En Sexe

Ningú sabia el perquè. Ho va fer sobtadament. Ens va telefonar un per un i ens ho va comunicar. 
─He decidit anar a fer un tomb per altres terres. Si ha de ser, ja ens tornarem a veure─. 
I prou. No va dir res més. No va explicar res de res. Ni tan siquiera ens va deixar fer-li cap pregunta. Escarit i va penjar.
De tot d'una no ens fèiem a la idea. Feia temps que compartíem bons i mals moments. En les nostres activitats sempre n'era qui hi posava el punt picant. Era el que animava el que se'n diu el cotarro. 
Tocava la guitarra, contava acudits, comentava irònicament qualsevol fet que succeís ja que res l'hi passava desapercebut...
De vegades en feia un gra massa i n'estaves una, dues o més setmanes sense voler saber-ne res d'ell però, quan el retrobaves, tot seguia com si res hagués passat.
El temps ho cura tot i a mesura que anava passant, de cada cop, el trobàvem a faltar manco. Ens havíem anat acostumant a altres maneres de fer la festa, de fer les bromes tot i que, de tan en tan, l'enyoràvem. Jo l'enyorava. 
El temps anà passant. Vaig aprofitar per a netejar de productes caducats la cartera, motxilla i tauleta de nit. ─Quina inversió més mal emprada─ vaig pensar. I no eren econòmics, no.


**


Era a la plaça de l'Esplanada. Anava a comprar queviures quan em vaig fitxar amb ella. Anava amb dues bosses de mandarines carregades. No sé qui li vaig veure però no podia deixar d'observar-la quan, de sobte, les bosses van fer figa i hi va haver mandarines per a tot el passeig. Va quedar aturada, sense reaccionar. Sense saber que fer. La veritat és que feia gràcia pel qui ho veia ja que no crec que ella es sentis igual.
Mi vaig atracar. Li vaig dir que duia una d'aquestes bosses d'emprada múltiple que havien repartit per a totes les cases de Maó per evitar les d'un sol ús i que, si volia, li podia deixar o donar per salvar aquell desgavell de mandarines. Que si vivia prop, podia atracar-lis, que jo no tenia frissera.
Ella seguia sense saber que fer. Estava empegueïda i no feia cap moviment. Jo vaig començar a replegar les que estaven més enfora. Hi havia altres transeünts que s'ho  miraven però ningú no va venir per ajudar-la. Ara la podia mirar de més prop. Era més jova que jo -bé, açò cada dia és més fàcil- però ja havia deixat la joventut feia un temps, tenia la cara pigallosa  i duia ulleres. Els cabells just li arribaven a sobre l'esquena. Ondulats. Negres com el betum. La vestimenta era discreta però li quedava bé, realçava la figura. Quan ja duia mitja bossa de mandarines arreplegades em va dirigir la paraula per primera vegada per donar-me les gràcies. Vaig riure i no sé amb quin comentari irònic vaig contestar. També va riure. Es va acotar i vam seguir arreplegant les mandarines que encara i quedaven pel terra. Els ulls es van creuar i em va dir ─Saps que tens uns ulls molt polits?─. Vaig quedar estorat. Ara era jo qui no sabia reaccionar perquè si que ho sé que els tenc polits els ulls, m'ho havien dit moltes de vegades però no m'ho esperava. 

Va tornar obrir els llavis carnosos i va dir
─Perdona, crec que ara t'he romput les bosses de mandarines a tu─ I ens vam posar a riure. Ella també els tenia molt de polits els ulls, i les selles i les orelles i els pits i...
El só del mòbil va rompre aquell moment encisador. Mira que en tenc poques de cridades i just ara havia de sonar. Qui podia ser. No coneixia aquell número. ─Hola Pau, com va, som en Sexe. He tornat. Ara tenc un poc de feina. Només és que sepis que som aquí. Et crit més tard─
En acabar d'arreplegar les mandarines, com la cosa més normal, va deixar que jo dugués la bossa, em donà la ma i em guià cap a casa seva.

Explosió

No puc donar crèdit. La campanya electoral és a punt d'acabar i cap mitja de comunicació s'ha fet  ressò de l'explosió. No puc creure que no s'ha n'hagin adonat. Pot ser ho han fet aposta perquè no els interessa. Pot ser no han dit res per no incidir amb el vot de cadascú. -Com si no ho fessin amb les altres noticies!- No ho sé, però és estrany. Perquè no me crec que només jo -i els que en son propers- ens haguem adonat del fet. 
Sí aquest és evident. 
L'explosió ha estat tan gran que la seva ressonància ha durat un quants de dies. Tan, que fins i tot avui, dia de al votació, encara és observable.
Estic esbadalit. De qualsevol cosa s'en fa una noticia i d'aquesta es passa. No diuen res. Com si no hagués passat. I jo puc demostrar que hi ha hagut aquesta explosió. L'he vist, l'he tocada. L'he fotografiada.
I bé. Tal vegada sigui millor que no s'en digui res. Pot ser fins i tot tengui sort d'aquest pasotisme general i en pugui treure un profit personal.
Però, clar, una cosa així jo no l'havia vista mai en la vida i per açò dic el que dic, i pens el que pens.
I és que en ma vida havia vista una explosió tan gran de capells de senyor.

Boires

Don voltes a tantes coses. Em faig tantes preguntes del perquè de l'existència.

Llums i foscors m'acompanyen en cada passa de la vida.

