Sol d'hivern

 L'hivern ha començat i ho ha fet amb pluja.

No sabíem que ens oferiria el primer sol i res millor que comprovar-ho personalment. El cel és estrellat, bon presagi...!

Favàritx és el punt de trobada. El far mostrarà, al sol, el camí. És prest i les barreres són, encara, tancades. Hem arribat d'hora.


Hi ha un fotògraf que intenta captar les boires de matinada. Nosaltres volem agafar el nostre lloc d'espera junt al punt geodèsic, avui per avui, molt malmès.

No fa fred. Anem contents i no per res especial però hi ha bon ambient. Tindrem cafè per tota la setmana.

Hi ha una capa de nivolats a l'horitzó. No veurem com el sol s'aixeca des del mar però promet...


És un moment encisador. Tots observam amb silenci. Vivim el moment. És el primer sol d'hivern...

Com havíem suposat, el sol surt per darrere dels nivolats  però, les primeres llums de l'hivern son encisadores. És un moment de pau. Uns minuts de silenci fins que la tiranya ens arriba a prop de nosaltres. És el moment de berenar.

Treim el cafè, les pastes, el quix... No hi falta de res. La tertúlia torna ser molt animada. No tenim frissera. Comentam coses d'aquí i d'allà, repetim de cafè, arranjam el mon...

És l'hora. Els esclata-sangs ens esperen. Decidim anar a sa Roca, no perquè pensem que en trobarem, si no perquè hem d'anar a alguna banda...

Fredolics, cama-grocs, llenegues, pebrades, llengües de bou, esclata-sangs, fortes... Pens que no hem deix res del que vam trobar i, possiblement  per l'ordre de quantitat. Els paners en són plens. Ens ho hem passat molt bé. Fer-los nets no serà tan divertit...

El sol ja és dalt de tot. Hora de anar a fer el dinar. Cadascú a casa seva i Déu... Aquest fa temps que no el veig en lloc.

El primer dia d'hivern ha començat força bé i ens anima a observar com acaba. Quedam per a anar a veure la posta al Pont d'en Gil. No tindrem molt de temps per aclarir les coses, ho sigui què, la feina de neteja del que hem arreplegat la deixarem fer pel vespre. Serà llarg aquest vespre...


En arribar a l'aparcament, a l'inici del Camí de Cavalls, observam que hi ha bastanta gent als voltants del pont. Pot ser no tindrem l'espai adequat per a l'observació. Però no. Falsa alarma. Sí que hi ha un grupet de persones que han anat a veure la posta de sol però o tenen intenció d'ocupar on volem anar nosaltres. Més tard, i veient com hi hem arribat nosaltres, la fotògrafa ens acompanyarà. Les fotos que s'enduu seran, semblant a les nostres, fantàstiques!

Ja hem agafat el lloc. Tenim al davant el pont. A l'horitzó s'entreveu la silueta de Mallorca. El sol és  a prop. Prest el veurem per la porta que tanca -o obra, segons un ho vulgui veure- l'eternitat.

Les fotos  es van disparant a mesura que el sol s'atraca a la mitgera de la mar. Una vegada més hem tingut sort, que no sempre, hi aquest desapareix mar endins. Espectacular..., molt espectacular...
El primer dia d'hivern ha estat fabulós. Ha valgut la pena aixecar-se de bon mati, de barallar-se amb el bosc per a robar-li els fruits, de fer quilometres amb el cotxe per a veure la posta de sol... ara queda el més feixuc: tornar a casa, netejar el que ha quedat pendent, passar en net les fotografies...

Si açò és l'hivern, qui vol que vengui l'estiu?

Mostrant

De petit m'ho havien dit i no hi havia fet cas. Ens agradava fer entremaliadures,  que notassin la nostra presència. Sentir-nos vius, molt vius.

No és que ens assenyalessin però tot-hom sabia qui érem.

El temps havia passat i nosaltres seguíem igual. Sempre en teníem alguna al cap!

Ens agradava escoltar després els comentaris del que havíem fet.

Quin temps aquells!

Una vegada va venir una colla de castellers per a fer una demostració. Hi havia molta expectació. Era la primera vegada i la curiositat havia arreplegat una gernació al Pla de la Parròquia.

Una agulla de cinc anava caminat des del carrer nou cap a la plaça. Anava a poc a poc, molt a poc a poc i, clar, no vam poder fer de manco. Ens vam posar un damunt l'altre i, darrere, darrere, els vam seguir.

Aplaudiments i rialles s'entremesclaven.

