Et mir

La meva mirada et cerca. Mira el que fas. Com et mous. Com vas vestida.

Imagín el que hi ha més enllà de la línia que divideix el que es veu del que no i sé quant m'agradaria compartir-ho. 

Voldria fer-t'ho saber però no trob les paraules ni el moment. A més tenc por.

Sí, tenc vergonya i tenc por d'un no. 

Per açò no dic res. Només mir. Només et mir. 

Mir els teus llavis, el teu somriure. I mir els teus ulls. 

Amb la mirada cerc els teus ulls tot esperant trobar-los i que aquests em mirin. Que vegin en ells els meus desigs. Que llegesquis el que et demanen, el que t'estan implorant. Que entenguis que ets tu..

**

Passejava. Caminava a poc a poc en estat cavil·lós sense cap rumb concret. Només passava temps quan vaig passar davant un mostrador. Redéu, el dimoni!

La imatge en feu tornar a la realitat. Ho va veure ben clar. Em fer entendre que no em bastarà una mirada..

Pensadora

Atrapada en la teranyina de la vida necessitava reflexionar. Posar en ordre la seva vida. Esbrinar on era, com hi havia arribat, perquè. Cap a on anar, com. Amb qui.

Tot s'acolpava  al cervell nuant les idees, els pensaments. Tenia necessitat de cridar.

Era apunt d'explotar i decidí perdre's durant uns instants vora aquell mar que tantes vegades li havia donat la pau. S'assegué  a la vorera i mentre escoltava el soroll dels macs al batre de les ones estirà els braços i amaga el cap entre ells. I comença a cavil·lar. A repassar cadascun dels més insignificants dubtes. Tots els detalls. I per cada nus que desfeia, un altre -o més-, en trobava al davall.

I passa el temps. Ella no s'adonà, però el temps passà tan apressa com la llum. Es va començar a confondre amb el paisatge.  De cada vegada restava més immòbil. La pedra anà ocupant cadascuna de les seves cèl·lules. I..

..així la vaig trobar.

2010

Uf, uf, uf.
Principi i final de res. Només continuació de tot.
De vegades ens és difícil no extrapolar qüestions administratives, aquelles eines que ens hem donat per tancar una etapa, amb el camí que segueix la natura. Ella no entén de dades. Per ella plou quan hi ha condicions per ploure. Tan li fa que sigui el que per nosaltres és el gener o l'agost.
Per nosaltres, en teoria, ja és molt endavant de la temporada micològica per a trobar esclata-sangs però, a la pràctica, qui en va a cercar en troba.
De fet aquesta setmana ha estat bona per a trobar bastants esclata-sangs, llengües de bou i peus de Crist. No han faltat les mostres de llenegues, orelles de rata, fredolics, picornells de capell taronja, camagrocs, camesseques, peus blaus -aquests tenen un gust peculiar que encara no tenc clar si els he de seguir agafant-, Suillus, Leccinum (pixacà) i mare d'esclata-sangs. Prou tipus i prou quantitat per a no patir gens de gana.
Per a la propera temporada he de procurar aprendre de conèixer-ne un parell més d'espècies comestibles, si no, no podré omplir el paner que em van regalar.

De moment, el 2010, micològicament xerrant, ha començat molt divertit.

Lluna blava

Vaig admirar la teva lluminositat
fins, que la claror de l'alba,
rompé la tiranya.



 Afloraven les contradiccions..
Foscor i llum, inici i final.
Tot junt, com el camí de la vida.
Com el nostre camí.




I seguí observant
la teva lluita perduda
per continuar brillant.

 

El sol, poderós com ell mateix,
apagà la teva essència però,
jo, ja n'havia xuclat dels llavis,
la teva mel.

Cocodril

Alguna vegada la feina et dona alguna sorpresa. Fa temps que jo en vaig tenir una de la qual no en vaig saber que fer. De fet no en vaig fer res. Ara però, algun motiu em diu que ja és hora de treure'l a la llum, tot i que no se m'han llevat alguns dels dubtes que ja vaig tenir en el seu moment. Per açò, i abans de deixar-ho escrit, he demanat la opinió d'alguns dels amics de tota la vida. La seva conclusió ha estat que la Crònica Històrica no quedarà malmesa per incloure'n aquest apartat. A més, m'han deixat algunes fotos per acompanyar l'escrit encara que no tenguin res a veure. Així, aquest, no serà tan espès de lletres. Gràcies Lluna.

Bé, el cas és que fa uns anys em va venir a veure una persona amb un aspecte no gaire saludable, mal vestit i amb un tuf a alcohol que et feia caure d'esquena. Volia contar una història que s'havia passat de pares a fills durant moltes generacions. Ell, per dissort, no havia tingut descendència per la prematura mort de la seva esposa, moment en que també deixà de ser persona en no haver  superat el tràngol.
 