D'on venc? Que som? On vaig?

I tot i no tenir resposta, i tot amb tots els dubtes del mon, seguesc caminat. I passa rera passa, seguesc cercant la resposta.

Sé que cada vegada venc de més enfora i què, que vagi on vagi, cada vegada, és més prop.

Del que som, del perquè som, segueix amb les mateixes boires.

No em molesten, no. He aprés que són part de jo, part de tots. Que de vegades amaguen el que cerc tot tenint-lo prop. De vegades, també, fan de pantalla per a no veure el que hi ha d'esgarrifós més enllà.

He aprés que només som amo i senyor del meu destí en una part ínfima. Que tot el que m'envolta, prop i enfora, influeix en el meu resultat final. He aprés que de l'únic que puc ser-ne més o manco responsable és del moment present. He aprés...

La vida n'és plena de boires i, cada mati, a cada instant, les hem de viure com si fos el final del viatge.

A cada sabata el seu peu

(sense comentaris)

Parsimònia

La sessió era densa. El ponent ja ens havia avisat. Hi havia moltes coses que explicar. La seva intenció era donar-nos una visió teòrica de les diferents comunitats vegetals que es troben a l'illa. Ens havia dit que el podíem interrompre en qualsevol moment que, sinó, ell aniria explicant segons el programa. I així era, no s'aturava quasi ni per a respirar. Emprava un llenguatge planer perquè tothom el pogués seguir. Un llenguatge bo d'entendre, sense tecnicismes innecessaris. Acompanyava l'exposició amb gran quantitat d'imatges a manera d'exemples. Imatges de paisatges, imatges de flors.


En un moment determinat ens va dir que en la següent diapositiva hi havia un intrús. Quan un sent açò s'imagina que en el moment de prémer el disparador de la màquina fotogràfica, alguna cosa, animal o persona, s'ha posat a la zona de captació de l'objectiu però, no. Bé enmig de la imatge, junt a una flor, hi havia un caragol bover!


Vam riure. Tanta fluïdesa en l'exposició i tanta parsimònia per a fer una fotografia.

Mort de por

S'havia despert cridant. Respirava agitadament i estava xop de suor. 
L'estudi estava a les fosques i no es sentia cap soroll, ni tan siquiera l'aleteig d'un moscard. 
Havia estat un somni?
Però tot, tot, pareixia tan real. 
Aquell home. Sempre senyalant-me amb el dit. Fes el que fes, anés on anés.  M'estava  acusant d'alguna cosa? Tot el temps tenia aquell dit que m'assenyalava, me perseguia. Me feia tornar boix. 
─Que l'hi havia fet jo a aquell home?
─Qui era aquell home?
No es trobava gens bé. Sentia una forta opressió al pit... No podia deixar de pensar amb aquell rostre. Com era? Sí, duia una mena de barba...
Un cotxe va passar per  la carretera a tota velocitat amb els fars encesos.
Per la finestra, va tornar a veure aquell rostre, hi cridà:
─Aggg. No ha estat un somni. Me persegueix. És ell! 
I caigué a plom. Mort.
Al carrer, un cartell amb una fotografia i un eslògan. R... president.

Dilluns

Dilluns. Dilluns. Una paraula que ens crea una certa esgarrifança. 


Potser què el que sigui el primer dia de la setmana, que a la vegada és, per a quasi tothom, el dia de reincorporació a la feina després d'un cap de setmana d'oci, en tengui una part de culpa. 


Dilluns. Una paraula que indica que alguna cosa s'ha acabat i que una altra en comença. Dia d'obligacions, tan si ens agrada com si no. Dia en que el despertador no pot deixar de sonar. Dia en que un enyora el que només fa unes hores s'ha acabat tot i que tornarà.


Però el dilluns no en te cap culpa de que ho haguem organitzat d'aquesta manera. Ell no en te culpa. No, no és el culpable. Ell no tindria inconvenient en que fos diferent. Ell no posaria cap trava en ser el dia de trobada dels amics. No. Fins i tot, potser, estaria content en ser el dia més estimat per a tots.  Hi vindria conforme. Potser el tindríem de reivindicar el dilluns. Fer-lo en poc més nostre. Humanitzar-lo. Tanmateix, en les circumstàncies actuals, podem trobar aspectes més agradables que no els citats.


De fet, hi ha que dir que com més prest arriba el dilluns, més prest torna el cap de setmana d'oci. Si, ja sé que és un poc forçat però el temps és així, una roda. Personalment no en som un entusiasta dels dilluns però tampoc en tenc cap problema. Cada dia te alguna cosa, unes hores, un moment i aquest, sigui o siguin quins siguin s'han de viure plenament.


Els dilluns em retrob amb altres persones amb les quals no coincidesc els caps de setmana. Alguns només companys de feina. Alguns, quins companys de feina! D'altres, a més de companys,  partícips d'interessos comuns compartint inquietuds, coneixements.. Amb algú altre, senzillament,  és l'únic lloc de trobada -bé, i Sant Joan-. Una salutació,  una broma, un suport per a l'escriptura. Una font d'inspiració. De fet ha estat, directe o indirectament, protagonista en algun escrit. Ara, pot ser, aquest serà el darrer dilluns en trobar-nos. El darrer en compartir aquell comentari sobre el que he escrit, sobre el que podria escriure, sobre la posta de sol. Aquest dilluns serà el darrer en tenir el seu somriure al davant. Ara...


Maleït dilluns!