Quan vam passar per davant on hi havia mumare no va poder deixar d'exclamar:

─És que sempre han de mostrar l'orella!─

Vivències

L'excursió havia estat feixuga. Costers amunt i avall amb algun tram força espès de vegetació amb les aritges esperant al pas de qui les volgués destorbar. Tots, totes, havíem acabat amb alguna forta escarritxada. El que la majoria d'excursionistes fossin dones, amb una vestimenta més pròpia per anar a la platja que no de ruta, els ho havia fet més fàcil -a les aritges, vull dir-, des del meu punt de vista, clar.

En arribar a l'alberg tots vam deixar la motxilla enterra i agafarem la primera cadira que trobarem per a seure. Dos minuts de descans, per favor, abans d'aclarir-mos!

Mirava les cares dels que havíem participat i tots, qui més qui manco, tenia la cara vermella del sol i l'esforç, i regalims de suor al front.

Vaig agafar la motxilla i comentà amb un to de veu prou fort perquè em sentissin ─Vaig a la dutxa, si algú vol posar-me el sabó a l'esquena la podem compartir!─ Ningú no va contestar. Tampoc no ho esperava...

Quan vaig entrar a l'estudi encara ningú no ho havia fet, era el primer. Millor, de vegades amb els estudis compartits es perd la intimitat. Arreplegà el necessari i anà cap al banys. En obrir la porta una veu me va dir ─Yo!─

Em girà i no vaig entendre el que m'estava dient. La mirà amb sorpresa. ─Yo?, que vols dir─
─Que yo te acompaño a la ducha!─

No m'ho podia creure ni em podia envanir. Però si... No, no m'ho podia creure. Vaig mirar al voltant pensant que m'estaven gastant una broma però no hi havia ningú. La meva cara devia ser un poema perquè ella em va dir:
─Qué, ya no te apetece compañía?─

Sentia com em pujaven els colors d'empegueïment. Era una situació estranya o, al manco, a jo ho m'ho semblava. Obri la porta i li contestà que sí, que sí que volia companyia. I entrarem.

Pel cap em passaven moltes coses i ràpidament. Era casada. L'home podia aparèixer en qualsevol moment. Hi havia més gent a l'alberg que ens coneixia a ambdós d'anar a les excursions... Que estava fent jo en aquesta situació i, sobretot, que estava fent ella?

No era cap al·lota, em guanyava d'uns quants anys però estava de bon veure. Sí, tenia un cos sexi, agradable, apetitós. L'havia observat moltes vegades quan ens creuaven pel menjador, en les activitats... Però no ens havíem dirigit la paraula.

En anar-se'n despullant vaig poder gaudir i valorar el que era el seu cos. Ben proporcionat, de pits arrodonits però no voluminosos, eixerits, ventre pla. Pell morena. Cames i braços gràcils. Cada moviment era com una obra d'art. Mans amb els dits llargs. Cabells negres, negres. Ni curts ni llargs, un poc per damunt les espatlles. Uns ulls clars. El nas més bé petitó. La boca amb uns llavis carnosos, que no deixaven de somriure, mostrant unes dents blanques. Un cul ferma i un pubis amb el pel moixó ben arreglat. Qui necessitava pensar amb Júlia Roberts amb ella present?

La seva veu amb va tornar al present ─Qué, nos duchamos o no?─ mentre obria l'aigua de la dutxa i començava a regular-ne la temperatura. Vaig despullar-me a corre-cuita i l'acompanyà a la banyera. Aquest, per açò l'havia triat, era un dels pocs serveis individuals i l'únic que no tenia plat de dutxa sinó banyera.

L'aigua era més bé calenta però no cremava. Ella tenia el flexo i anava repartint l'aigua a un i altre. Va agafar el sabó i em va indicar que em gires. Va començar a repartir-lo començant per la nuca i baixant per l'esquena. Ho feia amb les dues mans. El sabó, l'aigua, les seves mans... No sabia que fer, com actuar. Estava completament perdut i en mans d'ella. Me va girar i agafant més sabó tornà a repetir l'acció, primer el coll, els pits, el ventre... Prest em tocaria a jo fer el mateix i, només de pensar-hi, ja en tornava boix. 


El sabó li relliscà entre els dits i va caure al fons de la banyera. Es girà per agafar-lo i el seu cos es va atracar al meu, que dic atracar, es va ajuntar al meu. Jo no em podia fer enrere ni tampoc ho volia. Estava excitat, molt excitat. L'erecció era patent i al seu tacte vaig estrènyer-la fort cap a jo. Era...

