I
ho faré per deixar un missat'ge
No
sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa
dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes,
a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que
tants records d'infantesa m'evoquen.
També
record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo
en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra
estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.
Pens
però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar
el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la
propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest
pensament...
El que no pot faltar però és una fotografia per deixar constància que hi era. Que ho vaig intentar. Que no tot ha estat un fracàs. Perquè, en aquest cas, una imatge, val més que la panxa plena.
Llombrígol del món
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Un promontori rocós allà, als Coloms de Dalt, que els antics habitants havien folrat amb un mur de grans pedres, promontori que feia ja, molts anys, que no havia visitat. Retrobar-me allà no em donaria records però, sí, possiblement, noves dades per a la seva interpretació. Conèixer i entendre el passat ens hauria de fer possible un nou futur. Es veu però, que no tot-hom en té interès. I sí, allà era jo. Amb ganes de redescobrir. No podia esperar que succeís el que succeí!
La vegetació era espessa. Algun viarany obert per qui sap qui, per a fer, ves a saber que. Possiblement, també, obert pel pas d'alguna bístia. M'havia d'obrir pas posant-hi tots els sentits ja que, les branques, no s'acoquinaven al meu pas. Així em vaig trobar amb una branca petita que em feia nosa i, zas, la vaig rompre. Crassa errada. A la següent passa una branca s'agafà del meu peu i, badablam, batuda al canto. Vaig caure com un tronc i, com un tronc, vaig quedar estirat a terra una bona estona. Quina estomacada! No hi havia ningú més que jo però, tenia la sensació de que, algú, baix baix, estava rient. 
En estar refet, vaig resseguir, ferit i fotut, la meva exploració. Vaig visitar les coves del Coster dels Coloms. També feia temps que no hi havia estat, de fet, ni recordava el que em trobaria. Vaig escoltar els càntics que ressonaven des de la Cova dels Coloms i vaig tornar per on havia vingut.
A l'alba, quan just clareja, m'agrada caminar... 
Sé que esta a punt d'acabar però, vull assaborir-ho fins al darrer moment.
El sol ha voltat l'esfera,
Per
açò, el vaixell de bandera genovesa, estava amarrat al norai a la
sortida de la cala de Santandria. Tot esperant que el Governador de
l'illa els concedís la llibertat i poder, així, recuperar el
vaixell i resseguir viatge cap a Barcelona. La carrega, un grapat de
materials de construcció, sobretot marbres i eines, i una colla de
picapedrers. L'obra, segur que no era menor.
En
tornar al vaixell va agafar les seves eines i deixà gravat, allà,
prop del norai, la seva senya, com volent dir que l'antic picapedrer
podria haver estat un més de la seva quadrilla i que, la seva feina
era com si fos d'ell.
la força, el desig, la desolació,
he recordat el somni:
frenèticament i salvatgement,
Avui, en despertar, 
Avui, en despertar,
Han passat com un llamp. Ràpid. Fugaç. Només les normes de seguretat as Pla van allargar un tram de festa de la qual en fa temps que no la veig de prop. Un ja no és el que era i el nombre de persones que hi ha tampoc.
Han estat unes festes viscudes intensament tot intentant ser present, sigui de cos o d'ànima, a molts dels moments. La sortida dels Fru-frus, els foguerons, el primer toc, es Born, les avellanes, la tornada de Sant Joan de Missa, les corregudes de ses Voltes, el caragol de Santa Clara, els jocs del matí, ses Voltes i Santa Clara, sa comitiva cap a sa Catedral, sa Convidada als jocs, els jocs des Pla, ses corregudes de ses Voltes, el caragol de Santa Clara, l'acomiadament del Caixer Senyor amb sa Capellana abans de deixar els cavalls... Uf! Més que moltes altres vegades!
No sé el temps que ha passat
en aquells intensos breus moments.
Seguia mirant i rumiant...
Les paraules “quatre o cinc tombes” em van ressonar dins el cervell. No recordava que hi hagués res a la bibliografia arqueològica citat en aquell lloc però si pels voltants. No recordar no vol dir però, que no hi hagi res. Res, no vaig trobar, res. Vaig demanar informació a l'autor per a saber si em podia indicar com localitzar-les però no ho havia documentat ni tampoc ho recordava. M'indicà que a l'excursió hi havia participat amb l'autor de “cada tanca un nom” i que em podria indicar on era la tanca indicada. Així ho vaig fer i, sense deixar passar molt de temps, vaig anar a cercar les dites tombes.
Localitzar la tanca va ser fàcil. Amb les indicacions donades i la tecnologia actual no hi ha pèrdua. Havia de ser senzill però, no. Vaig rodar i rodar i tornar a rodar però, de les tombes, ni senyals de vida. El sol queia a plom i, decidí deixar-ho per un altre dia. Hauria de trobar més informació i la demanà.
Bon dia. Sí, amb un simple bon dia. Cada dia enviï aquest desig, una simple salutació acompanyada amb una fotografia del moment i, normalment, un comentari, un molt petit comentari de la foto, del que pens, del que sent, del que podria ser... No és res original, més bé una còpia del que durant un temps vaig rebre i que em va engrescar. Així va començar i, mesos després, encara dura. 
No hi ha hora. No hi ha res predeterminat. Sols la intenció de saludar a un ranxet de persones molt diverses que per alguna circumstància han passat, o encara hi són, en la trajectòria de la meva vida. Família, amics, companys de feina... No, no hi són tots, la llista seria interminable. Tampoc hi hauria cap problema en ampliar-la si fos el cas.
Molts dies, després d'enviar la foto, em trob amb moltes més imatges que crec valdria la pena que tothom en pogués gaudir però, no, només una foto, sols un bon dia.
Era un dia de desembre quan, anant a veure unes coves, vam trobar-nos amb un exemplar jove de cigonya. Estava sola passejant per una tanca conreada, suposadament a la recerca de menjar. Ens adonarem que estava anellada i intentarem fer alguna foto, tan de l'exemplar com de l'anella, voliem per una banda ampliar la col·lecció fotogràfica d'ocells i, per l'altre, passar-la als companys ornitòlegs ja que, de les dades de l'anella, en treuen valuosa informació del moviment migratori dels ocells. De les dades d'aquesta podem dir que va néixer a la localitat sueca de Kristianstad i que fou anellada al niu el 16 de juny de 2015. Només havia recorregut una distancia de quasi bé 2000 km!.
Una cova amb un accés força estret obert fa relativament poc. Amb fang. Amb un caramull d'estalactites primes... 
Bé, al que anàvem. Se'ns feia tard. Havíem de tornar a Maó si volia acabar a hora. No és que frissés més però intentava no perdre el temps. Havíem baixat la Costa Nova i enfilàvem el Pla Verd quan de sobte, sense avisar, sense posar cap intermitent, sortida del no res, ens vam trobar amb un ocellot al davant i... no hi vaig ser a temps. El cop encara ressona a les meves orelles. Vam aturar el cotxe. Sabíem el que era, qui era. Mirarem la voravia i el costat per a intentar pal·liar el possible mal però no trobarem res. Al cap d'una estona vam veure la cigonya que pasturava dues tanques més avall. Pareixia sencera, que caminava amb normalitat i, a més, fins allà hi havia anat volant. Quin ensurt. M'hagués dolgut molt ser un cigonyicida.
