duré un llaç negre. Faré que tothom sàpiga el que sent, com estic, que conegui la meva desesperació, que sense tu perd una part important de la meva vida. I ho faré fins que tornis. Encara que hagi de deixar-hi la pell. No et perdré.


Perquè...
jo...
t'estim, 
paga extraordinària de Nadal.



(carta d'un funcionari qualsevol)

Incomprensiblement

Estava assegut a la cadira davant la taula de l'ordinador. La imatge es reflectia a la pantalla, no molt clara, però prou per a saber que era la meva. Les mans eren al damunt del teclat. Cada dit a sobre la tecla corresponent. La finestra amb els vidres un poc oberts per a permetre l'entrada d'una suau corrent d'aire. Tot a punt.


Era increïble. Les idees eren nítides i les paraules sorgien com l'aigua dels brolladors en una gran font. Les lletres, una darrera l'altre, expressaven el missatge corresponent. Tan era el tema a tractar. Podia ser un poema d'amor o, també, una critica al govern de torn. Era igual. Els dits no aturaven de teclejar. Cap error ortogràfic, cap errada de sintaxi... Ja podia estar assegut cinc minuts com un parell d'hores. El resultat era el mateix.


Fins què...  tot el que havia estat fins aquell moment s'esfondrava com un castell de cartes. Aleshores, les paraules s'amagaven al racons més profunds del pensament; els dits, s'entrexocaven uns amb els altres, apareixien les faltes; les idees... ah, les idees. Aquestes s'entremesclaven i res sortia en net. No sabia de que anava a escriure, no sabia el que volia expressar. I havia bastat només un segon, un petit moment i cada vegada igual.


Incomprensiblement, només calia engegar l'ordinador

Quantes Vegades

Quantes vegades he mirat les fotografies.

     Quantes vegades he comptat totes les retxes que hi ha a les samarretes, als vestits.

      Quantes  vegades he  comptat els punts negrosos de la pell a la cara, al coll, a...

   Quantes vegades m'he equivocat, aposta, per a poder-les tornar a comptar, una a una, una altra vegada.

 Quantes vegades he resseguit, amb el dit, els dibuixos sinuosos tot intentant deduir-ne com en seria el tacte.

Quantes vegades he mirat el somriure maliciós de qui ho sap.

Quantes vegades he escodrinyat la mirada cercant la complicitat.

          Quantes vegades més tornaré a cercar l'ànima a través de la imatge.

Potser, 
            només,

mentre tengui forces per a viure un nou Sant Joan.

(a..., uf! Tantes?)

Pinzellades

Viure Sant Joan és fàcil. Només cal trepitjar qualsevol racó per a notar que la festa es respira per tot. Sempre el mateix. Sempre sensacions diferents. Sempre viu. De vegades la realitat i fantasia passa per una línia transparent i tot creix o minva segons l'ull amb que se'l mira. I cadascú posa, aquesta realitat, on creu convenient.


El color, la pols, les olors, la llum, la gent.


Hi ha comentaris sobre quanta  gent hi ha. Que si a aquest caragol n'hi ha més que l'any... Que si al Pla hi  ha més gent que... I no. No n'hi ha més de gent que... No hi quep ningú més ja a aquests llocs. Si ve més o manco gent es nota, en tot cas, a les altres parts; on la festa no és, en si, la festa. Quan ses Voltes estan plenes de gent, pot ser hi ha, o no, gent al Pla però, a ses Voltes està a rebentar, com cada any. Quan al Convent de Santa Clara, el caixer senyor va a demanar per la seguretat als jocs, és ple. Pot ser al Born, mentre, hi quepi, o no, més gent. Però no hi ha més o manco gent als moments claus de la festa, que son molts i sempre és ple.


Atemptat al patrimoni. Aquesta és la sensació que em va recórrer pel tot el cos durant un breu moment. Pot ser per deformació professional. Els cavalls anaven camí de Sant Joan de Missa. Era just el moment de les avellanes. Travessarem del Born cap a sa Contramurada. En arribar-hi no hi havia, en aquella part, gaire moviment. No es veia gent ni tampoc avellanes. L'any no és gaire bo, econòmicament parlant, i tot se'n ressent. En caminar vaig sentir un creec. Hi havia una avellana i la vaig esclafar. Vaig tenir una mala sensació. Per sort, un tros més amunt si que hi havia més bordell i les avellanes corrien abastament. L'atemptat d'haver destroçat l'última avellana va quedar només en un ensurt.

Enguany és l'any del túnel i, Sant Joan, no podia quedar-ne exempt. ─Que com fer per a veure els jocs des Pla? Molt fàcil, en passar el túnel tot dret cap a Ciutadella. Seguesqui la gent i no te pèrdua─ En arribar trobà un gran port però quasi bé no hi havia ningú i, de jocs, res de res. No ho entenia havia passat dos túnels i anà tot dret, com li havien indicat.


Hi ha moltes definicions sobre la festa de Sant Joan. Cadascú en te la seva personal. Enguany m'ha n'han donat una de diferent: Sant Joan és una festa on s'espera a que sigui l'hora de qualque cosa. Una festa on s'espera que algú acabi de saludar a aquell conegut que s'acaba de trobar i que, possiblement, només es retroben en aquests moments i entri, entri, cavalls per a tot.


Estava esgotat. No podia més. La pressió de tots els dies anteriors havia estat insuportable. No havia cobert totes les expectatives que s'havia creat. No li quedava temps per aclarir tot el que faltava i ja era l'hora. La suor li regalimava per tot el cos. Estava apunt de defallir. Començava a sentir una forta pressió al pit. Volia cridar. Volia fugir. Les palpitacions tenien un ritme molt accelerat, tindria taquicàrdia? A l'escala hi havia molt soroll. Una veu es va imposar: Donau permís per a començar...
─Noooo !!!!!!!!!!!!─ va cridar, i va caure a plom al terra com si un llamp l'hagués ferit...


  
Ah!, la línia transparent...