─Que no penetre─ Me va dir. ─Juega si quieres pero que no penetre─

Vam estar uns moments en aquesta posició sense moure-mos. Vaig agenollar-me i em trobà davant la porta de l'Olimpi. L'escala del Cel. La casa del dragó... Quina visió...!. El color rosat destacava sobre aquella pell acostumada a estar descoberta al sol. Vaig besar. Vaig xuclar-ne el nèctar. Vaig...

Ella tornava a tenir el sabó a la ma i s'aixecà. Somreia. Jo estava... i també m'aixecà. Tornà a passar el sabó pel coll i pels pits, fregant-lo diverses vegades per a deixar-ne prou.  El deixà caure i amb les mans començà a fregar el que tenia acumulat a la pell. Coll, pits, ventre. Coll, pits, pits, ventre. Coll, pits, ventre... Va ser un no m'ho pens. Just les seves mans van tocar el penis, aquest no va aguantar més i explotà. 

El seu somriure es va fer més gran. No amollà el penis, el seguia tenint en la seva ma i esperà tota la descarrega de semen que, a poc a poc, regalimava pel seu ventre i per la seva cama. 

Jo no deia res. No sabia ni que dir ni que fer. Havia d'estar empegueït? Esperava ella alguna reacció? Em sentia que tot havia estat un desastre, que no havia complert amb el que previsiblement esperava de jo. Ella només seguia mirant-me. El seu somriure no havia baratat. Va tenir el penis en la ma fins que aquest va tornar al seu estat natural, després, a poc a poc, el va amollar. Tornà agafar la dutxa i eliminar les restes de semen del seu cos i el sabó del meu. Em va besar i tanca l'aigua.

Ens vestirem sense dir res. Jo seguia admirant el seu cos quan de sobte vaig tenir por. Hi hauria algú defora? El seu marit? Pens que se'n va adonar del que passava per cap. Es va besar la ma i l'atraca a la meva boca. Obri la porta, sortí sense mirar enrere i la tancà. Jo vaig tardar en sortir. De fet no ho vaig fer fins que algú va voler ocupar el bany.  Sortí demanant disculpes per la tardança en l'ocupació del mateix. Ella no hi era. Tampoc semblava que ningú estès pendent de jo. Vaig tornar a l'estudi per a deixar la tovallola i demés. No sabia ni que pensar ni que creure. Que fer si la trobava? Havia de dirigir-li la paraula? I si anava acompanyada?

Tenia por i curiositat a la vegada. La vaig cercar per totes les zones comuns de l'alberg. La vaig cercar pels ròdols del mateix, pels bars i botigues, pels carrers... però no la trobà.

El vespre, quan era a punt d'entrar al menjador vaig tenir la visió. Era ella. Anava vestida amb una camisa blanca transparent amb un top també blanc on els pits quedaven marcats. Una falda curta i unes sandàlies de taló alt. Duia les ungles de mans i peus pintades . Els cabells mullats com si s'acabes de dutxar. El record amb va fer venir un calfred que em recorregué tota l'esquena. Els ulls tan transparents com els havia vist just feia unes hores i el somriure... Anava de la ma del seu marit. Fins aquell moment no m'hi havia fitxat en ell. No veia res per destacar-hi, era molt normal, tot i que jo no n'era ningú per opinar. 

Van sortir de l'alberg i entraren en un cotxe. El posarem en marxa i començà a caminar. Ella mirà cap a l'alberg i em veié. Em mirà, va somriure i amb llançà una besada a l'aire, besant-se la ma i bufant cap a jo. No la vaig tornar a veure més.

En sol demà l'excursió va ser més lleugera però, si mateix, havíem suat i caminat prou. Quan arribarem a l'alberg vaig  dirigint-me al grupet de dones amb que l'havia compartit ─Vaig a la dutxa, si algú vol posar-me el sabó a l'esquena la podem compartir─ Ningú no va contestar. Tampoc no ho esperava.

Me vaig dutxar tot sol.

Curts

Quan en la vida no calen paraules perquè,
des del silenci,
es pot esbrinar els sentiments
que l'envolta.

*****

*****

He sentit la cridada del silenci.
He fet callar els símbols.
He descartat les creences.

Només...
un mon sense fronteres
                    l'única llibertat;
l'única pàtria,
                         la vida.

Fusos d'amor

Absort amb els pensaments. 

Sabia que ho teníem a tocar. 

Molt de temps. 

Molts d'esforços. 

Molts preparatius. 

Havia arribat l'hora. 

Tot era a punt.

Prest vindries,

ja no podies tardar.

Una vegada més, faríem l'amor.

Una vegada més, 

-una i mil vegades més-

ens estimaríem.

Cada part del cos,

dits, llavis..., es prolongarien al tacte.

El cos de l'un en seria el de l'altre.

Només quedava una cosa i,

avui, en seria el moment.