No me va donar opció. Va començar a dir coses, moltes coses. Unes amb més sentit que altres. Xerrava dels llocs on havia passat. Xerrava d'una zona
pantanosa però al moment hi havia un gran penyal, pel que no acabava d'esbrinar exactament on succeïa . Xerrava d'un gran perill. Xerrava de sang i de mort violenta. Anomenava un animal gran que no s'havia vist mai. Jo intentava escoltar sense dir res però ell anava i venia en el temps mesclant moltes coses a la vegada. Insistia en que tot era verídic, que havia passat com ell ho cotava. De vegades cridava. De vegades els ulls li sortien de les orbites i el seu rostre mostrava una gran angúnia. La veritat però, és que la història tenia un fil conductor. Es veu que quan van contar-li devia de ser molt jove i li va quedar gravada com si ell mateix l'hagués viscuda. Quan vaig assegurar-li que no patís, que ho deixaria ben escrit per a la posterioritat, es va tranquil·litzar un poc i va deixar que li anés fent preguntes que em van servir per anar fermant tots els fils dispers. Després s'en va anar i no al vaig tornar a veure més.

I fins ara no ho havia fet. Però, ja no em queda molt per a la jubilació i és una història que només jo conec. No puc constatar que sigui verídica. No puc assegurar que la imaginació no hagi guanyat la realitat. Em vaig comprometre i ara compliré amb la meva obligació. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Història d'un cocodril assassí a Menorca.

Açò era una vegada...

* * * * * * * * * * *

Fa una trentena d'anys, un manobre, cavant una síquia a una de les illes que hi ha al port de Maó, va
treure aquesta dent fòssil. Ara pareix que és clar que el seu propietari original n'era un cocodril. Com no hem de tenir imaginació!

Banyes

Estava acostumat  a passejar tot sol. No em feia res  portar la casa al damunt, així no tenia cap problema amb les inclemències del temps. Tenia la solució adequada per a qualsevol situació.
M'agradava recórrer grans distàncies. A poc a poc. Sense frisseres. Observant el que m'envoltava.
Especialment, però, m'agradaven els dies humits, els dies en què queia un poc de calabruix. Aquella pluja prima que ho deixava  tot un poc banyat. I sí, a més, després sortia el sol, ja era massa! Aquells colors de natura viva em deixaven esbadalit.
No sé per què vaig pensar amb banyes. No record si havia vist res especial en aquell moment o si em va venir a la ment per casualitat, però la qüestió és que vaig estar pensant en banyes.
Com que no tenia res a fer, em vaig disposar a descansar en una pedra un poc alterosa d'una tanca plena de caramuixes; més al fons, una bona vista del barranc. Una delícia de paisatge. Era un bon lloc per rumiar un poc més.
Però, per què banyes? A què venia aquest pensament. Sí que era estrany. De totes maneres, al llarg de la vida n'havia vist moltes i de molts tipus. De fet, havia de reconèixer que alguna m'havia deixat  impressionat. També, pel que havia observat, n'hi havia que no eren molt feliços de dur-ne.

A mi no m'importava. Formava part de mi mateix i...


-Mira, aquest bover si que és gros!, el posaré amb els altres dins el talec. 



Aag! Maleïts cercadors de caragols!

Frontera al cel

Anava caminat sense rumb prefixat. Només passejava però, anava rumiant. De fet, res en concret. El pensaments, idò, volaven lliures pels indrets més insospitats del cervell. Anaven de can Betlo a can Catetlo. Apareixien vells records que, així com venien, s'entornaven. Sorgien idees de coses que podria fer per perdré més el temps. Em venien imatges de persones diverses, algunes que m'importaven o m'havien importat, d'altres que no tenia sentit em passessin pel cap.
El sol, tot i el temps avançat de l'any, era agradable. I jo seguia caminat i, a cada passa que feia ,en seguia una altra. Passes curtes i lentes. Anava a poc a poc, xano-xano.
I badava. Ara mirava una flor, ara una papallona.
No tenia cap frissera. Ningú no m'esperava.
Les idees anaven i venien com les hi venien en gana. De tan en tan alguna cosa em feia tornar al present però de tot seguit em perdia en el mon dels somnis.
De sobte alguna cosa en va fer posar els peus en terra. Una barrera em barrava el pas i, aquesta, no era imaginaria. No ho entenia. Que hi fa una frontera al cel i per què no la puc travessar.
Ho intenta una vegada i una altra i, una altra i.. Res. El mur havia anul·lat el meu pensament.
Vaig mirar el voltant i no vaig reconèixer on era. No em podia creure que, a més, m'hagués perdut.
Em començà a posar neguitós. -Que he de fer ara- em demanava.
Només se'm va ocorra el girar-me, el donar l'esquena a la frontera i.. vaig seguir caminant.
El camí tornà a ser camí. M'havia trobat i els somnis tornaren. La frontera havia dessaparegut.
Ara, quan hi pens, sé que no hi ha fronteres al cel. Aquestes les duim nosaltres a dintre nostre i sé, que de vegades, son infranquejables.