Deixar enregistrat les aures fusionades

en una imatge per a l'eternitat.

Contes de terror

Els quatre membres del jurat estaven asseguts davant una taula rodona de reunions amb els treballs presentats pel seu dictamen.

Del munt de propostes, cadascun, n'havia d'elegir deu que passarien al segon nivell de selecció.

Al terra ja hi havia un caramull de papers estripats, els relats que cadascun dels membres del jurat anaven descartant. No tenien un ordre estipulat. Fins que no els haguessin llegit tots, no podrien unificar els seleccionats. D'aquests només es salvarien els coincidents per anar acabant amb els quinze que conformarien la publicació i dels quals un en seria el guardonat.

Anaven molt a poc a poc per llegir, com si estassin més pendent del que passava al seu costat que del que hi havia escrit.

Es miraven de reüll. Ningú no gosava dir res. Tampoc volien que cap dels altres s'ha n'adonés de que s'observaven però sí, s'observaven.

El darrer any havia estat força especial a la comarca per la seva sinistralitat.

De fet, el cap de la policia havia declarat que els fets no tenien parangó. Crims tan diferents, a cada qual més cruel. Recordà el que possiblement havia estat el més greu, l'assassinat de cinc dones joves embarassades de cinc mesos a les que havien practicat un avort en viu amb pràctiques caníbals amb els fetus que havien deixat la societat en un estadi de por, d'inseguretat, de... No tenien ni idea de per on partir en la investigació. Semblava impossible però era així.

També havien ocorregut fets que, tot i no acabar en crim, havien causat pànic, molt de pànic. Amenaces de bomba a centres comercials. Incendis provocats a llocs molt determinats per a causar mal psicològic...

Tots ells tenien la por als ulls. Havien de desconfiar d'algú? De qui havien de desconfiar? Coneixien bé el que havia passat. Els diaris s'ha n'havien  fet ressò publicant els fets amb pels i senyals. El pànic els impedia entendre el que estaven llegint. Ningú gosava obrir boca ni dir res.   

Tornaria l'assassí  a emprar enguany els modus-operandi extret de les propostes del concurs de contes de terror?

Tiranya de lluna

Estava cansat, molt cansat.

El camí havia estat llarg

fins arribar on era ara,

ho sigui aumont.

Res feia sospitar

que alguna cosa podia baratar.

L'horitzó era lluny. Hi arribaria?

El far indica als vaixells

el camí que no havien de traspassar,

però, i del seu?

El ple de lluna marcava la tiranya.

L'havia de seguir?

No ho dubta.

Va fer una passa cap a ella,

sense pensar-seu.

Sense por.

Una passa cap endavant.

El penya-segat l'acolli en les seves mans.

Ara descansa, per sempre més,

al fons del mar.

Camins llunyans

Veuràs focs. Estranys ocells.

Paratges paradisíacs,

de platges, de muntanyes, d'oceans.

Suportaràs el sol, la pluja, el vent, 

la neu...

Nadaràs amb taurons i,

pot ser, amb cocodrils.

Observaràs com es viu al mon.

Persones treballant l'arròs.

Ciutats superpoblades.

Petites agrupacions de cases.

Caminaràs. Aniràs en tren, en autobús,

en avió.

Riquesa i pobresa entremesclada.

Veuràs el que no et pots imaginar.

No podràs deixar de mirar.

I no has de deixar de mirar
perquè, els teus ulls,
en són el meus.

Favàritx

Favàritx

Lloc de trobada,
de sentiments,
de possibilitats.
Lloc de somnis perduts,
  (del que no ha estat,

del que hagués pogut ser).

Lloc on neix el dia i la nit.

Lloc de tiranyes diverses,

de retrobaments.

D'olor de mar.

De sorolls de l'onatge

i dels macs al rodolar.

Lloc de futur,

de passions...

Del que pot ser.

Favàritx.
Lloc de tants records
i d'històries per succeir.

Favàritx,
amb el far,
guia de vaixells
i d'ànimes perdudes.
On el somriure i la llàgrima
pot tenir el mateix significat.

Favàritx.

Lloc d'observació,

en serenor,

amb companyia,

del color de la lluna

i, perquè no, brindar

amb un bon vi blanc

de la terra.

Fantasmeta

No m'ho podia creure però, sí.
Era tot sol. Al manco no es veia ningú, però...
Aquell soroll quasi imperceptible n'era present.
Era real o només estava a la ment?
No, no estava tranquil!
Fos el que fos, més prest o tard es mostraria.
Cercava un tros de llenya que m'agrades però no el trobava.
Decidí anar-me'n, tornar a casa.
En començar a caminar el soroll es feu més fort.
Més evident.
─Aquí, aquí─ Em semblava sentir.
Em girà però no veié ningú.
Em dirigí cap a on pareixia que venien aquells crits ofegats.
M'hi estava atracant ja que es sentien un poc més fort.
─Aquí, aquí...
En arribar-hi no hi havia ningú. 
No hi havia res al macar més que macs i un pal petit. Esquifit.
Restes d'una branca rompuda vinguda, des de ves a saber on,
per la mar.
Ho mirà i sí, la veu sortia de l'interior.
─Aquí, aquí. Emporta'm!
Sense saber el perquè me l'endugué a casa.
Total, amb tants d'objectes estrafolaris, un més, no es notaria.
El deixà sobre la taula i anà a dormir.
En sol demà matí, al despertar,
vaig trobar-me la fantasmeta.

Sirena menorquina

M'agrada mirar-te i somniar,

perquè, en el somni, 

tot és possible.

El futur no existeix.

Tot n'és el present.

I en el somni no hi ha somnis.

Tot és realitat...

Et puc sentir.

Et puc tocar.

Em pots estimar.

Podem viure junts tot el que he somniat.

Podem viure junts tot el que t'he somniat.

M'agrada mirar-te i somniar.

M'agrada tocar la teva pell de bronze

i... somniar.

Tres sirenes

Qui m'ho havia de dir que jo, vell-marí, quedaria embambat pel càntic de tres sirenes...

Qui m'ho havia de dir que jo, acudiria a la seva cridada sotmès als seus desitjos...

Qui m'ho havia de dir, sinó jo mateix, del perill de quedar engatussat per les seves mirades...

Ni les aigües gèlides van rompre l'encanteri.

El sol, valent, rompia els seus raigs al mar omplint de llum l'aigua transparent.

Les tres sirenes ballaven al meu voltant amb les coes llampeguejant a cada moviment sinuós.

Els seus cabells llargs aixecaven onades en les aigües tranquil·les esquitxant la meva cara on es clavaven, com agulles, a la pell.

Com havia caigut en les seves mans?

Què volien de jo?

No sé quan temps van torturar-me. El meu cos estava a punt de fer fallida quan de sobte vaig trobar-me tot sol. 


No hi eren!

Vaig arribar com vaig poder a la vorera de la mar. Em segué a la l'arena i respirà molt profundament.

Més tard, asseguts a una terrassa d'un bar, ho contava a tres amigues que no s'ho creien.

Els seus ulls brillaven... Reien maliciosament... I no s'ho creien!

Escopinya

El litoral de Menorca n'és ple de fabulosos paisatges marins. 

Roquissars, platges i macars, penyals, ocells i peixos, postes i sortides de sol...

Jo en som un observador de tots ells.

No tenc una preferència concreta. Tots m'agraden.

Així, quan surt a passejar, a caminar, a nedar... mir tot el que m'envolta.

Observ. 

Observ aquella flor petita que quasi no es veu.

Observ la saupa com menja.

El pop que s'amaga a la casera.

El borinot com xucla el nèctar de les flors...

Senzillament en som un observador de tot.

Fa poc, a Binigaus, vaig observar com una escopinya obria les seves valves i mostrava el seu interior. 

 ─Una perla rosada─ me vaig dir.

M'hagués agradat atracar-m'hi, observar-la de més prop. 

Acariciar-la.

Però vaig tenir por. Sí, sí, por. 

I mentre ho rumiava, les valves es van tornar a tancar.

Tot va ser tan ràpid com veure passar una llàgrima de Sant Llorenç!

Seguí el meu camí però no podia deixar de pensar-hi.

La imatge m'havia quedat gravada a la ment!

Que podia haver succeït?

No ho sé però, pot ser, una reacció no molt bona.

No només la d'ella sinó també, la del “maromo” ros, gros i fornit que hi havia al seu costat.

Rebot

M'havia acabat d'aixecar quan la vaig veure asseguda al menjador. Li vaig donar el bon dia i no em contestà. Que estrany aquest silenci...
Mentre pelava un kiwi, tot esperant fos temps de taronges, vaig tornar a dirigir-me a ella fent-li saber que trobava que la seva no resposta no era ben entesa pel meu cervell i que, per tant, m'agradaria que, encara que fos només amb un simple bon dia, saludes l'inici del nou  número del calendari.
No ho va fer...
Seguia amb la seva callada per resposta.
Jo ja no tenia clar si el que menjava era Kiwi o què.
Intentà fer-li comprendre què, en les relacions humanes, el diàleg és imprescindible, necessari, convenient...
Era igual, les paraules sortien de la meva boca però no n'arribava cap resposta. Era com parlar a la paret.
I jo notava que m'estava posant neguitós. Ho notava!
Per què?  Per què m'ho feia açò? Què li havia fet jo per rebre aquest menyspreu?
Ja no em quedaven arguments per intentar fer-li entendre la importància de la resposta.
La resposta ja no era sols una qüestió d'educació, ara es convertia en necessitat!
Sí, necessitava ser considerat. No podia ser, i a casa meva manco, ser tractat amb tanta indiferència, com si no existís.
Notava com la sang em bullia per les venes i que les bufogues em pujaven al cervell donant-li pressió. M'estava traient de polleguera!
Vaig insistir-li, demanar-li per favor, que em contestés.
Sé que les paraules ja no van sortir amb el mateix to d'abans. Ara, quasi cridava.
Sentia la crispació a flor de pell. Volia agafar-la, sacsejar-la, fer-li treure un so per la seva boca, fer-li mal...
Vaig fer dos llargs glops d'infusió i em tancà al bany. Els ulls estaven plorinyosos. Ho notava més que ho veia, ja que les lleganyes no em deixaven acabar-los d'obrir. Vaig rentar-me la cara respirant profundament. Havia de recuperar la meva normal manera d'actuar. Pensar, i ràpid, el que estava passant i posar-hi remei.
Va passar temps abans de sortir del bany però, quan ho vaig fer, era ja una altra persona.

Entrà al menjador amb el somriure als llavis.
No em preocupà el silenci.
Sabia el perquè del silenci.
Em preparà el berenar tranquil·lament, tot sabent que res ja destorbaria la jornada.
Em girà al racó on era ella i, sí, encara era allà.
Sense immutar-se.
Mirant-me amb el seu somriure maliciós. 
Mirant-me amb el seu somriure tendre.
Havia d'anar a treballar. Quan tornés, ella m'estaria esperant.
Avui mati, quan m'he aixecat, no he reconegut la fantasma dels meus somnis.

M'ho dius o què?

─M'ho dius o què?

─Sí, a tu t'ho dic.

─Que no em sents?

Du els cabells davant la cara.

El seu cos es borina al ritme del moment.

Aixeca el cap. 

Em mira. Somriu. 

Baixa el cap.

Torna la concentració.

La música ompl l'espai entre 

ella i jo.

La mir esperant la resposta.

La pell absorbeix 

els acords musicals.

La percussió ressona

al fons de la caixa toràcica.

Els sentits, lliures,

van i venen.

Aixeca de nou el cap.

Me torna mirar.

Somriu.

Els llavis no es separen

però, em diu:

Ja t'ho Diré!

Infern

De petit m'ho van dir moltes vegades. Portat bé o aniràs a l'infern.

Un lloc de foc i de dimonis. Aterrador.

El temps ha passat. He crescut.

He après.

He vist inferns.

He vist focs.

He vist dimonis, 

alguns... amb coll blanc.

Ara m'agrada admirar moltes coses. 

El que tenc a prop.

El que m'envolta.

El que ofereix la natura.

La lluna.

El sol.

El foc.

I, sí el foc de l'infern,

és com el d'aquestes imatges,

El vull compartir amb tu.

Vetla des Be

És curiós el que em passa de vegades. 

Bé, no de vegades. Sovint.

L'esperit se'm separa del cos i tresca pel seu pla.

El cos segueix el camí com si res passes.

Somriu als acudits.

Saluda als coneguts.

Mecànicament segueix les passes dels altres mortals.

Fa els mateixos gests. Mira les mateixes coses.

La vetla des Be... Les carotes...

Els carrerons plens d'aire de festa.

I l'esperit perdut. Ple de pors.

Només veu dimonis que el persegueixen.

Per sort, sempre hi ha una llum que el retorna a casa.

Al meu interior.

Acudit

M'agraden els acudits.Segons el diccionari Català-Valencià-Balear, acudit és idea enginyosa o repentina. El traductor de Google arriba a aquest mot des del castellà xiste. Vertaderament crec que n'hi ha d'enginyosos. N'hi ha de curts. Directes. N'hi ha que darrere porten un embolcall de paraules per a arribar al desenllaç.
No basta però, un bon acudit. Una part important de l'èxit del mateix en depèn del narrador. Sí, el com adorna les paraules, com les vesteix amb gestos, com barata el to de la veu, com marca les pauses... tot, en conjunt, farà que les rialles siguin unes a unes altres.
No som un gran narrador d'acudits. Alguns dels que he contat han tingut el seu èxit però no en som, el que en diuen, un bon contador de xistes.
Em sorprèn, i molt, que hi hagi gent amb tanta facilitat per tenir aquestes enginyositats. No sé com ho poden fer.
De vegades hi ha algun acudit que em recorda alguna cosa que tens prop, algun fet que has viscut, gent que coneixes. En aquests casos, en cas de contar-lo, pots atracar-lo a la realitat propera i mirar d'aconseguir que les persones que ho escoltin estiguin entre la realitat i la fantasia, sense saber on acaba una i on comença l'altra.
És el cas del de Son Castanyot. Son Castanyot és el que en diríem una caseta de vorera, una cotxera per barca prop de la mar allà, a sa Mesquida. El seu nom és un neotopònim que no hi ha que tenir molta llumenera per a trobar d'on pot venir.
És una caseta de trobada d'un grup d'amics oberta també als amics dels amics. Com un club d'oci però sense burocràcia. L'he visitat, per diverses raons, algunes vegades i sempre n'he sortit més que agraït del que m'han brindat. Tenc molts bons records d'alguna vega celebrada ja fa anys.
Per açò, quan cont l'acudit que fa referència a sa Mesquida, a les vegues..., em recorda Son Castanyot. Fins i tot puc posar cara al personatge ja que, més d'un, en podria tenir alguna semblança. 
En escriure's històries de les vegues a sa Mesquida, possiblement moltes, podrien convertir-se en acudits, només caldria baratar alguna petit detall i ja el tindríem, si és que un acudit es pot escriure, 
De fet una d'elles podria ser més o manco així:
En arribar a casa en Miquel va dir a na Marga, la seva dona, que dissabte havien quedat amb el grup per anar a dinar a sa Mesquida. Uns quants anirien a pescar raors, un duria uns quants peus de cabrit i que ho acabarien  amb una paellada de gambes i un tià de musclos...
En Miquel encara explicava les intencions quan na Marga el va tallar i li va dir que no, que no anirien a sa Mesquida a dinar. Que no podia ser que cada dissabte estesin programats. Que hi havia altres coses a fer.
En Miquel va intentar raonar amb ella però, ella, no va baixar de l'ase. El no, era definitiu.
En Miquel va telefonar a en Lluís per dir-li que no contessin amb ells. Que no podien anar-hi.
En Lluís va voler saber-ne els motius ja que en Miquel era el que en diuen un “alma mater” però no en va treure el net i així o comenta amb la resta del grup.

El dissabte mati, quan en Lluís junt amb un parell de companys anaven a obrir la caseta es van trobar amb la sorpresa que, aquesta, ja era oberta. Musica a tope, cadires defora. El vi obert damunt la taula amb els gots apunt. El foc encès i en Miquel amb la gorra i davantal de cuiner posat. 
Es van mirar estranyats i van saludar-lo demanant com és que era allà.
En Miquel, fent unes quantes bufades per agafar aire, els hi va contar.
Ha estat una setmana complicada. Molta feina i males relacions. Quasi bé no ens hem rallat na Marga i jo. Un i l'altre teníem la cara de pam. I així, ahir, que vaig acabar la feina més tard del normal per una urgència, quan vaig arribar a casa, just obrir la porta, alguna cosa era diferent. Era olor a encens. En passar pel menjador hi havia taula posada però, quina taula. Espelmes enceses, centre de flors, la coberteria i vaixella que no havíem emprat des que ens vam casar. Llum indirecte i na Marga que me va rebre amb un vestit de tirants de seda i un somriure a la cara. La veritat és que no m'ho esperava. Tot i estar bastant cansat vaig dutxar-me, em vaig preparar per a sopar ben arreglat. Redéu quin sopar. No hi faltava detall. Supós que va notar el meu cansament i em va dir que no em preocupes, que demà mati tindria una sorpresa. Avui mati, a les set, m'he despert amb música. Hi havia espelmes enceses dins l'estudi. He notat l'olor al mateix encens que el vespre i en acomodar-me a sobre del llit ha aparegut ella. Tot d'una no ho veia molt clar. M'he hagut de fregar els ulls per a saber si encara somniava però no, era ella. Duia un modelet d'aquests que farien aixecar als morts.
Venia cap a jo fent moviments sinuosos al ritme de la música mentre anava eliminat, molt a poc a poc, les peces que duia per vestit. En arribar al meu costat estava completament nua i m'ha dit: Fes el que vulguis.
Jo no m'ho he pensat gens i he vingut a sa Mesquida.
Déu, quines històries de sa Mesquida

Tu

No ho entenia. 

No podia definir que era el que notava però, cada vegada que passava per a certs indrets dels carrers, alguna cosa interior em cridava l'atenció.

M'aturava i mirava al voltant per a esbrinar el què.

Era com un pessigolleig a l'esquena. 

Era un petit calfred que em feia tremolar tot el cos. 

Era com si algú m'estès vigilant però, no, ningú em prestava atenció.

Sentia curiositat, molta curiositat però, no acabava de trobar que m'ho produïa. 

El temps m'ho va aclarir. 

Vaig notar el mateix però molt intensament. 

Més que les altres vegades. 

M'aturà i mirà al voltant. 

Vaig començar a lligar caps.

El dia on ens vam saludar amb una besada a cada galta.

A on em vas fer un somriure per a no sé ben bé que.

L'olor del perfum del teu cos.

On ens vam trobar per celebrar el teu aniversari...

I comença a recordar.

A somniar...
Amb aquell futur que mai no va ser.
Amb el desig del present que no va succeir.
Amb un passat que hagués capgirat l'avui.

Sí, quan et vaig veure ho sabé.

El teu esperit n'és present a cada lloc.

Ets tu qui m'ho produeix.

Tota sola

Si, tota sola.
Ella ho sap.
No te por.


Sempre ha estat així.

Sap que és necessari.
Que l'esforç ho val.
Suportarà l'aridesa,
el sol rocallós.
Aguantarà el vent,
la pluja,
qualsevol inclemència

del temps.

El futur és a les seves mans.
El futur en depèn d'ella.
I tota sola,
el guanyarà,
com fins ara ho ha fet.

Tot sol

Havia llegit diversos escrits al blog de de Béjar. Me sorprenia el que captava en molts d'ells: insatisfacció. Bé, més que pels escrits en si, als comentaris que, seguidors del blog, anaven deixant als mateixos.  M'estranyava però no, no hi havia dubte. Molts d'aquests cometaris feien referència al grau d'insatisfacció obtingut amb la relació sexual amb les pròpies parelles. També em sorprenia el ventall d'edat dels que deixaven l'opinió, tot i que no tothom ho especificava, ja que girava entre els quasi bé quaranta anys fins els cinquanta cinc. 

Em feia creus que dins les persones disposades a dir la seva públicament, encara que de forma anònima, hi hagués tanta unanimitat. I l'edat! Si, possiblement, és una de les millores!. Ja sé, totes les edats son bones però, dins aquest tram, es viu diferent, es cerca una relació diferent. És una edat on la resposta del cos, i no només en la sexualitat, és optima. S'ha madurat ja en quasi tots els sentits -dir tots, pot ser, seria massa-. Però és el que la gent comentava.

I així, sense pensar-hi, va venir la inspiració. I si jo m'oferís per a suplir aquestes mancances? Pot ser podria ajudar a algú a ser un poc més feliç i, a la vegada, pot ser també ho seria jo. Tenc temps, cap compromís, dispòs de vehicle, d'espai, puc viatjar, cuinar...

Sense rumiar-ho gens, vaig posar un comentari, on garantint la confidencialitat de la cita, em declarava disposat a intentar ser la solució a la insatisfacció que es manifestava. No garantia res més que ho intentaria amb la voluntat de servei cap a l'altre persona. La cita podia ser per una o més vegades, només demanava una cita prèvia per a trobar aquell mínim de filing que ens permetes, en el seu cas, dur endavant el motiu de la trobada. Jo em comprometia a estat disposar un mínim de tres cites, no obligatòries per l'altre persona, ja què, de vegades, quan algú no es coneix, pot faltar-hi la complicitat i la confiança necessària per assolir la fita. A més, amb aquesta cita, la possible persona interessada sabria que no som cap Ronaldo i podria, si així ho considerès, rebutjar tirar endavant la trobada.

El comentari va ser contestat tot just va ser publicat. Va córrer més de presa que la pólvora. N'hi havia per a tots els gustos. Alguns eren per a saber com contactar. Altres eren directament insults. El problema va venir quan, no sé ben bé com, algú va filtrar la identitat. Ara era un personatge públic i tothom, -bé, molts-, em mirava en passar per carrer i, cada vegada que m'aturava per a donar qui va a una persona del sexe femení, els altres vianants mostraven un somriure com si haguessin descobert alguna cosa amagada. Vaig tenir no poques amenaces de persones que no volien m'atraques a la seva parella. No podia, ni tan sols, aturar-me per saludar a ningú.

Ara, després de mesos d'haver tancat totes les comptes de les xarxes socials, no tenc opció de compartir res amb ningú sense que algú altre tregui les seves equivocades conclusions. 

Ara, i per culpa de no saber valorar el poder d'aquestes xarxes, més que mai, estic tot sol.